Balzac.
Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.
Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.
Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.
El seny.
Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.
Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.
Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.
Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.
De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Nietzsche va estar enamorat de Lou Andreas-Salomé, a qui sembla que cap home podia resistir, perquè ella podia prescindir de tots. Com sol passar amb els homes, que emocionalment no es lliguen tant. Les dones que no tenen virtuts masculines s’enamoren per poc que facis. I, sovint, una mateixa dona pot ser les dues coses alhora. Per cert, que en aquesta segona versió del Bloqg soc l’única dona que hi participa, des de fa un any! Pot ser que Pla acabi amb aquest paràgraf en relació al 8 de març de les dones? S’acostuma a admetre que era un masclista, però jo crec que de manera continguda, tot i les boutades.
M’agrada molt això de viure de l’aire del cel en contrast amb viure de renda, és molt ben trobat. Una mica bona de bohemi ho era, Pla.
Trobo una mica xocant què, algú com en Josep Pla, inclogui en el seu relat el fet d’haver-se posat un cordill al peu dret per identificar-ho. És una nota desconcertant, no encaixa amb la ment ràpida i rica de l’escriptor empordanès. Gràcies per aquests racons de literatura i riquesa cultural del nostre país.