Transcripció, corregida en la grafia, de les cartes de Josep Pla a Carles Riba, segons l’edició de Lluís Bonada, publicades a la revista Reduccions, núm. 23-24, 1984.  N’incloem aquí  la transcripció literal.¹

__________________________

.

.

Berlín 31 gener 1924

Amic Riba: Tinc la vostra carta. Us envio aquestes dues ximpleries que he fet aquesta nit. No tinc pas força ni per tornar-ho a llegir. Vós mateix. Em convindria cas que donéssiu el plàcet per publicar-ho que aquests minyons dels quaderns ho engeguessin com més aviat millor. En el cas que l’empresa perilli mireu de cobrar el diner a la bestreta.

Per l’envio del diner penseu que jo seré a Berlín, com a màxim el 20 o el 23 de febrer. Si creieu que podeu arribar a temps, encara –tenint en compte que les cartes tarden com a màxim 6 o 7 dies– envieu-m’ho. Cal enviar això en bitllets i per valors declarats. Estic content que el conte us hagi agradat. Recordeu-vos però avui Riba que el millor que em podeu fer, si m’estimeu un xic és tractar-me amb severitat. Catalunya és un país sense polèmica i la crítica està podrida per tota mena de febleses i de respectes. És convenient tractar amb amabilitat les coses indiferents però s’ha de tractar amb justícia les coses que tenen quelcom.

No puc pas passar per músic i creieu que em desplau no fer-vos el favor. Per: 1r no tinc els papers clars i necessito la malla ampla de la frontera ocupada; 2n em convé fer el menor trajecte possible en el tren alemany perquè es molt car i 3er vull passar a París per veure els exiliats i perquè tinc el deure de saludar el Sr. Puig.

Adéu siau. Escriviu-me. Records a Mad. Riba. El vostre aff.

Josep Pla

–—––––––—––––––—––––––—––––––

[16. 3. 24]*

Estimat Riba: Us agraeixo molt tot el que heu fet per mi. Us incloc el rebut que arreglareu al vostre gust perquè no se si és correcte. No podem sortir mai de l’època de les vaques magres i ara el diari rebaixa els sous.

El Director m’ha dit que teniu un altre meu atemptat literari, el començament de la novel·la, per corregir. Podeu fer-ne el que voldreu. Jo dubto de publicar-ho o cremar-ho. En tot cas s’ha de modificar. Què en faríeu vós? Si no teniu massa feina parleu-me’n.

El que ens agradaria és que parléssiu públicament de les nostres cartes.² La gent no les ha compreses. No volen ésser altra cosa que un pamflet polític i un intent de dir el que cal dir en aquesta hora de censura descordada. Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base i per tant, per l’escola i el periodisme. Sense aquestes dues armes poderoses, no guanyarem mai terreny. Creieu que estem equivocats?

Per altra part les nostres cartes volen ésser un model de mètode de treball per aquest moment i per als successius. No cal atacar les idees dels contraris perquè no en tenen cap i perquè nosaltres ja estem entesos en el camp de les idees. Cal atacar les persones, si es pot d’una manera frontal i, si no es pot, d’una manera tendencial, com hem fet nosaltres. I no cal ni tan sols atacar els castellans. El que convé és enfonsar els castellans de Catalunya, com l’Oliver, com l’Ors, com el Calvet, com el Pijoan, com En Pi. No s’ha de donar cap esperança a aquests senyors. I us trobeu amb catalanistes oficials com el Montoliu que no han vist encara que el fenomen castellà de Catalunya ha sigut sempre un fet provincià.

El que hi ha, naturalment és que el pamflet com a mètode de treball és ingenu perquè potser no es pot accelerar artificialment el pas normal de les coses. Però llavors, aquest món és encara més fat que no sembla.

Si creieu que aquestes coses són fonamentals digueu-ne un mot.

En Bofill marxa avui a Barcelona. Jo tinc por que no facin una animalada però ell vol marxar passi el que passi. En Bofill és un home ple d’hàbits i d’ordre i s’enyora.

Records a la senyora Riba.

El vostre aff. amic i servidor

Josep Pla

c/ Els diners, s’han d’enviar, si no us dóna massa feina, per correu, en bitllets i per valors declarats. En Llimona us farà la tramesa, si voleu.

