El meu amic Albert Oliveres

En un país de sentiments escassos i encara manifestats d’una manera tan eixarreïda, a través d’una llengua tan dura i poc treballada, engarlandats sovint d’una fraseologia traduïda del castellà d’ínfima categoria, és possible, però, de constatar, de vegades, l’existència d’amistats reals originades pel fet d’haver anat al mateix col·legi –al mateix estudi, per dir-ho amb la paraula que se sol utilitzar habitualment. El fet, no sol pas donar-se amb abundància; en general, el record, més o menys incert, que hom conserva del col·legi és rarament agradable, i així l’oblit el cobreix ràpidament. De vegades, però, es produeix el fenomen contrari: en el col·legi, hi coneixeu molts companys, però d’una manera inexplicable en tracteu un o altre amb el qual establiu una amistat certa, durable i autèntica. Les amistats de col·legi es poden arribar a consolidar fins i tot si la vida us separa del vostre amic, poden tornar-se normals i tenir en la vostra existència un pes inqüestionable.

Aquestes amistats no tenen pas, sempre, la mateixa trajectòria. De vegades s’inicien en el col·legi mateix i duren molts anys, sovint tota la vida. En altres casos, l’atracció començada passa per un període de buidor desèrtica, però un fet impensat ressuscita el petit món esborrat dels anys primers i amb la reaparició de les velles imatges torna a iniciar-se un acostament. Aquesta segona aproximació pot ser una simple foguerada d’encenalls (de fraseologia) i refredar-se ràpidament. Altres vegades el caliu es manté i el contacte esdevé imprescindible. Es desitja. Aquest és el cas de la meva amistat amb Albert Oliveres, resident al Rosselló, exactament a Ceret.

Amb Albert Oliveres, anàvem a estudi plegats al col·legi de Palafrugell. Primer fórem companys i després amics. Xicot fort i saludable, generós, incapaç de fer-se obsessionant per una qualsevol petitesa, amb una memòria corregida pel bon sentit i una disposició per als estudis evident, donava gust d’estar amb ell. Era un d’aquells companys amb els quals no teniu mai res a discutir però que hi penseu sempre. Gairebé coincidint amb el meu desplaçament a Girona per estudiar el batxillerat, el pare d’Albert, que havia fet mals negocis, es traslladà al Rosselló amb la família i organitzà a Ceret una fàbrica de taps de qualitat que progressà ràpidament. França, país dels grans vins, és el mercat d’aquest producte més important del món. El senyor Oliveres (pare) aconseguí introduir-s’hi lentament. A Ceret, hi trobà una mà d’obra provinent de l’Empordà i de la Selva (generalment desertors recalcitrants) que l’ajudaren positivament. Quan el seu fill, Albert, estigué en disposició de treballar, li posà un barret, li comprà una maleta i amb una puntada de peu al cul el projectà sobre el mercat francès. Hi passà moltes amargures, però treballà positivament. Dintre de la modèstia que la gent d’aquest país sol donar a les seves coses, la fàbrica de Ceret s’anà engrandint, notòriament.

No podria pas dir ara, amb exactitud, l’any que vaig trobar a Perpinyà, al restaurant Lyon d’Or, que llavors tenia molta fama, el meu amic de primeres lletres. Feia més de vint-i-cinc anys que no ens havíem vist. Aquell contacte, produït pel pur atzar, fou la guspira de la nostra amistat posterior. Es produí, en nosaltres, una espècie de fluid estrany i ens donà per parlar llargament. Em vaig trobar amb un xicot corpulent, molt navegat, cultivat, d’una obertura portada fins a l’interès autèntic, amb les reserves mínimes –un comerciant no gaire corrent. En un moment determinat em digué:

–Saps que sóc molt afeccionat al mar?

–Jo també… –vaig respondre-li–. ¿T’has fet soci d’algun club?

–No, no… No fa pas gaire que vaig comprar un quillat menorquí al port d’Antibes.

