Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article a La Veu de Catalunya. Però, com que el terna té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per a l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per a un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent, els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit, o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.

El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.

.

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició, sense experiència, sense elements per a treballar. Així i tot, aquesta generació no fa més que arribar i moldre. De quina manera es posa a treballar! No podem pas entrar en detalls. Penseu només que de la guerra de Cuba a la Solidaritat hi ha un instant. Vull dir que aquest país canvià de cara en un instant. Reflexioneu tot això un moment, si us plau! Penseu com és difícil per a un país, disposar d’una generació de polítics. De polítics, potser no en podríem citar, de l’època gòtica fins ara, ni mitja dotzena. Ara bé: trobar-nos de cop i volta davant d’una generació de polítics autèntics i reals, no és una cosa sensacional?

Per a explicar el sentit d’aquesta generació es pot recórrer, per exemple, a la terminologia de don Pere Coromines, perquè és molt exacta. Don Pere Coromines encarna el sentit de constructivitat més sòlida del nostre poble, en un dels barris més inoblidables de Barcelona: en el Born. És l’esperit tenaç, positiu i sòlid del Born el que ha fet Barcelona! –em deia l’honorable President de l’Ateneu no fa gaires dies. En canvi, el gust per l’esterilitat, la bullanga, la destrucció, el gust pel no-res, que ha dominat tantes vegades, el posa al carrer de Ponent. ¹  Dintre del vuitcentisme aquestes localitzacions són exactes. En la nostra vida actual també, perquè en realitat el Born s’ha eixamplat de la mateixa manera que el carrer de Ponent s’ha allargat. I, políticament, quin dubte hi ha que el contrast és evident? Ara bé: a mi em sembla que la generació de què parlava fa un moment ha heretat i eixamplat les possibilitats més constructives, enraonades i veritables de l’esperit del Born i les ha portades fins a un extrem que tots hauríem d’agrair i estimar. I la millor manera d’agrair-ho consistiria potser a meditar un moment sobre el desastre que representaria un retorn a l’esperit d’incoherència, de diletantisme, de frivolitat i de bullanga intel·lectual i verbal del carrer de Ponent. No es tracta pas –repetim-ho una vegada més– del vell conflicte entre dretes i esquerres. De bo de bo, aquest problema no ha existit mai a casa nostra, en el nostre terreny, o sigui en el terreny del particularisme. És sempre el mateix: el problema previ té ajornades moltes qüestions. De fet el problema és més profund: és el conflicte entre el Born i el carrer de Ponent, entre el sentit de la constructivitat i el sentit de l’esterilitat.

Aquest és el color del moment –i és aquest color el color que em fa ésser allà on sóc.

14 de novembre de 1928

————————————————————

Originalment publicat a La Veu de Catalunya

(Caps i puntes, p. 289)

————————————————————

Un article important, potser relacionable amb aquest per la visió de Barcelona: «La Barcelona gòtica» (Primera volada)

1. El carrer de Ponent va canviar de nom el 1923 per dedicar-lo a Joaquín Costa. [↩]

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]

1924-1925

Sensació de Suïssa. – Quan l’automòbil deixa la vila de Lausana adormida en la dolçor emboirada i matinal del Leman i comença a enfilar-se per les terres altes de la Suïssa alemanya, hom no pot resistir la temptació de comparar Europa amb un camell i el viatge cap a Berna amb la pujada damunt el gep de l’animal. El gep, però, no pot pas ésser més agradable del que és. La carretera és magnífica. Els pagesos són d’una netedat extraordinària. N’hi ha que seguen amb una polsera al puny i amb coll planxat. Els pobles semblen de fira de mostres i els prats tenen treballs per assemblar-se als prats dels quadres a l’oli. La llista de les comparacions es podria allargar indefinidament. No seré pas jo qui ho faci. És massa fàcil; i aquesta Suïssa serà tot el que vulgueu, ensopida, sense sal i muntada com un rellotge; però al costat d’aquests inconvenients, que són, sigui dit de passada, molt generalitzats a Europa, hi podeu trobar avantatges innombrables. L’ordre, la netedat, la reglamentació de Suïssa són els capítols d’un programa infinitament més important que els programes grandiloqüents i idealistes que nosaltres acostumem a servir i que serveixen, sota la capa de les belles paraules, per donar de mamar a les bones persones. Suïssa serà sempre el model de l’home mitjà de tot arreu i l’ideal del ciutadà dels pobles bruts.

