Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]