–A Antibes? Deu ser un quillat de contrabandistes.

–Exactament. Abandonat per contrabandistes mallorquins al port d’Antibes. L’he fet portar a Portvendres i ara l’arreglen per fer petits creuers. ¿T’agradaria de veure’l?

–Ja ho crec. Deu ser bonic…

–És s molt fi. Navegant a la vela…

–…llatina… –vaig interrompre.

–…és clar, llatina, és una meravella. ¿Vols que anem a veure’l?

Anàrem a Portvendres. Amb un cop de cotxe hi arribàrem de seguida. La conversa no em permeté ni un moment de contemplar el paisatge d’Elna, de Palau del Vidre, d’Argelers, que és un prodigi. Baixàrem al port. El quillat era acostat a la riba, davant de l’Hotel del Comerç. Els calafats treballaven en coberta. Vaig mirar-me l’embarcació. Era molt marinera. Tenia bons nedants i així mateix era afuada i de molt bon estil. Devia tenir catorze o quinze gúes –de tres pams la gúa: nou o deu metres.

–És una embarcació per a velejar la mar –vaig dir-li–, però amb la vela que porta necessitaràs almenys un parell d’homes per a manejar-la.

–És evident –em respongué–-. Però no l’he pas comprada per fer una qualsevol heroïcitat. L’he comprada per reposar, comprens? Hi posaré una vela petita i un petit motor auxiliar, un Baudoin.

–Bon motor, de primera…

–Quan tot estarà llest, hi hauríem de fer algun creuer pel litoral del nostre país, què et sembla?

–Home! És una magnífica idea.

–Si t’agrada, t’agafaré pel mot i quan tot estarà arreglat l’emprendrem.

–A bodes em convides!

–No, no, seràs tu el qui em faràs companyia. Per altra part, no tens idea de la il·lusió que em fa tornar a veure amb un cert detall la costa del nostre país. De vegades m’enyoro. A la família, li passa el mateix, tot i que no en tenim pas gaire motius.

–Sí, a tots ens passa igual i com més a prop vivim de casa més ens enyorem. És una cosa que tenim molt arrelada, una mica ridícula, però no hi podem fer més.

No pujàrem pas a bord, perquè el mestre d’aixa hi tenia, a sobre, en desordre, molts d’entriquells. Era un dissabte a la tarda. Oliveres no tenia res urgent a fer. Jo estava desvagat, com gairebé sempre. Passejàrem una llarga estona per la riba de Portvendres. Prenguérem un aperitiu en un cafè. Quan el sol s’hagué post darrera les muntanyes de ponent, el meu amic proposà d’anar a Ceret, a sopar amb la seva família. Feia un capvespre tan suau, tan agradable, d’una llum tan fina (tot i trobar-nos en plena tardor), que no convidava a tancar-se en un lloc o altre de Perpinyà. Així, el projecte d’anar a Ceret, passejant una llarga estona per aquell país, em semblà una troballa excellent.

Per Cotlliure, Argelers, Montesquiu i Tuïr arribàrem a la petita població del Vallespir. Feia lluna en creixent. Els arbres encara tenien fulla. Ceret semblava immers en una certa espessor vegetal que semblava engrandir-lo. La llum de la lluna, una mica blavissa, donava al poble una lluminositat interna. El cotxe s’aturà en un carrer desert. Se sentia passar un raig d’aigua pel rec que feia la vorera del carrer. Vaig veure que s’obria una mica el porticó d’una finestra i que en sortia una ratlla vertical de llum groguenca.