La carretera de Lausana a Berna corre entre una doble filera d’arbres fruiters: pereres, pomeres, presseguers. La fruita encara és verda i no ofereix cap temptació. Aquest sol no escalfa ni alimenta. Hi ha, però, a l’aire una gran suavitat i les esquelles de les vaques fan un soroll llunyà, greu i religiós. Sovint, enmig dels camps, es veu la silueta d’un Crist clavat a la creu, ple de gotes de sang. A mesura que la carretera va pujant, us va envaint una tristesa vaga i sentiu una sensació d’allunyament. Deixeu enrera un camp de blat mig moll que no ha pogut madurar. La carretera travessa un bosc d’avets, verd i negre, i un baf de frescor humida us fa sentir la medul·la. Els Alps plens de neu, rosats del sol, amb les arestes d’acer, tenen un aire florit que encara els fa més tètrics. Sempre que veig els Alps, recordo un episodi de la vida de Winckelmann, el descobridor modern de l’antiguitat clàssica. Winckelman, després d’haver viscut tota la vida a Roma i a Grècia, se’n tornava ja vell cap al seu país. Pujava amb la diligència Itàlia amunt i veu’s aquí que en un moment donat els Alps se li presentaren davant, imponents i monstruosos. Diu que Winckelman, davant d’aquella visió, arrencà un plor de tristesa i d’enyorament només de pensar en el seu país i en els que deixava enrera.

Berna és una típica ciutat de terres altes: pagesa, porticada i provincial. Hi ha dues Bernes: la vella, que és això que hem dit i és plena d’encís, i la nova, germànica, de ciment armat, feta a màquina. Els edificis oficials de Berna pertanyen a la part germànica i no tenen interès. En canvi, hem rodat, amb profit, per sota els porxos del llarg carrer de les fonts, que té al mig el famós rellotge de torre, amb les figures que es mouen quan toquen les hores. Aquest rellotge és molt divertit i la gent s’hi encanta. Cada vegada que toquen hores passen diverses coses: primer canta el gall, després unes figures que semblen prelats fan uns signes amb el cap, volent dir que en aquest món no hi ha res a fer. Després el Pare Etern trabuca el seu rellotge de sorra perquè pugui rajar la de l’hora següent, i amb tot això uns óssos i altres animals ferotges surten del seu amagatall i fan un tomb, amb sornegueria, davant del públic. Què representen aquests óssos? Quan els animals s’han fet escàpols, tot torna quedar en pau. El grup de badocs es desfà. Fa cent anys, el carrer, el rellotge, les fonts plenes de sants i de coloraines que s’alcen al mig del carrer cada vint passes, devien ésser iguals. Els mateixos geranis vermells devien penjar de les finestres de les cases. Les botigues d’avui, brillants i engrescadores, com les de les grans ciutats, devien ésser llavors fosques entrades de vila rural. La ciutat s’ha modernitzat, però no ha pas perdut l’aire pagesívol i ranci que té.