*En llapis, de mà de Riba.

–—––––––—––––––—––––––—––––––

Leeds, Meanwood. [31 de gener, 1927]

Amic Riba: En primer lloc, amic Riba us haig de donar les gràcies per haver-me donat l’alternativa d’escriptor. Estic genuïnament agraït. Ha sigut una llàstima que no hàgiu conegut el meu pròxim llibre que és ara a les mans dels editors. Em sembla però que «Relacions» –aquest és el títol– no fa més que confirmar tot el que heu dit. Jo crec que ho heu endevinat tot i que m’heu explicat d’una manera esplèndida.

Darrerament he fet un assaig sobre En Creixells per la Nova R[evista] que per cert no ha arribat a Barcelona, el que em fa suposar que s’ha perdut pel camí. Deia en aquest treball que jo envejo dues posicions a casa nostra: la d’En Creixells i la vostra. Heu fet el viatge de l’alta cultura i teniu una posició molt elevada. Jo no sé pas parlar d’una manera clara del que vosaltres parleu. Sento que el que dieu és veritat i abans de conèixer els quatre articles vostres intuïa que hi havia tot això però no acabava pas de formular-m’ho.

Però no estic pas d’acord amb els vostres deixebles. Mireu el que acaba d’escriure en Llates sobre Bernard Shaw! Shaw, estimat Riba, és un home molt senzill. La seva Santa Joana –ho ha dit ell mateix mil vegades– és una sàtira contra la justícia moderna. Tots els grans crítics d’Europa que han vist l’obra han dit el mateix. Per què doncs, cercar tres peus al gat? Què té que veure tota aquesta maceració irresponsable, totes aquestes serpentines que En Llates, com els personatges similars del circ, es fa treure de la boca, amb l’obra de Shaw? Sàtira contra la justícia moderna. I dic moderna perquè una sàtira contra la justícia medieval hauria sigut una cosa sense possibilitats d’emoció. Perquè és una sàtira contra la justícia moderna, Shaw mostra una Santa Joana nacionalista i feminista, això és, deformada. Si això és tan clar, em voleu dir per què s’han de complicar tant les coses?

Tenim aquest mal: la genialitat. Si l’obra de Shaw és tal com diu en Llates, és una ximpleria. Si Catalunya és tal com diu que és cada dijous En Santamaria a «La Publi» el nostre país és una mena de decoració de cartró del Teatre de la Naturalesa, això és, la cosa més poca-solta del món. No trobeu?

Jo vaig veure a 25 anys que escriure d’una manera macerada, era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país, no tinc cap pervindre  i em ressento d’haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per això m’ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc, és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari.

M’hauria agradat que haguéssiu dit si els problemes que tinc davant, són els vertaders. Jo també voldria superar el realisme i ja em direu si «Relacions» marca un avançament en aquest sentit. Ara que em sembla absurd, predicar avui d’una manera sistemàtica la superació del realisme per la senzilla raó que el 80% de les persones que escriuen el català no han arribat encara a la realitat i viuen en el tartamudeig.

Tot el que heu dit sobre la meva ironia o humorisme és exacte. Em sembla que és el primer pas d’aquesta superació de què us parlava suara. Però no crec que això, condueixi a res. És una solució provisional inevitable quan es pot disposar de la quantitat d’ignorància i de gaucherie de què disposo. Heu encertat el nom d’Sterne. Llàstima que no hàgiu citat a Heine. És l’autor que m’agrada més de tota la història –els grecs exceptuats, quan tinc diners. Amb els russos, no hi tinc res que veure.

Psicològicament, sóc un solitari i un home de vida marginal. La paraula que m’agrada més de totes és out. Aquest mes em sembla que em casaré i això em farà posar una mica d’ordre a la vida sentimental.

Records a Mad. Riba i a les amistats. Vostre aff.

Josep Pla

*Datada en llapis per mà de Riba.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»

1. La correcció s’ha limitat a l’accentuació, a alguna forma verbal i altres qüestions ortogràfiques. No hem corregit la puntuació de l’original. La sintaxi i el vocabulari són els que es poden veure en la transcripció literal. [↩]
2. Es refereix a les cartes que des de Berlín Pla i Xammar van publicar  a La veu de Catalunya. com anota Lluís Bonada  [↩]