Diumenge. — Xavier Güell m’invita a dinar a casa seva. Pis del passeig de Gràcia, silenciós, una mica pesant, somort. Dinar suculent. La família dóna la impressió de contenir moltes novel·les a la tripa. El papà és un senyor de Tarragona, gras, ros, petit, amb ulleres, calb. Sembla un home molt dur i d’imaginació petita. Hi ha un noi perdut, aventurer, que corre per Amèrica. La filla és una senyoreta d’una vitalitat desbordant, una Diana esplèndida. La senyora, alta, rossa, evanescent, té un aire evaporat de displicència. L’ambient general és de reserva i de fredor. Fa l’efecte que tots estan a l’aguait dels quatre punts cardinals per fer el campi qui pugui. Família burgesa.

Ahir vaig matricular-me als Estudis Normals.

Tres vegades he estat a punt d’entrar al Continental (abans de sopar), emprendre López-Picó i asseure’m a la seva tertúlia. Mort Folguera, d’aquesta reunió m’interessa especialment Carles Riba. El que he llegit d’ell em demostra que és un home de gran passió. La timidesa, però, m’ho ha impedit.

A la tarda, a la biblioteca, Climent em presenta Martínez Ferrando. Ferrando és un valencià sorprenent: té una veu baixa, ofegada, agradable, no fa cap soroll, la seva gesticulació és nul·la, és d’una modèstia naturalíssima. Parla com si tingués un mocador als llavis. Sembla tenir un temperament molt oposat al meu, però tinc la sensació que serem amics. És bibliotecari de l’Estat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dissabte 23 març 2019 a les 0.01 i desada a lectures, literatura, moral, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.