Capítol VIII (part)
Una història lamentable: el lerrouxisme a Barcelona. El triumvirat Prat de la Riba, Duran i Ventosa, Cambó
Per a seguir el fil de la política catalana, haurem de fer un petit resum del que hem escrit en els últims capítols.
La Lliga Regionalista es constituí, com ja diguérem, el 25 d’abril de 1901 i fou el resultat de la fusió del Centre Nacional Català de Prat de la Riba i d’importants elements econòmics que un moment foren addictes al silvelo-polaviejisme i constituïren la Unió Regionalista. La seva entrada en la política activa fou brillant. Molt poc després d’haver estat constituïda, guanyà les eleccions dels quatre presidents gràcies, sobretot, a l’activitat electoral desplegada per Francesc Cambó i Jaume Carner.
Aquest resultat canvià, de cop i volta, la situació política del país. La seva primera conseqüència consistí en l’entrada del catalanisme polític en la mecànica pública. Després, la infecta misèria de les combinacions electorals de la Restauració s’acabà –les combinacions, vull dir, que tant afavoriren els contactes caciquisme-republicanisme i que tants serveis feren a Pi i Margall. El senyor Pi i Margall fou un gran home, evidentment, però crec que fou sempre dominat per una vanitat personal insuportable. Sistemàticament s’estimà més sortir diputat per Barcelona del braç dels monàrquics canovistes o sagastins que deixar d’ésser diputat. És una posició com una altra, si voleu, però és una mica estranya. La darrera combinació d’aquest contacte donà entrada en la vida pública de Catalunya a un home que, valent-se de totes les armes de la demagògia i de totes les formes de la bandarreria, s’apoderà d’aquest país i l’intervingué una pila d’anys. Alejandro Lerroux fou elegit en aquelles eleccions anant en candidatura amb Pi i Margall.
Aquell mateix any la Lliga aconseguí un altre triomf assenyalat a les eleccions municipals del mes de novembre –el joc d’elements de les quals també hem descrit amb anterioritat. La vida pública catalana s’emplenà aquell any de dos elements essencials: de les incidències municipals provocades per la ventada d’aire fresc que els catalanistes portaren a la Casa Gran i del desenvolupament del procés d’incubació del lerrouxisme. Aquest procés es podria comparar a una inundació general que cap sistema de defensa no pot aturar.
Si no vaig equivocat, fou Cambó la primera persona d’aquest país que atacà el monstre informe que es projectava. Ataca Lerroux de dret i al cap. L’ataca amb documents a la mà, estableix i demostra la duplicitat anàrquico-oficial, o, si voleu, governamental-revolucionària. La fraseologia demagògica és, però, en certs moments tan plena de màgia que és inútil de lluitar. La raó, els arguments, les proves aclaparadores –sobretot en aquest país–, no tenen en moments semblants cap força per a canviar una situació. S’ha d’esperar que la fase més forta de l’atac de follia general hagi passat. El cert és que Lerroux es féu l’amo absolut de Barcelona i que la gent cregué de bona fe que el pavo republicano estava a punt de caure i no es podia fer esperar. Lerroux repeteix a Barcelona les ximpleries de la premsa corresponsable franco-italiana de l’època, adobades al gust eròtico-sentimental del Paral·lel, a la tradició anarquista del moviment obrer i a les esperances de l’aferisme d’esquerra ansiós, que està naixent. Comença llavors el preludi de saqueig de l’Ajuntament i hom distreu el públic de la fressa de duros que se sent de la plaça de Sant Jaume estant –paraules del regidor Binaixa– discutint desaforadament si el Consistori ha d’anar o no a la processó de Corpus o si el Divendres Sant hi ha d’haver circulació rodada. Gairebé totes les grans frases de l’emperador del Paral·lel –com aquella que digué més tard, que hay que levantar el velo a las novicias y convertirlas en madres– no són més que diversius d’algun negoci brut, inconfessable i repugnant.
Si l’any 1902 és el de la incubació del lerrouxisme, l’any 1903 fou el de les seves grans victòries electorals. És natural que aquests dos anys hagin estat un dels períodes de la història moderna de Catalunya més ingloriós. D’aquest període, n’ha quedat una paraula que la gent d’avui aplica abundantment –la paraula lerrouxista, lerrouxisme–, per qualificar un negoci o una persona immorals. Diré, per acabar aquest paràgraf, que els qui creuen que el lerrouxisme fou un partit de funcionaris forasters, d’al·lògens i d’aventurers miserables, s’equivoquen: en el lerrouxisme, hi entraren una gran quantitat de catalans.
En el curs de la fabulosa onada lerrouxista, la Lliga passà per una situació absolutament precària. Es concentraren sobre aquest partit diversos grans infortunis. En el mes de març de 1902, Prat de la Riba reproduí a «La Veu de Catalunya» un article d’un diari de Perpinyà sobre el moviment dels viticultors del Migdia de França, que en aquell moment era fort. Aquest article valgué un procés amb empresonament al senyor Prat. Fou tancat en una cel·la de la presó del carrer d’Amàlia, després presó de dones i en aquella època presó general, perquè la Model encara no era acabada. A la presó, Prat rebé innombrables testimonis d’afecte i de simpatia provinents de tot Catalunya i dels camps polítics i socials més diversos. L’empresonament arribà a tenir estat parlamentari. La salut del senyor Prat, però, que sempre fou mitjana per no dir petita, es ressentí considerablement d’aquesta reclusió. Alliberat, hagué de marxar al sanatori de Dourtol (França) i tardà molt temps a restablir-se. Del mes de març, en efecte, fins a l’estiu del 1904, Prat visqué completament retirat de la política. Posteriorment hagué de passar llargues temporades de la seva vida fent règim de malalt.
