La Mancomunitat ha creat uns Estudis Normals i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat —ésser mestre, ésser professor—, em sembla una mica estranya.

¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica. ¿Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot —absolutament tot— a l’obtenció d’aquest resultat. ¿Hauré fet un pas en fals?

De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.

Plou. Darrere els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten, molls, brillants, a través del fum de tabac del local —perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip —que encara cueja— trobà un seu amic que té interessos en les Pompes Fúnebres.

—Hi ha molts malalts —li digué Carles—. És impressionant.

—Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara —respongué el de les Pompes—, és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, mirabolants. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se —sense poder-se precisar d’on ve— el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a l’estanteria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat —però quan els embriacs van ben vestits no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singulars, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dimecres 13 març 2019 a les 0.01 i desada a jo, Josep Pla, lectures, literatura, societat, universitat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.