Entràrem en una casa del carrer, que em semblà molt severa, moblada d’una manera convencionalment burgesa, ordenadíssima, amb uns mobles de menjador que eren com de xocolata esculpida. Recordava vagament les fesomies dels pares del meu amic. En trobar-me davant d’ells els vaig reconèixer. El senyor Oliveres (pare) s’havia fet més gros, tenia un aspecte més espès, la blancor dels cabells li donava un aire més vell. Era, però, acollidor com sempre, parlava i gesticulava abundantment. La senyora anava agafant l’aspecte de les dones de Palafrugell quan envelleixen: s’anava tornant seca, s’eixarreïa, la pell li agafava un color fosc, se li iniciava, a l’esquena, una preponderància curvilínia. Habituada a la fluència del seu marit, es mantingué callada, una mica distant, freda – però em mirà fixament tota la nit. De les dues noies de la casa, l’una s’havia casat amb un gavatx propietari de vinyes i vivia a Montpeller. L’altra s’havia mantingut soltera: era una senyoreta ja granada, flaca, pàl·lida, de cabells negres, d’aspecte seriós, de mirada indiscernible –potser irònica. De vegades, el que deia el senyor Oliveres (pare) li feia abaixar la vista i dibuixar un somriure una mica burleta.

El sopar fou molt agradable, no solament per la qualitat intrínseca dels aliments i pels vins inoblidables (borgonyes i xampanys) que els acompanyaren, sinó perquè el senyor Oliveres parlà de la seva indústria, de la seva fàbrica i del seu comerç sense parar. Els altres sopàrem en un estat de repòs magnífic: no poguérem fer res més que assentir d’una manera sistemàtica. La senyoreta Adela –que així es deia la noia soltera– s’acomiadà dels presents abans de l’arribada del cafè.

La presència del cafè –i del conyac– produí en el senyor Oliveres un augment de la gesticulació i de la fluència verbal. Arribà un moment, però, que semblà donar proves de fatiga. Fou el moment d’acomiadar-se. Albert Oliveres, amb el seu cotxe, m’acompanyà a Perpinyà i em deixà a la porta mateixa de l’hotel en què em trobava. En el curs d’aquest viatge, establírem que la nostra primera sortida en el quillat es produiria a mitjan juny de l’any següent. Faltava una mica més de vuit mesos. Mentrestant quedàrem que ens veuríem i que estaríem en comunicació constant.

Vuit anys després

El període de temps fixat per a la primera sortida fou suficient perquè el quillat quedés perfectament llest per a un creuer de quinze dies pel nostre litoral. El meu amic s’encarregà d’aquests treballs amb una atenció continuada. Amb això, es produí, però, la guerra civil espanyola que ens tirà per terra el que havíem projectat. Després es produí la guerra general. Durant aquest període, Oliveres prengué una decisió molt eficaç. Portvendres no és pas un port d’embarcacions més o menys desvagades. Si hi hagués mantingut el quillat en el període de l’ocupació hauria estat depredat. Així, en iniciar-se aquella guerra, el seu propietari tingué el bon sentit de portar-lo al port de Cannes, de posar-lo sota la protecció del club nàutic d’aquella ciutat i de barrejar-lo amb les altres embarcacions que hi eren fondejades. El quillat passà per vell i no solament se salvà del saqueig general, sinó que fou molt ben conservat. Potser passà una mica moda –en el cas de suposar que una construcció ben feta hi pugui passar mai.

Durant la guerra civil, vaig estar en contacte amb el meu amic de Ceret, a França. Durant la guerra general, Oliveres vingué molt sovint a casa. Tant ell com jo travessàrem aquest terrible període de la vida commoguts i aclaparats. Arribà un dia, però, que el còsmic desordre s’acabà. I llavors el record del quilliat se’ns aparegué com una prodigiosa esperança. L’embarcació fou portada a Portvendres amb una perfecta normalitat. I establírem –en principi– una data per a realitzar el que feia tants anys que havíem imaginat. Aquest fet es produiria el mes de juny següent a l’acabament de la guerra general, o sigui, amb vuit anys de retard.

Aquesta primera sortida no fou pas gaire agradable. Les immenses desgràcies ocorregudes eren encara massa immediates i obsessionants. Férem un creuer molt curt i tornàrem a Portvendres més aviat deprimits. Dos anys després, ho tornàrem a provar i el viatge fou més aviat agradable.