En el terreny electoral, la Lliga sofrí el 1903 tres aparatoses derrotes consecutives: les provincials del mes de maig, les legislatives d’abril i les municipals de novembre. Aquests resultats electorals foren la conseqüència de l’expansió lerrouxista del 1902. El retrocés de la política catalana marcat per aquests resultats produí a Madrid la repercussió natural. En aquest món no hi ha res nou, i la política d’aquests dies té els seus precedents a principis de segle. Romanones respongué a la pastoral del cardenal Casañas sobre l’ensenyança del catecisme a Catalunya amb el decret del 23 de novembre de 1902, el qual estableix càstigs fulminants aplicables als mestres que ensenyin la doctrina en català. El decret, però, tingué un sentit tan intolerablement tirànic, que, de seguida que els catalanistes reconquistaren les posicions perdudes, el Govern conservador que substituí la situació liberal que avalà el decret Romanones l’aclarí en el sentit que el decret només regia per als mestres que volguessin ensenyar en català els qui només sabessin el castellà (!). Aquest cas, que posteriorment s’ha repetit moltes vegades, no és més que un fenomen de correlació natural. Sempre que aquest país ha tingut representants per a defensar-lo, les forces contràries s’han abstingut de fer-li mal; de seguida, però, que per una raó o per l’altra, el país ha afluixat, totes les situacions han estat bones per a portar a cap tota mena de treballs de despersonalització i d’uniformització brutals.
A Barcelona, aquest retrocés fou molt discutit; sobretot –per les circumstàncies que hi intervingueren– el retrocés que comportava el resultat de les eleccions provincials del maig. La causa essencial de la derrota fou atribuïda, en efecte, al fet d’haver comès la Lliga l’error d’haver-se coalitzat amb els elements carlins i catòlics i d’haver batejat la candidatura amb el nom de catòlico-regionalista. Aturem-nos un moment davant aquesta afirmació. Si examinem, en efecte, aquesta coalició a la llum de la finalitat única que ha tingut la Lliga –és a dir, a la llum de la voluntat de catalanització del país–, es veu que la coalició té per a la Lliga un sentit clar. En primer lloc, no hauria pogut, encara que hagués volgut, aliar-se amb el sector catalanista d’esquerra, perquè en aquest moment els catalans d’esquerra que eren realment catalanistes ja eren a la Lliga i els que no hi eren s’havien fet lerrouxistes. Per tant, l’ambient més immediatament catalanitzable, tenint en compte sobretot la història i la tradició, era evidentment la dreta. En efecte: establint la coalició, la Lliga, ¿què hi podia perdre? Aquest partit era un partit fort, amb una doctrina, amb una personalitat feta, inconfusible. La dreta, en canvi, pel fet d’establir el diàleg, precisament perquè no tenia la masculinitat política que tenia la Lliga, es posava en situació d’ésser influïda i catalanitzada. I no és això, de fet, el que passà? No s’ha pas de perdre de vista, en efecte, que en aquest país les forces més irreductiblement provincianes s’han trobat sempre o a l’extrema dreta o a l’extrema esquerra, fins al punt que es pot dir que encara hi ha en aquests sectors terres completament verges. Tant és així, que el camí que s’ha fet a través de la dreta s’ha portat a cap mitjançant coalicions. Aquestes coalicions han estat alternades amb envestides d’una ferotge i implacable ironia. Aquest treball alternat revela una tàctica política. Prat de la Riba i Duran i Ventosa portaren aquest treball a un extrem de perfecció remarcable. El senyor Prat s’alia amb els elements de la dreta que estan, ben entès, disposats a seguir-lo. Quan el nus de la lligada, per contra, no pot fer-se al seu gust, llavors els llança a sobre la cavalleria del ridícul. Això explica per què la Lliga ha estat aquests últims anys, per a la dreta, intermitentment, l’essència de totes les virtuts i de tots els vicis. I aquesta tàctica de desgast, ¿qui hauria pogut resistir-la? La dreta, rústica, químicament pura, primària, qui l’ha morta a Catalunya ha estat la Lliga.
El que semblà, doncs, l’any 1903 un error gravíssim, ara que es poden veure les coses en perspectiva, resulta que fou l’inici de l’única tàctica possible.
