Diumenge. — He passat gairebé tot el dia al port. Hi he anat al matí i n’he tornat a mitja tarda.
Des que vaig arribar a Barcelona, he estat afeccionat a divagar pel port. Hi he passat moltes hores. El conec una mica. Fins avui he fet tres exercicis literaris amb una certa continuïtat: escriure notes sobre la mar; escriure sobre Girona; seguir aquest diari. Els dos primers exercicis han resultat fallats. El tercer, no sé pas si el podré aguantar.
He escrit una gran quantitat de notes curtes sobre la mar. Algunes les he publicades en diferents publicacions comarcals. Són notes d’un lirisme enravenat i sense volada, generalment inintel·ligibles, d’una escriptura pedant. El mar, que em fascina, és per a mi un tema que ha resultat estèril i eixugat.
Avui ha fet un dia típic de març.
Els pescadors diuen que, a l’hivern, la mar i el vent semblen pitjats. Volen dir que la seva tensió, el seu constrenyiment, el seu embat, és molt més intens. Un vent fresc d’estiu és infinitament més bla, més manejable que un vent fresc d’hivern. I bé: quan arriba el mes de març s’inicia, tot just perceptible, com una dolçor. Comencen de comprendre’s les paraules d’Èsquil: la mar, somriure innombrable.
La mar, innombrable sempre, ha arribat a la màxima diversitat. Ha fet sol, ha fet vent, ha fet boira, ha plogut, ha sortit una lluna en minvant. Radiant amb el sol; gràcil i lleugera amb el vent; silenciosa en la boira; puerilment sorruda amb la pluja, la lluna ha fet sobre l’aigua —sobre el reflex pàl·lid— caragols de fina curvatura i corns de l’abundància.
Amb el sol, tot semblava enlluernat. Núvols teatrals sobre la mar d’un blau fresc. Blancs purs, palpitants, d’una densitat de blanc oriental.
Ha entrat, després, un gargal ample, que ha fet ones inflades. La platja de ponent, corbada i llarga, semblava, al lluny, com una ona més fina, d’un color de pa torrat, que, amb el sol, guspirejava. A l’horitzó, núvols en creu, sobre un cel lleugerament tocat de malva.
La boira l’ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l’emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d’un formigueig vagament morat. Tot ha agafat un aire de fantasia flotant—com hom s’imagina que han d’ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d’una criatura agonitzant.
Després s’ha posat a ploure d’una manera mansa. Dins l’aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gassa blanca d’aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bambolles de la pluja a l’aigua.
El cel s’ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Em costa una mica de superar tots els comentaris de fa deu anys!
Penso, llegint aquesta entrada, que “un cop de vent et pot fer feliç” que deia una professora a la carrera. La descripció del vent i la mar que fa Pla, són com si ho visquessis, també et fan feliç.
Veig que en l’entrada de 2009 posa “bombolles”, i en aquesta “bambolles”, en el penúltim paràgraf. El diccionari en línea posa que és una “Dissimilació vocàlica de bombolla, segle XIII”, no l’havia sentit mai, aquesta paraula!