Hem dinat a un restaurant de sota els porxos –el primer, ens han dit– a tocar el rellotge de torre. El restaurant, que és al primer pis, té l’inconvenient de tenir, a la planta baixa, una confiteria per la qual heu de passar abans d’anar a dinar. No s’hi val! Al restaurant hi ha poca gent i tothom es queixa de la manca d’afers i del mal estiu, que ha allunyat els turistes. A un racó hi ha dues angleses que es fan passar l’ensopiment bevent xampany. Són dues noies joveníssimes, picants. Es veu clar que s’han equivocat i que cerquen el camí de París. Suïssa, diguin el que vulguin, no és pas un país d’estiu: és un país que vol neu, fred i calefacció. Ara, fer el turista requereix condicions d’heroïcitat que no té tothom, perquè s’ha d’anar a l’alta muntanya. En canvi, a l’hivern, sortir a prendre un cafè és ja una excursió, i anar a fer una visita als afores és un esport com qualsevol altre. Ens ha costat poc de fer entendre tot això i altres coses, amb els ulls, a les noies angleses i ens hem posat absolutament d’acord. Ens ha semblat que les angleses tenen més imaginació a Berna que a Londres. Després, però, ni elles ni nosaltres hem estat d’humor i ho hem deixat per més endavant, és a dir, per mai més.

A la tarda, un taxi ens ha fet fer el turista de bo de bo. En deu minuts hem donat tres o quatre voltes a la ciutat. Hem vist, una mica alarmats, que seguíem un circuit tancat i que sempre érem allà mateix. Ho hem vist tot: els óssos, els celebrats óssos de Berna, les escoles públiques i els quarters nous. El xofer ens volia portar a veure els establiments de beneficència; però hem renunciat: hem tingut por que pel desig de fer-nos veure coses, no ens presentés a la família i als amics. Hem tornat a veure els óssos, els quarters nous i el rellotge de torre. Hi havia, com sempre, un grup de badocs esperant que toquessin hores. A la fi el gall ha cantat, les figures que semblen prelats han fet els signes de cap coneguts volent dir que en aquest món no hi ha res a fer, el Pare Etern ha buidat el seu rellotge de sorra per fer pas a la de l’hora següent, els animals ferotges han sortit del seu amagatall i han donat la volta amb una matussera sornegueria per davant del públic. Després tot ha tornat a quedar en pau i el grup s’ha dispersat de mica en mica.

Hem pagat el xofer del taxi, i aquest, amb una gran naturalitat, ens ha tornat el canvi en monedes d’or. Això ens ha acabat de confirmar que érem a Suïssa i la lluïssor groga ens ha arrodonit la sensació una mica vaga i somnolent.

La vida a Suïssa. – La cosa que m’agradaria potser menys del món seria tenir una propensió a la tuberculosi barrejada amb la possibilitat de poder disposar d’uns mitjans de fortuna. I això, perquè si patís del primer mal i del segon bé, no tindria més remei que venir a Suïssa una temporada llarga. I Suïssa, no hi puc fer més, em cau a sobre, em cau irremeiablement a sobre.

En general, aquests països, tan civilitzats, tan ordenats i tan ben presentats són fets per gent mecanitzada i automàtica. No és pas que jo tingui res a dir contra aquesta classe de gent. El que em sap greu només és no ésser-ho. A Alemanya, però, no es nota tant. Si els alemanys no fossin mecanitzats, què serien, Mare de Déu? Imagineu-vos, fora de la mecànica, una Alemanya esponjada i tova, la millor Alemanya possible. Figureu-vos una Alemanya convertida en una grandiosa òpera de Wagner. Encara seria més divertit.

A Suïssa, el xoc és fortíssim. El país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Potser us ho fa sentir massa. Us ho fa sentir tant, que, de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força. Estem habituats, desgraciadament, a veure els elements més vitals al marge de tota reglamentació. Per nosaltres la vida està sempre en lluita amb la llei. I bé: arribar a un punt i trobar-se que tots els barrets van justos i totes les aixetes ragen us fa quedar amb la boca oberta. Us demaneu si no és un país de carters vestits amb un uniforme invisible, si el que tothom pensa és segons l’esperit de la unió postal universal, si el protestantisme no els ha absolutament conformitzat. Sí. De vegades perdeu la serenitat i sentiu que sou un individualista ferotge i irreductible.