En les eleccions del 1903, doncs, el meteor del lerrouxisme –astre que oficialment prengué a Espanya el nom genèric d’Unión Republicana– tingué un aspecte grandiós i apoteòsic. Salmerón fou elegit diputat per Barcelona aquell any, per trenta-cinc mil vots. A les eleccions municipals hom copà diversos districtes. Lerroux inicià llavors el període gloriós de la seva vida. El seu prestigi arribà a ésser tan fort i la màgia externa tan considerable, que diversos intel·lectuals apreciats, com Baroja, per exemple, quedaren una temporada enlluernats. Al mateix temps una part de la burgesia doblegà l’esquena, rendida. No cal dir que l’autor preferit de Lerroux en aquells moments apoteòsics, el nom que presenta quan vol citar un mestre, és Pi i Margall. A cada moment s’omple la boca amb la paraula federalisme. Lerroux sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible. Pi i Margall produí, en efecte, a Lerroux un rendiment considerable. Els federals catalans gairebé en la seva totalitat –s’ha de fer l’excepció del petit nucli de Catalunya Federal– entraren en el lerrouxisme. A les comarques catalanes on el federalisme era una força –com a l’Empordà, per exemple– aquest fenomen es produí d’una manera clara, i encara avui hi ha en el meu país uns homes estranys que s’anomenen a si mateixos lerrouxistes. Tots provenen del federalisme. Vallès i Ribot, la primera personalitat en aquell moment del federalisme, assistí a la festa de la col·locació de la primera pedra de la Casa del Pueblo i marxà amb el corrent. Tot això, ben mirat, és perfectament natural, perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista.
Sobre Pi i Margall, ja diguérem en el capítol primer d’aquesta obra el nostre franc parer. No és pas qüestió de repetir-lo. Sigui quina sigui, però, la idea que de la personalitat històrica de Pi es faci tot lector d’aquest llibre, no crec que ningú pugui negar que la vaguetat permanent de les doctrines de Pi ha permès de donar una bandera a les ofensives més insidioses i més ben disfressades que s’han portat a cap contra aquest país. Aquí a Catalunya, Pi i Margall és un lloc comú, i, com que a cada poble hi ha un carrer que porta el seu nom, és un veritable sacrilegi discutir la seva actuació política i la seva doctrina. Però valdria la pena de recordar que Pi i Margall ha estat i és venerat per tots els sectors de la política espanyola amb una unanimitat magnífica. Aquest sol fet ens hauria de fer estar en guàrdia. Podríem, en efecte, reproduir elogis de Pi i Margall procedents no ja del camp republicà, sinó de tots els matisos del camp monàrquic. El federalisme de Pi –i, això, ho han comprès profundament els espanyols– és un procediment disfressat, i per tant molt més maliciós que l’unitarisme, de castellanització de Catalunya. És un procediment que té per base el fet que Catalunya es decideixi voluntàriament, sempre que vulgui parlar seriosament, a usar el castellà. Ell mateix, ¿és que per ventura no se’n donava vergonya de parlar el català? Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que, si hom desplaça la doctrina d’un camp hipotètic completament estrany a la tradició espanyola i catalana, no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals, a les mans de Pich i Pon com a les mans de Natalio Ribas, Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per a amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar.
La crisi de la Lliga, iniciada l’any 1902, madurada l’any 1903, arriba a la tardor de 1904 al seu punt crític. Relatàrem, en efecte, amb tot detall, les conseqüències polítiques que comportà el discurs de Cambó pronunciat davant el rei Alfons XIII. Aquest discurs produí la ruptura del front catalanista en el moment gravíssim de l’apoteosi lerrouxista. Aquesta ruptura, afegida als obstacles que acabem d’historiar, creà un moment d’un aspecte tan poc favorable, una situació tan difícil, que semblà iniciar-se a la Lliga un procés de descomposició interna definitiva. Ja veurem de seguida, però, de quina manera aquest procés esdevingué el fonament de la fortuna de la Lliga.
Per a un partit polític de vitalitat els moments de crisi poden ésser almenys tan perillosos com els moments de triomf espectacular. Poden ésser, però, també, les circumstàncies ajudant, una ocasió excel·lent per a enfortir-se. Els moments de crisi són favorables als estovaments de la deixadesa, que produeixen inevitablement una febreta d’enraonies inoperants i deliberatives. Quan un partit, en efecte, no té una unitat de direcció li és impossible de mantenir la cohesió de la massa. Hi ha el perill, en un mot, en situacions així, que el partit esdevingui una simple federació de casinos, o de coteries, o de penyes, i que d’aquesta vegetació en surti un planter d’iniciatives genials, contradictòries i magnífiques, capaces per excés de magnificència i de geni d’acabar de precipitar la crisi. Un casino està sempre dominat pels elements més controversialistes, i ja se sap que un controversialista no ha pogut mai resistir la mirada tirànica d’un conserge. Així s’arriba al que tothom ha pogut observar pels seus propis fills: que els conserges són en realitat els qui fan i desfan en els casinos polítics. Els perills d’un partit fet a base de les necessitats polítiques de l’estament dels conserges són notoris. El principal és de fer caure el partit a les mans dels nuclis formats pels elements més irresponsables, més ineptes i més verbals –nuclis elegits, això sí, a través dels principis del sufragi universal més pur i més rígid.
Lluitant contra aquest perill de descomposició es pot caure en un extrem contrari, igualment funest, es pot caure en el cesarisme. Es parlà, en efecte, un moment a la Lliga de posar un pern d’acer dins l’estructura del partit pel procediment de nomenar un líder amb plens poders i amb facultats autocràtiques i omnímodes. Aquesta idea, però, no prosperà i fou rebutjada pels elements més importants. El qui parlà llavors contra la creació d’un cap únic amb més convenciment i amb més calor fou Cambó, malgrat que ell era, si la solució s’hagués imposat, el líder indiscutible.