Dos anys després – Cadaqués

Vaig arribar a Cadaqués amb l’autobús habitual el dia 14 de juny. El dia 15, a mitjan matí, esperava el quillat del meu amic Albert, passejant per la riba de la població. Havia quedat fixat que l’embarcació sortiria de Portvendres a una hora de la matinada d’aquell dia, que aprofitaria el vent del golf de la Selva, si n’hi hagués, per a guanyar Cap de Creus a l’hora de l’entrada del gregal i que per assegurar en tot cas un horari aproximat seria engegat el motor auxiliar. Feia un dia meravellós, radiant, i el petit bat que teníem era de gregal. Cap núvol al cel. El mar en calma. Tocats pel sol de juny, els blancs de Cadaqués –i les ombres– semblaven tenir una tendresa humana.

[...]

.

Aigua de mar. OC, vol. 2

L’Escala, agost de 1943

Estimat Josep:

T’envio dos articles. Els dono al recader de l’Escala. Si no hi tens inconvenient, dóna-li 250 pessetes perquè les necessito. Moltes gràcies.

En efecte, fa molts dies que no ens hem vist. No penso pas venir per ara a Barcelona. (Ara que hi penso: publica l’article «Barcelona verano 1943» de seguida.) Què vols que hi faci? Ens hauríem d’haver vist a Figueres o en algun altre lloc assequible per a en Brunet, però no ha estat possible. Una llàstima! També m’hauria agradat veure’t a Calella, però aquest any em sembla que serà difícil, almenys per ara.

La idea de l’almanac és bona; però, ¿què vols que escrigui parlant del zodíac si no sé ni el que és ni tinc cap llibre a mà? Si algú m’explica tot això, t’ho faré.

Podríem fer grans diners amb l’almanac si el féssim barat i per pagesos i mariners amb indicació de coses útils, però suposo que la vostra intenció és fer una colloneria literària amb l’estil residual de Falange, que és el que encara impera al setmanari.

Bé, adéu i mana i disposa.

Records a les noies.

Josep

————————————

EL NOU LLUNARI

o Ensarronada Sideral inflamada dels temps moderns
amb moltes referències al Llunari Antic

.

Si hem de fer cas de les conjectures contingudes en la fugacitat dels llibres, els arquetips primitius de calendaris, almanacs i zodíacs van renéixer a l’Àsia Menor com una reminiscència prehistòrica del culte de Mitra i seguint el costum que les coses esdevingudes en aquella part de l’Àsia van passar a l’occident europeu, on durant molt segles van formar part de la cultura de la gent. En els cultes siderals o de Mitra, l’any començava a la primavera, i en el meravellós Zodíac esculpit a la façana de la Catedral de Chartres l’any s’inicia també a la primavera, entrant el Sol a Capricorn.

En el sistema de l’alexandrí Ptolomeu, que encara sant Tomàs va considerar com el fet mateix de la realitat del món, la Terra estava immòbil, el Sol i els planetes coneguts hi giraven al voltant i les estrelles estaven fixes i muntades a l’aire, com els actuals arcs voltaics de «Riegos y Fuerza del Ebro». El cercle descrit pel Sol al voltant de la Terra ha d’ésser considerat, amb tot, després de Copèrnic, com a aparent, és a dir, com una pura il·lusió dels nostres sentits, perquè la publicació dels papers del senyor canonge de Varsòvia va engegar en orris la teoria de l’alexandrí i la part astrològica de la «Summa». Però abans de Copèrnic –que, diguem-ho tot passant, no va publicar res en vida per no armar cap escàndol i no anar a parar a la presó, cosa que demostra fins a quin punt un astrònom pot ésser intel·ligent– el cercle del Zodíac era considerat una cosa real i tangible i com a tal cercle tingut per una cosa divina, perquè ja va dir el vell poeta que:

És Déu l’original circumferència
De totes les esfèriques figures,
Car cèrcols, corbes, i cercles i altures
Al mig s’inclouen de la seva Essència.

