Les porteres de Barcelona no arriben a posar mai, quan parlen amb la gent, una cara indiferent: no saben dissimular. Per més llarga que sigui la seva permanència en l’ofici, conserven, com el primer dia, la curiositat de la xafarderia pintada a la cara —el fascinador plaer de la xafarderia pintat a la cara.
Es podria sostenir que la matisació dels diaris es deu, més que a diferències de posició política, a diferències de la constitució orgànica de la clientela: hi ha diaris per a biliosos, per a hipocondríacs, per a neurastènics, per a eròtics…
De petits, quan no anàvem a estudi, en dèiem fer rodó. Ara, de no anar a classe a la universitat, en diem fer campana. És exactament igual. L’època infantil de la vida dura una pila d’anys. Aquesta ha estat, a més a més, una campana inoportuna. A la universitat hi ha hagut «Marsellesa» i «Segadors». M’he deixat perdre un espectacle.
En el curs de la meva divagació pels carrers he trobat un xicot de Palafrugell que canta professionalment de baríton.
—Calvet… —em diu en presentar-se—. ¿Que no recordes quan cantava a l’església?
És clar que ho recordo. Com si fos ara. Tracto que m’expliqui el camí que ha fet, però veig que no hi té pas gaire tirada. Com molts de Palafrugell desplaçats, sembla haver perdut una mica el centre de gravetat.
—El cant és bonic… —em diu amb un aire d’home capficat—, però aquelles torrades!…
Biblioteca de l’Ateneu fins a les dues de la nit. Tomb de Rambla. Gran animació. Al pla de les Comèdies, el mercat eròtic és impressionant. Gran abundància de senyoretes del Migdia de França, altes, grosses, impressionants. Les anques passen, girant, com esferes que roden en virtut d’un moviment mecànic. La concentració cosmopolita és espessa. Faccions tocades per l’avidesa —per una duresa trista o per la simulació d’una joia falsa. A la Boqueria hi ha els carros de verdura —les cols molsudes, tocades de petites gotes d’aigua, els bròquils rosats. Pels carrers transversals comencen de passar els obrers amb el portaviandes a la mà; al coll, el mocador de seda blanca.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
És possible que, de manera indirecta, Pla estigui acusant els lectors, “la clientela” del seu diari, de xafarders: “hi ha diaris per a biliosos, per a hipocondríacs, per a neurastènics, per a eròtics…”, igual com són xafarderes les porteres de Barcelona.
“—El cant és bonic… —em diu amb un aire d’home capficat—, però aquelles torrades!…”: allò espiritual en l’art és bonic, però les torrades materials que segurament es guanya cantant, encara més, sembla que digui el baríton.
“El cant és bonic… però aquelles torrades…!” – fa dir Josep Pla al personatge que surt en el post d’avui. Impossible no recordar, especialment durant les llargues sobretaules al Motel de Figueres, l’equivalent excate o quasi d’aquesta expressió que llança el tal Calvet, però formulada pel propi senyor Pla. Quan la conversa semblava enlairar-se una mica massa – segons ell – cap a temes aproximadament metafísics, excessivament abstractes o teòrics, la seva sortida solia ser sempre la mateix: “Deixin-se de grandeses i refinaments: allò que compta ara i aquí és aquesta perdiu a la col que tenim al plat” (o flam, o préssec en almívar, o cafè, o whisky, en funció del moment de l’àpat). I si la conversa derivava més aviat cap a la ciencia: “No s’enganyin, la ciència no ha contestat mai ni una pregunta important”.
En concret, un dia, en conversa amb un periodista que li parlava de percentatges, d’enquestes i de sondeigs d’opinió, li etzibà aquest textual: “Perdoni. L’enquesta és com una senyora complaent: sempre diu que sí, si saps preguntar bé” .
Quan les converses s’enlairaven, ell les precipitava, de cop, arran de terra. “El cant és bonic… però aquelles torrades…!”