La solució de la crisi del partit es trobà en la creació de la Comissió d’Acció Política. La idea de la creació d’aquest organisme és de Cambó, i el dia que la junta general de la Lliga l’adoptà, Prat, malalt, vingué a Barcelona per refermar la iniciativa. Per donar flexibilitat al partit, per treure les coses de l’enfangament deliberatiu i verbal, per poder prendre en un moment donat una decisió ràpida i coherent amb la variabilitat de les circumstàncies, hom creà al costat de la junta directiva del partit una comissió al marge, dotada de plens poders, de facultats superiors, diríem, encarregada de fer les coses sense necessitat de portar actes ni papers i de prendre tota la responsabilitat dels esdeveniments polítics. La necessitat d’un organisme així s’havia fet sentir d’una manera extremament aguda durant aquelles hores dramàtiques del discurs del senyor Cambó davant el rei –aquelles hores en què es demostrà d’una manera clara que l’estructura del partit no responia exactament a les possibilitats d’eficiència i de mal·leabilitat que hom n’esperava. Calia, en un mot, un organisme que assegurés una direcció, una coherència, i permetés de donar un sentit de continuïtat al moviment. Calia, a més a més, assegurar que aquest organisme tingués una vida independent de les fluctuacions irreflexives i de mobilitat extrema de l’opinió dels casinos. Això és el que fou fet. La Comissió d’Acció Política salvà llavors la Lliga i esdevingué més tard l’organisme polític de direcció gairebé general del catalanisme.
A la Lliga hi hagué, doncs, una junta directiva que es dedicà, sobretot, a les relacions públiques, que són importants però en definitiva secundàries, i la Comissió d’Acció Política.
Aquest darrer organisme fou format amb persones de reconeguda ambició política, de capacitat i de dedicació total al partit –vull dir dedicació de nit i dia– i, com és natural, d’absoluta adhesió a la ideologia –que ja tractarem de donar– del partit. Cap dubte sobre aquesta matèria, sobretot en un país de genis com aquest. Aquesta manera de pensar creà a Catalunya el primer nucli polític actuant, des de Felip V. El nombre de membres fou limitat; no per raons abstractes, sinó pel nombre de persones utilitzables i positives de cada moment. Organisme de resolució i d’execució, més que de deliberació, la Comissió d’Acció Política pogué, en moments determinats, i per resoldre un determinat afer, ajuntar-se, momentàniament, un o més membres. Això de banda, les sessions de la Comissió, no tenint com no tenen cap caràcter oficial, no han pas deixat testimonis escrits coneguts de la seva existència. N’han deixats, però, tants de reals, que seria del més gran interès, ara que s’hi és a temps, recollir dels seus membres els elements per a fer una història d’aquest organisme. Ha estat, repetim-ho, la Comissió d’Acció Política el nucli essencial de la vida pública d’aquest país durant tot el primer quart de segle.
La Comissió de què ara parlem ha estat el que ha donat a la Lliga la forma particular que ha tingut. En els països de gran vitalitat i de gran tradició polítiques, en els llocs on el record del passat no és una cosa acadèmica i morta, sinó un alliçonament constant del present i de l’esdevenidor, la vida dels partits és governada pel que en podríem dir el principi de la democràcia corregida. La importació d’aquest principi en el nostre país féu de la Lliga un partit d’estructura completament nova, el dotà d’una forma típica, i el fet que la nostra tendència al desequilibri –desequilibri que va dels excessos de la polvorització democràtica a la rigidesa gebrada del partit personal– hagi pogut adaptar-se a la fórmula mitjana, enraonada i profunda que comporta el principi mateix que hi ha a la base de la Comissió d’Acció Política, demostra fins a quin punt aquest partit ha representat en aquest país un element de progrés i d’educació política. A la Comissió de referència no hi hagué mai líder; no hi hagué mai cap acta ni cap paper escrit; la direcció fou col·legiada; la unanimitat com a mètode de treball, indefectible.
Aquestes innovacions, amb el millorament cívic que han comportat, han creat, amb intenció polèmica, una abundantíssinia literatura al marge del que un dia s’anomenaren els misteris de la Lliga. És natural, en efecte, que un país acostumat a l’anarquia i a la incoherència pública, habituat a moure’s per simples qüestions personals, hagi contingut elements que hagin considerat incomprensible la tàctica de la unanimitat i hagin vist com una cosa misteriosa aquell aire matisat i intermedi que la Lliga, com tots els partits del món que existeixen realment, ha donat a les seves manifestacions polítiques. No hi ha cap misteri llevat del que es pugui deduir, en un país de política interna inexistent, d’un coneixement més ajustat dels homes i de saber el que és realment fer política. També ha estat objecte de molta elucubració el que s’anomena el programa de la Lliga. Sobre aquest programa, cal aturar-s’hi un moment.