El cercle del Zodíac fou col·locat pels astròlegs arcaics en la nona esfera, que anomenaren Cel cristal·lí i el dividiren en dotze parts iguals, cadascuna de les quals va correspondre a un signe. Els noms d’aquests signes, que probablement són antiquíssims, ens han arribat a través dels autors llatins i Ausoni els va formular en dos versos, que són coneguts. Per Ausoni, els signes del Zodíac són:

Aries, Taurus, Gemini, Cancer, Leo, Virgo, Libroque, Scorpius, Arcitanens, Caper, Amphora, Pisces,

que en el nostre llatí macarrònic han donat:

Àries, Taurus, Gèminis, Càncer, Leo, Virgo, Libra, Escòrpius, Sagitàrius, Capricòrnius, Aquàrius, Piscis.

Són uns noms meravellosos, d’un relleu a prova de pluges i de vents, lligats amb els moviments de les vísceres humanes, que han durat, duren i probablement duraran sempre.

El cèlebre Cortés, el del «Llunari» antic, escriu: «Aquests noms, pels efectes que causaven (i avui en dia causen) entrant el Sol en cadascun d’ells, els quals per altre nom anomenen cases dels planetes, perquè estant cadascun d’ells en el seu Signe, o casa, té més força i rigor que fora d’ella. I per si algun curiós desitja saber quin Signe és Casa d’aquell Planeta, ho diré amb brevetat. El signe de Leo és Casa del Sol; Càncer, de la Lluna; Capricorn i Aquari són cases de Saturn; Piscis i Sagitari, de Júpiter; Àries i Escorpió, de Mart; Libra i Taure, de Venus; Gèminis i Virgo, de Mercuri.»

Quan Cortés va escriure el seu «Llunari», no es coneixien més planetes que els esmentats i sens dubte per això a alguns els foren adjudicades dues cases, o signes.

Cortés planteja, en el primer paràgraf que acabem d’esmentar, el gran problema de la influència exercida per aquests Signes, quan el Sol hi entra. Diu, literalment, que quan el Sol hi entra causen efectes. Quina mena d’efectes són aquests? Sens dubte, és factible creure o no creure, donar per existent o per nul·la, conèixer o desconèixer la influència dels Signes del Zodíac sobre la marxa del món, el destí dels homes i de les dones, l’abundor o l’esterilitat de les collites o sobre qualsevol altra empresa que es produeixi sobre aquest planeta. Jo personalment he de dir, a qui estigui interessat a conèixer la meva opinió, que crec no sols en aquestes, sinó en tota mena d’influència, perquè si per exemple el comte de Romanones o qualsevol altre personatge de la cort ha tingut sobre tots i cadascun de nosaltres influències notòries, no tindria res de particular que també en tinguessin el Sol, la Lluna i les estrelles.

ÀRIES

Entrant el Sol a la primera dècada d’Àries, ascendeix un home negre d’ulls vermells, de gran estatura, de gran coratge i sentiments generosos; porta un vestit blanc molt gran, cenyit a la cintura amb un cordó; està furiós i dret, fa guàrdia i observa. (Abu Masar, –Igual.)

En la segona dècada naixeran molts pobres, alguns rics i un cert nombre d’hermafrodites. Els rics tindran la sensació, des de la joventut, de poder-se dedicar gairebé amb impunitat a l’exercici de l’estraperlo, cosa que produirà una gran alegria en la seva família. Les senyoretes seran educades i pudibundes, sobretot davant de la gent. Molts vaixells seran enfonsats, però les tripulacions i els passatgers seran salvats gairebé en la seva totalitat. Els pobres aniran fent, sobretot si no els toca la loteria, cosa que, si s’escau, els produirà dificultats i maldecaps. El signe és excel·lent per als flequers, carnissers i lleters. Alguns entraran en la riquesa.

