Universitat, Ateneu, instrucció militar sota dels arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents —però és com si no existís. Com si no existís, evidentment —però suficientment forta per evitar que pugui prendre res seriosament.
Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del Vogue. Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.
Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Negar la primavera existeix és com negar el passat, l’amor, la bellesa: “Com si no existís, evidentment –però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament”. Encara que la primavera només és present a l’inconscient, o en la poesia, que és el que connota aquesta frase, tota la resta no ens serveix. Negar la primavera és com negar que aquest passatge és sublim.
La “decadència de pa sucat amb oli” del dibuix de Xavier Güell que ens poseu m’agrada molt, per cert!