Hi ha hagut, em sembla, en el nostre moviment, dues menes de partits polítics. Hi ha hagut un partit que ha nascut espontàniament a través d’un procés llarg i natural, gestació que s’ha anat pastant pel procediment de la contrastació d’idees, d’una doctrina, una tàctica i una experiència. Aquest partit ha estat la Lliga Regionalista. Hi ha hagut després diversos partits provocats, forçats, nascuts d’un revirement momentani de l’opinió, d’una explosió de simpatia personal circumstancial, de la vel·leïtat d’independència d’una coterie. Aquests partits han constituït l’element divertit i fantàstic de la política catalana d’aquests últims trenta anys; s’han ensorrat de seguida que la seva causa momentània ha deixat de tenir una justificació passional. Aquests partits, encara, han sotmès a un règim de muntanyes russes l’opinió pública. Han estat, malgrat la literatura optimista que durant un cert temps han segregat, fenòmens de profunda decadència. La política de muntanyes russes ha fatigat l’opinió d’una manera indicible. Per aquesta raó, totes aquestes formacions passaren avall i, davant la sorpresa de l’opinió, la Lliga durà molts anys. I és que aquest partit ja existia molt abans que el Govern civil aprovés els estatuts. Existia molt abans que el nom fos inventat. És a través de la lectura de «La Veu», setmanari, i de «La Veu», diari, que es pot veure el període de formació, pre-política, diríem, del partit. El diari recull el que hi ha a l’aire. Es produeix sobre les seves planes, a través de polèmiques, d’aportacions individuals, de l’acumulació d’observacions, un cos de doctrina, un comú denominador, un ambient d’integració social. S’arriba en aquest resultat sense que cap dogma rígid i anterior en sobti la cristal·lització. La coordinació es fa per via d’empirisme. Aquesta exploració i aquest encaixament del partit dins la realitat és una feina una mica llarga, però a còpia de provatures es van posant els junts d’una manera tan fina que de vegades la continuïtat sembla imperceptible. Per això aquest partit, avui, i sobretot l’esperit que comporta, podria momentàniament desaparèixer. Al cap d’un moment, però, aquest esperit rebrotaria perquè és la mateixa naturalitat.
A «La Veu» aquest període de formació es produeix enmig d’un garbuix d’idees i d’una barreja de temperaments que a la llarga havien d’ésser forçosament incompatibles. En el moment de la formació, però, aquests contrastos foren probablement favorables. Els instints tradicionalistes, mil·lenaris, antiquíssims, es barrejaren sobre les planes del diari amb aportacions moderníssimes. En un moment determinat escriuen a «La Veu» el bisbe de Vic i Gabriel Alomar, Prat de la Riba i l’advocat Lluhí, Sunyol i Cambó, Duran i Ventosa i Jaume Carner, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner. De portes enfora, el diari fa la impressió d’una caldera variada i indescriptible. Les coses, però, es van posant i aclarint a mesura que es produeix sobre el diari el natural treball de selecció. Les planes serveixen simultàniament de camp de suggestió i d’iniciativa, de clos de deliberació i d’instrument de solució. En surt, com és natural, tot el que té el moviment d’experiència històrica, de contingut ideològic i de possibilitats d’iniciativa. Aquesta considerable acumulació de forces inicials és la pedrera de la Lliga. L’espontaneïtat canalitzada pel contrast d’idees i de temperaments que presidí la naixença d’aquesta agrupació política és el que explica la seva considerable consistència i la seva vitalitat variadíssima.
Políticament, la resultant dels anys de formació fou transportada, a través d’una fórmula correcta, en el primer article del reglament del partit. La comprensió d’aquest article és essencial per a tenir una idea clara de la història d’aquesta agrupació política. L’article diu així: «És objecte de la Lliga Regionalista la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya treballant per tots els mitjans legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre l’Estat espanyol». A través d’aquestes ratlles els creadors del partit tractaren de fer dues afirmacions essencials: primer, afirmaren la finalitat de l’organisme; després, adoptaren el camí per a arribar-hi.
La finalitat és la reivindicació d’uns drets. Aquesta fórmula és feliç i ben trobada perquè engloba totes les nuances del moviment des de les més radicals fins a les més moderades. És una fórmula, en efecte, que ningú no pot deixar d’admetre, sigui quina sigui la seva posició en el moviment. Els únics que s’han exclòs voluntàriament de la fórmula són, naturalment, els federals de tendència castellanista. El cas és ben clar: suposeu que Espanya demà es doni una constitució federal a base de parlar castellà. ¿Quin catalanista acceptaria aquest federalisme? És per defensar aquesta posició que els estatuts són redactats d’aquesta manera. Un federalisme atorgat a la castellana, a base d’una llengua única, és a dir, a base de desconèixer el fet de la personalitat d’aquest país, no és més que un expedient administratiu per a adormir un problema polític. Comportant aquest federalisme –per més pura que sigui la seva base, diríem legal o si voleu de sufragi universal– una subestimació de la llengua, significa una solució extravagant, contrària a la reivindicació dels drets a què al·ludíem.
Pel que fa referència al mètode per a arribar a la finalitat que s’ha donat aquest partit, l’article esmentat fa una afirmació completament antirevolucionària; postula la tècnica de concessions parcials, defensa, en un mot, l’evolucionisme. Aquesta afirmació fou feta per excloure del partit els partidaris del tot o res, que sempre abunden en aquest país. Amb aquesta tàctica hom tractà d’evitar el pitjor mal que ens podria caure a sobre: el de poder disposar, en efecte, d’un grau d’autonomia i que no pogués emplenar per la raó que sigui: per falta d’experiència, com veiérem, alguns anys després, en tanta abundància.