En la tercera dècada del Sol a Àries, la classe mitja que hi hagi nascut només perdrà el quinze per cent del seu capital, i, si s’obstina a perdre més, els seus desigs no seran pas escoltats. Dècada favorable als pessigants i a les mitges virtuts. Alguns, pocs, que hi hagin nascut sabran escriure dues mil paraules amb soltesa i esment. Signe favorable a les persones que sàpiguen donar la volta al temps, i encara més favorable als qui la donin fora de temps. Els enciams nascuts en aquesta època seran fresquíssims i en aquesta dècada les fàbriques de material de guerra esdevindran, algunes, fàbriques de màquines de cosir, i altres, fàbriques de maquinària per a ensucrar maduixes. Signe excel·lent per als caps d’administració de segona classe; veuran realitzats tots els teus ideals.

GÈMINI (o BESSONS)

En la seva primera dècada ascendeix una dona bella, pietosa, que es manté enlaire; voldria joies i infants i és molt hàbil a cosir i a fer mitja i en altres arts semblants. Amb ella ascendeix un mirall. (Abu Masar. –Igual.)

En la segona dècada del Sol a Gèmini, la criatura naixerà molt peluda, talment que els seus pares, que l’estimen tant, hauran de bufar per saber si és nen o nena. Per bé que aquestes pelusseres s’aniran aclarint amb el temps, la virilitat i la noblesa quedarà adscrita a aquests éssers. Dècada excel·lent per als espàrrecs, les pastanagues i cols, sobretot si les terres han estat eixarcolades delicadament. Els sastres nascuts en aquesta dècada seran superiors als nascuts sota els altres signes. Signe de dones de gran bellesa, rosses, altes, d’ulls blaus, de formes vetustes. Les pluges seran suaus i pausades i costarà bastant llevar-se de matí, però al capdavall el sentit de la responsabilitat triomfarà com sempre. Les porteres nascudes en aquesta dècada seran molt indiscretes però simpatiquíssimes.

La tercera dècada de Gèmini serà la fortuna de capitans de vaixell, notaris i agents col·legiats de tota mena. Hi ha símptomes, vagues, és clar, però bastant presumibles en l’estat actual de la ciència, que les contribucions seran una mica rebaixades, sobretot la rústica, i que tot plegat serà molt ben rebut. També és favorable aquesta dècada a la bona marxa de l’hora dels trens, encara que no tant a l’horari dels autobusos.

LEO (o LLEÓ)

Aquest és el signe del Sol per excel·lència i essencialment masculí. En les seves tres dècades és calorós i sec, sobretot si no plou; aleshores moren herbes i tot el món vegetal es depaupera i mor. En la seva primera dècada els homes nascuts sota la seva influència són d’una gran bellesa, bruns, altius i ben plantats. Gairebé tots arriben a unes edats avançades, sobretot si arriben al tombant dels quaranta anys, una mena de cap de les tempestes. Gairebé totes les persones nascudes en aquesta dècada proveïdes d’alguns diners aniran a estiuejar, perquè són molt amants de banys, l’encant dels quals augmenta amb la calor. En els llunaris antics aquesta dècada era assenyalada com a molt propícia a convulsions i revolucions, però tot això en el nou Llunari és tingut per incert.

A la segona dècada s’accentuen les característiques de la primera, cosa que no deixa d’ésser un consol. La dones nascudes sota la seva influència seran brunes, d’ulls ametllats, de carns daurades i saboroses però amb una tendència visible a l’obesitat.  En general, les persones afectades seran efusives i obertes, algunes francament trempades. En la loteria tindran molta sort els números acabats en 6. El tabac millorarà en aquesta dècada, així com la situació dels conductors i cobradors de tramvies i de troleibusos, que veuran satisfets plenanent alguns dels seus desigs.

En la tercera dècada ascendeix un home la figura del qual és semblant a la d’un negre; és lleig, horrorós, la cara no l’acompanya pas i està fastiguejat i com capficat; porta carn i fruita a la boca i a la mà un gerro. (Abu Masar. –Igual.)