Aquest individualisme m’ha fet meditar molt. Primer, hi ha el paisatge. A Suïssa hi ha una muntanya enorme a cada cantonada. No sé per què això sembla que hauria de privar que el país fos absolutament donat a la civilització de manual. Les muntanyes enganyen. Jo trobo que el paisatge suís és inhumà i teatral, pintat de nou, desproporcionat. Sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps. Un paisatge amb neu serà sempre una cosa de litografia. Més just: un rave de cal lampista. Aquests paisatges metàl·lics, els dies de cel clar, donen excés d’àcids a l’estómac. Si està núvol i hi ha boira, encara és pitjor, perquè llavors la naturalesa es converteix en un escenari de teatre d’òpera. Només quan plou i al vespre, encara, el país és fet a la mida de l’home. De tota manera, el paisatge en aquest moment, em penso que no té res a veure.

L’individualisme no pot pas pervenir dels ressentiments que jo pugui tenir contra l’Estat d’aquest país. De ressentiment no en tinc cap. Al contrari. El millor que pot fer un Estat, quan s’ha parlat de tot, és tenir uns funcionaris agradables, polits, ben educats, poc arbitraris i poc genials. Els empleats de l’Estat suís són perfectes, inimitables i l’Estat suís és el millor del món.

Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega¹ a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel vertader forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. Els catalans ens pensem que vivim molt bé i en realitat vivim molt malament. Ens pensem tenir moltes comoditats i amb prou feina coneixem el confort. Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar. No sembla pas que portem gaire pressa per desfer-nos de tot això. És lamentable.

Existeix a casa nostra àdhuc el providencialista. El providencialisme és una forma mental que han creat conjuntament el catolicisme i l’espanyolisme. El providencialista sosté amb els ulls baixos que les epidèmies, les desgràcies, les barrabassades són fets irreparables contra els quals no hi valen prevencions ni fumigacions ni tractaments. Tot això forma part de les determinacions fatals de la providència. La persona que a casa nostra fa un negoci brut, la que no compleix amb el seu deure, el que tira contra els interessos generals es pensa estar d’acord amb les lleis que regulen la gravitació i l’harmonia universal i la teologia més ben lligada.

Podríem allargar la nota indefinidament, però aquesta digressió demostra, crec, d’una manera perfecta, que no tenim res a dir d’especial contra l’autoritat. Al contrari. Així, a què es deu l’individualisme que us entra, de vegades, a Suïssa? És un fet, em sembla, perfectament natural. La persona que té el cul de les calces esquinçat s’estira l’americana per dissimular. Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

– Aquí teniu el nostre referèndum –ens diuen–. Voleu una cosa més perfeccionada?

– Aquí teniu les nostres organitzacions internacionals que no poden marxar més fi del que marxen.

– Aquí teniu les nostres escoles, el nostre Codi civil, el nostre federalisme, l’instrument de rellotgeria més perfecte que es coneix, el nostre primer de maig, tan correcte i al mateix temps tan revolucionari, la nostra tolerància religiosa, els nostres ferrocarrils, els salts d’aigua, les foradades amb la seva ventilació racional i algebraica…

Aneu dient. Com més avantatges us trobeu, més trist em poso. Els anglesos són més correctes perquè en general no són anglòfils i nosaltres som els més correctes de tots perquè tirem sempre contra el nostre país. No sou partidaris d’embolicar les coses amb una mica de caritat?

Estimats ciutadans suïssos, sou molt civilitzats, molt més del que us penseu. Com més sento que en sou, més salvatge em trobo i més poca cosa em veig. No insistíssiu massa, però… Si ho féssiu, em vindrien ganes de clavar-me un clau al cap i d’anar-me’n a Amèrica a beure aigua de les fonts i a fer-me milionari. No insistíssiu, us dic…! La meva profunda salvatgeria no necessita estimulants.

———————————————————————

Reproduït de Llanterna màgica (1926)

———————————————————————

1. REGA f.
   || 1. Solc fet amb l’arada o amb l’aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l’aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris.
   || 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d’un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me’n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128.
   || 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d’una mitja i d’altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s’hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.
   Loc.
   —Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.
   Refr.
   —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).
   Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).
   Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.

   Diccionari Català-Valencià-Balear [↩]