Aquesta afirmació semblarà als xovinistes una impertinència intolerable. És una afirmació, però, que, quan la mediteu fredament, resulta tan veritat avui com el dia que fou escrita. Desgraciadament, les circumstàncies d’aquests últims anys han produït una tan gran acumulació de material al marge d’aquest article, que per contrast el bon sentit d’aquesta fórmula pren un relleu considerable, relleu que tota persona amb ulls a la cara veurà per ella mateixa i li farà sentir la superfluïtat d’una demostració ulterior. Durant aquest període de temps, això és, des del dia que la fórmula fou escrita fins avui, és indubtable que el moviment ha avançat un gran pas, un pas que no és pas exagerat de qualificar d’important. Però més de la meitat de Catalunya conserva encara avui la seva virginitat provinciana en la seva forma més indiferent, i una part de la població viu completament al marge de les idees que han creat tot el que conté aquest país de més positiu i de més cívic. L’erraria qui cregués, però, que hi ha entrat algun altre principi.
Aquest és tot el programa de la Lliga, i no n’hi ha d’altre. És un programa que en el seu aspecte positiu engloba tots els matisos i en el seu aspecte negatiu aspira a ésser un fre a la pura follia del tot o res i al federalisme imposat –la imposició és un mètode corrent a Madrid. Fora del dogma de la reivindicació dels drets mitjançant els procediments humans normals, no hi ha hagut cap altre dogma a la Lliga.
Hi ha hagut moments que certs problemes han tingut dins el partit una veritable popularitat i han estat discutits des de tots els punts de vista. Així fou, per exemple, la representació proporcional i la representació corporativa, que alguns han cregut que formaven part del programa del partit. No hi ha hagut tal cosa. La qüestió de la representació corporativa tingué durant els primers temps del moviment un estat continuat d’actualitat. La necessitat de la representació corporativa fou defensada per «La Renaixensa» i per la Unió Catalanista. En el missatge que hom dirigí a la Reina Regent el 14 de desembre de 1898 fou inclosa la demanda que l’elecció dels Ajuntaments, Diputacions i el Senat es fes directament o indirecta pels gremis, les classes i les corporacions. En constituir-se la Lliga, la qüestió fou tractada àmpliament al diari i portada a l’Ajuntament per Jaume Carner. Aquesta mena de representació era del tot favorable a la ideologia del partit –perquè aquesta forma del sufragi és oposada a les formes abstractes de la política i, per tant, es troba dins la tradició del país. Considerat l’estat de corrupció del sufragi universal a Espanya, aquesta forma hauria representat per altra part una garantia de sinceritat política almenys en el punt concret de poder saber el pensament dels interessos de la classe dirigent. En discutir-se al Parlament la llei d’Administració Local, de Maura, els regionalistes defensaren aquesta forma de representació. Els liberals, davant els quals es posà Hurtado, es pensaren fer alguna cosa defensant el sufragi universal abstracte, que comportava naturalment l’acceptació del sufragi universal entre espanyols –el qual ho era tot menys universal. La qüestió de la representació proporcional té a la Lliga una història semblant a la que acabem d’exposar referent a la representació corporativa. Ni una qüestió ni l’altra no han estat mai dogmes fixos. Fora de l’article primer dels estatuts que hem pogut interpretar d’una manera que es pot considerar autèntica perquè en aquestes planes hem tractat de reflectir el pensament de les persones que el redactaren, tota la resta ha estat en aquest partit qüestió de tàctica, de moment i de circumstància. Tot ha estat, en un mot, empirisme i relativisme.
Després del que acabem de relatar és molt probable que el lector comprengui que el que ha constituït la gran qualitat de la Lliga ha estat el sentit afinat que ha demostrat per a comprendre les realitats presents i per a aprofitar-se de l’experiència històrica. La realització d’aquestes qualitats a través del temps i de l’espai no hauria estat possible, però, sense tenir presents els noms de tres homes, la concordança dels quals explica tot el partit i tota la seva història.
La Lliga Regionalista ha estat un moviment basat sobre –i que se’ns permeti la imatge, en gràcia a la seva exactitud– un trespeus humà, format pels senyors Prat de la Riba, Duran i Ventosa i Cambó. Aquest triumvirat és l’essència del partit. Un triumvirat, com a mètode de treball polític, ha donat històricament per resultat situacions dominades pel personalisme. N’hi ha hagut prou, en efecte, que una diferència de temperament o de passió oposés dos membres d’una situació semblant, perquè el tercer esdevingués fatalment l’àrbitre i arribés a l’autoritat superior. El triumvirat de la Lliga, però, ha trencat en aquest punt tots els precedents. El més gran desig polític dels membres que l’han format ha estat d’arribar a compenetrar-se, a posar-se d’acord, a treballar i resoldre-ho tot per unanimitat. Aquests tres homes han tingut el seu temperament particular extremament acusat, però en el punt concret de llur coordinació política arribaren a entendre’s d’una manera tan perfecta i absoluta que de vegades, separats per mils quilòmetres de distància, pogueren i saberen formular davant un fet nou, davant una situació sense precedents, per anticipat, el que pensaria o opinaria llur company. No hi ha pas gaires casos d’integració tan completa com el que ha presentat el triumvirat de la Lliga. Aquesta integració durà fins que la mort de Prat trencà malauradament el triumvirat.