————————

Per acabar. OC, vol. A (fragment)

.C

C

En relació amb les joguines, hi ha dues classes de pares de família: els que les compren per donar-les realment a les seves criatures, passi el que passi i amb totes les conseqüències, i els que les compren per guardar-les ells. Aquestes darreres solen ésser joguines cares, les quals són presentades a la mainada des de molt lluny, i encara només un moment, i després endreçades en un armari per tal que ningú no les toqui ni les miri. Davant d’aquestes incomprensibles reserves enfront d’aquests objectes de mira i no em toquis, les criatures tenen un disgust, però es consolen –es distreuen– amb les joguines ordinàries, que almenys són assequibles.

Les joguines reservades produeixen, en el curs de la vida, escenes curioses i patètiques. Un dia una senyora molt vella digué a la seva filla, de més de quaranta anys, obrint un armari que feia olor de càmfora i presentant una nina que semblava haver-se evaporat:

–Aquesta nina, te la van portar els Reis fa trenta-sis anys. Te’n recordes, filla meva?

Hi ha, doncs, una classe de pares de família que aparentment compren joguines per a les seves criatures; en realitat, però, els Reis, se’ls fan a ells mateixos. I una altra classe que les compren per a la mainada. Aquestes darreres tenen un desenllaç ràpid i deplorable. Produeixen un moment d’il·lusió i després, en els dies immediats a la festivitat dels Reis –sovint el dia mateix– queden convertides en un grapat de residus. Això és degut en part al fet que els objectes d’aquesta mena són d’una construcció precària i trencadissa, una improvisació sense consistència. Les criatures no tenen, per altra part, suficient habilitat a les mans per a tocar les coses acuradament i amb delicadesa. Són barroeres. Totes les joguines fan, així, la mateixa fi: tant són dislocades i trencades les delicades com les fortes, les que han d’ésser manejades amb cura com les més resistents.

L’explicació que se sol donar de la tendència destructora de la mainada consisteix a dir que l’ésser humà té, pel fet d’existir, una propensió a la curiositat, a l’anàlisi inquisitiva, que li agrada saber el que hi ha darrera l’exterior de les coses, el que tenen dintre de la tripa, i, en definitiva, que aquesta tirada demostra que l’ésser humà és un infal·lible animal racional dotat de les característiques que l’escola li atribueix.

Jo no sé si l’instint destructor de les criatures té alguna relació amb el fet que l’ésser humà sigui ab initio un ésser donat a observar, a experimentar, a analitzar, a inquirir i a raciocinar. Seria si més no molt curiós que poséssim aquestes característiques en els anys immediatament posteriors a l’abandó de la mamella materna o de la farina lactiada i que després ens passéssim la vida entera sense donar el més lleu símptoma d’interès per l’observació, l’anàlisi i l’experiència.

Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel·listes– afirmen que és molt difícil de fixar els processos psíquics infantils. Aquests processos potser, però, podrien aclarir-se una mica, comparant les criatures amb el que en definitiva se’ls assembla més: vull dir amb els homes. Una criatura no descobrirà les lleis de la gravitació, ni les de la termodinàmica, ni definirà la fórmula einsteiniana de l’energia, però sospito que les criatures s’assemblen enormement amb aquesta massa d’homes i dones que passen pels carrers i les places realitzant les funcions pròpies del sexe a què concretament pertanyen. No dic que siguem iguals. Dic que tenim un aire de família.

Ara, si vostès tinguessin l’amabilitat de preguntar-me: «Per què les criatures destrueixen les joguines?», jo respondria: «Perquè nosaltres, posats en el seu cas, faríem el mateix».

Si ens regalessin una joguina, primer ens encantaria; després, si estiguéssim obligats a conviure, encara que només fos un parell de dies, amb aquesta classe d’objectes, els destruiríem. Les joguines –sobretot les joguines sense finalitat, gratuïtes– porten en elles mateixes una cosa –una cosa difícil de definir– que les condemna ineluctablement a la destrucció. Aquestes nines, pepes, bledes, pretensioses, aquests cavalls de cartó amb la pota davantera eternament alçada, aquests ànecs i aquestes oques de cel·luloide groc o vermell, tenen, per definició, les hores comptades.