Diversos factors afavoriren aquest estat d’integració. Hi ajudà, en primer lloc, la necessitat de la llei de la divisió del treball. Girat el senyor Prat especialment de cara a la política catalana considerada com un tot; especialitzat el senyor Duran en la política barcelonina i el senyor Cambó lligant amb una braçada, amb un peu a Barcelona i l’altre a Madrid, tota l’acció del catalanisme militant, es creà una situació d’una capacitat tan àmplia que pogué atendre totes les modalitats i tots els problemes del país. Si s’haguessin de detallar, però, i de precisar els límits estrictes de l’actuació d’aquests tres homes, no crec pas que ningú humanament ho pogués arribar a portar a cap. Tots tres són homes de pensament i alhora homes d’acció. Tots tres semblen haver-se especialitzat en un ram determinat de la política, però tots tres alhora han sentit la necessitat d’envair les altres branques. El senyor Duran és no sols un especialista de la política barcelonina, sinó que és un dels coneixedors més complets que hem tingut de l’ambient polític de Madrid. Les seves observacions sobre els instints que regulen la vida política espanyola han estat d’una utilitat considerable pel moviment d’aquest país. El senyor Prat no sols fou un coneixedor complet dels problemes generals de Catalunya, prenent el país com un organisme vivent, sinó que donà moltes vegades la norma del que podríem anomenar la política espanyola del catalanisme. I el senyor Cambó, pel fet d’ésser l’home més essencial per l’acció, hagué d’intervenir en realitat en tots els problemes, prendre coneixement de totes les solucions i donar l’última empenta a tot. La divisió del treball, doncs, és certa d’una manera absoluta a condició que hom no la prengui com un treball d’oficina, és a dir, que hom la corregeixi amb la interpretació, amb l’avidesa política que davant totes les qüestions han demostrat sentir aquests tres homes.
L’eficàcia del triumvirat fou possible encara, perquè la diversitat essencial d’aquests tres homes féu possible la seva adaptació a l’índole complexa del moviment. El catalanisme és, per essència, com tots els problemes similars, de naturalesa complicada. És un moviment que es troba en lluita amb un determinat sistema d’autoritats i alhora vol resoldre a Catalunya el problema de l’autoritat. Tot el que té de revolucionari en el seu aspecte negatiu i de crítica, ho té de constructiu i de creador en un aspecte simultani. Que el catalanisme ha estat a Espanya l’única forma revolucionària que ha existit en bona part d’aquest segle és una cosa que ningú no discuteix. És igualment veritat que, tot el que hi ha en aquest país de coordinat i d’ordenat i de cívic, ho devem alhora al catalanisme. Davant aquesta situació complexa, calien homes complexos, i, aquesta riquesa de desdoblament, l’ha trobada Catalunya més que en ningú en les tres figures de què ara parlem. Tots tres homes haurien estat en un país normal tres considerables forces de govern i de creació. A Catalunya han hagut d’alternar aquesta capacitat amb la de dirigir els moviments d’oposició més frenètics i més apassionats que es recorden en aquest país. S’ha de confessar que han servit tan bé per a una cosa com per a l’altra.
També hi ha, naturalment, matisos entre ells. És més fàcil de comprendre, en efecte, la figura de Prat fent de President de la Mancomunitat que no pas exaltant al carrer una manifestació popular o fent unes eleccions. És igualment més coherent, en la persona de Duran, la direcció de la vida municipal de Barcelona que no pas la cridòria revolucionària. Prat i Duran foren essencialment polítics de govern i homes de gabinet. Ni l’un ni l’altre, però, no defugiren mai cap responsabilitat ni desertaren el seu lloc. De tots tres, però, el que representa una riquesa de temperament més lligada amb les necessitats complexes del moviment, és potser, el senyor Cambó. El trobàrem, joveníssim, en els capítols anteriors, regidor de Barcelona, fent la feina de construcció que tothom recorda. El trobarem, més endavant, al Parlament, als ministeris, al centre de moltes qüestions, iniciatives i realitzacions. Tothom sap –i amb aquesta observació n’hi haurà prou per a donar a entendre el que pretenem d’expressar– que, quan el senyor Cambó estigué al govern, Espanya tingué més aviat una política nacional pròpia i es pogué estalviar d’ésser un país pràcticament intervingut. Totes aquestes qualitats de governant –que en altres ambients polítics haurien fet del senyor Cambó un secretari d’Estat considerablement utilitzable –han hagut de coexistir en la seva persona amb la necessitat d’haver de crear i dirigir la majoria dels moviments de més franca oposició que es produeixen en uns anys determinats, moviments que tothom recorda i que agitaren els fonaments més profunds de la constitució d’aquest país. Aquesta fatal necessitat d’haver de tenir sempre un peu a la Gaseta i l’altre vorejant el codi és el tribut que el senyor Cambó ha hagut de pagar notòriament. És el tribut que haurà de pagar fatalment tot polític que aspiri a parlar en nom d’aquest país. Per al senyor Cambó aquesta dualitat de feines no degué ésser sempre una cosa gaire agradable. L’opinió pel seu cantó ha fet rarament un esforç seguit per arribar a comprendre aquest terrible dualisme que constitueix la clau de volta d’aquest moviment. El senyor Cambó ha estat tan discutit, ha estat tan atacat i alhora tan elogiat seguint un ritme de vegades tan extravagant, perquè no s’ha comprès ni s’ha tingut present el fet complex que hem tractat d’explicar i que considerem el gran trencacolls del moviment.