–Perquè són lleigs?

–No ho sé.

–Perquè són objectes morts, freds, enrampats?

–Tampoc no ho sé.

–Llavors…

–Potser perquè no s’hi pot conviure sinó un temps mínim, el que necessiten les criatures per a destruir-los. Parlem seriosament! Si, a vostè, li regalessin una nina d’aquestes, què faria? Francament… Quan les nines tenien serradures en el cos, vostè s’hauria fet seves unes estisores o una navalla, hauria fet un petit tall en el ventre inflat de la nina –un tall com el que hom fa per extirpar l’apèndix– i hauria contemplat la caiguda de les serradures, com la caiguda del rajolí d’un rellotge de sorra. I, després d’haver contemplat durant un parell d’hores com les parpelles d’aquesta altra nina, galtainflada i barroca, vestida de blau, amb llacets de col·legiala diabètica, s’obren quan la poseu dreta i es tanquen quan la poseu ajaguda, d’una manera indefectible, ¿no li vindrien ganes d’agafar-li un braç i torçar-l’hi fins que se sentís el gemec de la ruptura de la goma? ¿I no creu vostè que davant d’aquests ànecs de cel·luloide que es queden surant a la galleda, amb un aire d’estúpida petulància, l’únic que hi cap és perforar-los la part blanca del baix ventre perquè l’aigua els empleni i se’n vagin a fons d’una vegada per sempre? I aquests cavalls de cartó, que ni tan sols caminen, malgrat la tendència que hi tenen, que ni tan sols es mouen com els que es veuen a cada moment, ¿qui els podrà salvar de la destrucció, passada la sorpresa que produeixen els seus guarniments? I, a aquests automòbils que s’han d’estirar amb un cordill, quant temps els dóna de vida?

»Entenguem-nos! Ni vostè ni jo no seríem capaços de destruir, d’assassinar aquests objectes. Nosaltres som persones educades i la nostra convenció ens priva de destruir-los. Davant d’ells, però, quedem absolutament freds, indiferents, no ens susciten el mínim interès i acabaríem per enviar-los a les golfes si els haguéssim de veure una estona excessiva. Però les criatures no coneixen cap convenció, les seves reaccions no són endegades, i per això els destrueixen.

–I les joguines que tenen algun moviment, ¿no creu que disposen d’una més visible seguretat davant de les criatures?

–No sé. Potser en tenen menys. De vegades penso que són les que més perillen. Ací, en aquesta vitrina, en aquesta hermètica vitrina, hi ha una d’aquestes joguines. Representa un escenari. A dins de l’escenari hi ha dos ninots, dos personatges, vestits a la moda d’algun dia, vestits d’època. De quina època? No li ho podria dir. Època indeterminada. Representen un senyor i una senyora. Se’ls dóna corda i es posen en moviment. Quan el senyor alça la cama dreta, la senyora alça el braç esquerre; quan el senyor alça la cama esquerra, la senyora aixeca el braç dret, quan la senyora alça la cama esquerra, el senyor alça el braç dret, quan la senyora alça la cama dreta, el senyor aixeca el braç esquerre. Això és el que fan aquests personatges de l’escenari, el que fan des del dia que foren construïts i el que faran fins que se’ls rompi la corda o se’ls rovelli el mecanisme. És indefectible. Ara bé: una vegada admirada la mecànica de la joguina i constatat durant una hora el moviment dels ninots, ¿què faria vostè, sinó enviar-la a un amic que tingués necessitat d’una distracció urgent? Per això li deia fa un moment que des del punt de vista de la seva duració i la seva economia aquestes són les que més perillen. Vaja! No em faci parlar més, perquè la cosa cau, des de fa massa estona, pel seu propi pes.

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]