Pel que fa referència a la política catalana estricta, el triumvirat de la Lliga pogué demostrar que una diversitat d’apreciació dels valors polítics pot ésser també una causa positiva de progrés per a un moviment. S’ha fet molta literatura, en efecte, a base d’un suposat conflicte latent i existent en vida del senyor Prat entre aquest senyor i el senyor Cambó sobre la qüestió de valorar els elements polítics. Que el senyor Prat tingué per temperament i per formació una tendència a donar la màxima importància als intel·lectuals en el moviment és un fet que ningú no pot negar. Que el senyor Cambó ha tractat essencialment d’incorporar al catalanisme la més gran quantitat possible d’elements socials és un fet notori, igualment cert. Però que d’aquestes tendències, que no són antitètiques, sinó complementàries, n’hagi pogut sortir la creença en un conflicte insuperable –una mena de conflicte irreductible entre la matèria i l’esperit–, això és massa primari per a suposar que ha pogut constituir, en homes d’aquesta visió, un problema. No hi ha hagut tal oposició. No hi ha hagut més que el joc natural de les preferències del temperament –les quals han donat per resultat eixamplar considerablement l’horitzó del moviment, portar, en un mot, l’eficàcia de la direcció del triumvirat de la Lliga a ambients diversíssims, a medis que en el nostre país viuen en una completa insolidaritat i que trobaren, gràcies a aquest joc de valoració complementari, un camp propici a tota mena de treballs conjunts.
Aquest fet que acabem d’observar, d’una diversitat que hauria pogut ésser fatal i que esdevingué a la Lliga un factor de positiva i àmplia col·laboració, és el valor constant, diríem, persistent, que caracteritza el treball comú d’aquests tres homes. El senyor Cambó com a polític que fou, de superfície llarga, habitual, d’un panorama vastíssim, necessita fatalment tenir resoltes constantment un seguit de qüestions bàsiques, la no-solució de les quals pot constituir un seguit d’obstacles insuperables a la seva llibertat de moviments. Un polític així no pot en tot moment prendre un contacte directe amb l’opinió pública en estat espontani, en brut, diríem. Necessita que, aquesta opinió pública, la hi donin, en part, feta, perquè fatalment aquest factor ha d’ésser a les seves mans més aviat un instrument. Si haguéssim de descriure amb tot detall fins a quin punt la col·laboració d’aquestes tres figures esdevingué en certs moments una obra de resultats positius, podríem escriure un tractat de política pràctica. Els senyors Prat i Duran i amb ells tots els seus col·laboradors, totes les grans i totes les petites figures de la Lliga, arribaren a fer de Catalunya, en certs moments, una plataforma considerable per a donar la màxima eficiència al seu líder. Potser la creació d’aquestes situacions ha estat el que s’ha fet en aquest país de més qualitat i de més perfecció en els nostres dies. I aquest també és un treball complementari. La creació d’una opinió pública manejable i viva, treball en el qual excel·liren els senyors Prat i Duran, fou el que permeté que el senyor Cambó donés el resultat que va donar en tant que líder.
Fragment del capítol VIII de Francesc Cambó (OC, vol. XXV)
Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador1 té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.
Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.
Degué ser vers l’any 1950 que vaig entrar en relació amb 
més: anar amb una barca al cap de Norfeu o a Cadaqués. Res. Tot quedava al marge: el primer de tot era l’ofici. Seria curiós de parlar del catolicisme de Vicens. Era un catòlic sincer, no gens formalista, sense la més lleu ombra d’arribisme: un cristià autèntic. I el curiós és que aquell home que feia tantes coses tenia temps per a tot, fins de venir-me a veure i passar moltes estones divagant o discutint. Vicens tingué molts amics i una quantitat de saludats inacabable. En aquestes terres de Girona, hi tingué velles amistats i a Figueres persones que li portaren molt d’afecte, com Quintà, Canet, etc. (No parlo ara dels seus col·laboradors i deixebles, que tantes coses deuen a Vicens.) Ara, de confidents, crec que en tingué pocs. Potser cap. L’únic autèntic confident fou la seva senyora –cosa, que no sol ser, en el país, gaire corrent. Em solia dir: «Amb la gent, de vegades m’equivoco; no la conec gaire. En aquest punt, la meva senyora m’ha resolt molts problemes i li estic agraït». En fi, no vaig mai comprendre com administrava el seu temps ni com s’ho feia per a donar tant rendiment. Davant meu, aquest engavanyament de la feina no li produí mai cap moment de mal humor ni de displicència. Tenia molta fe en la seva constitució física, en el seu atletisme, en la seva agilitat esportiva. Quan sobre aquesta constitució se li emblanquiren prematurament els cabells, el tipus se li tornà interessant. Sobre el blanc dels cabells, els seus ulls, d’un daurat fosc, plens de vida, de curiositat i de presència, esdevingueren un dels seus elements decisius. El tipus, el vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis.
El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.
