El bilingüisme
ENRIC BADOSA, QUE ÉS UN OBSERVADOR AMATENT I OBJECTIU del moviment literari en els moments presents, ha escrit en «El Noticiero Universal» un article molt curiós titulat José Pla y la peripecia del bilingüismo. Jo desitjaria discutir aquest article perquè s'ho mereix, però sempre a base de prescindir del meu nom, que no interessa. La meva idea, senyor Badosa, és que el bilingüisme no es cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.
De la lectura de l'article del senyor Badosa es desprèn que jo sóc –objectivament parlant– un bilingüista. Ho sóc? Ell ho diu. Afirma el que segueix: Pla posee el genio expresivo del catalán y a la vez del castellano. La posesión de este genio es algo que en Pla hay que dar por descontado cuando se le juzga por tal o cual obra en lengua catalana o en lengua castellana. Pero al considerar la personalidad total de este Pla importa tener en cuenta la posesión que hace de él una fértil, poderosa y gentilmente garladora «rara avis» de las letras.
El paràgraf està bé, perquè és complex. Per una banda s'accepta el bilingüisme, però per una altra es reconeix que es dóna molt rarament. És cert. El senyor Badosa s'entesta a considerar-me dintre de l'excepció. La seva bondat és excessiva, ultrapassa la generositat des de tots els punts de vista. Li ho agraeixo. Val la pena, però, d'examinar el problema, perquè és ben viu i estic segur que produirà reflexions del més alt interès. Essent redactor d'«El Sol», de Madrid, quan el dirigia Aznar, em veia obligat a presentar-li, a la matinada, les informacions (polítiques) que havia recollit durant el dia. El director llegia bondadosament els meus papers i era molt estrany que no em digués, tot fent un gest (a dos quarts de tres de la matinada) de fatiga:
– La informació és, en fi, acceptable. L'estil és pedregós i, com diuen a París, coriaci. M'obligarà vostè –a aquestes hores!– a posar en solfa els seus papers.
L'escena es repetí durant molt de temps i fou presenciada i per persones que viuen i per d'altres que han mort; entre aquestes últimes recordo José Antonio Primo de Rivera.
Trobant-me a Fiume durant l'última guerra civil, em vaig trobar en la necessitat de guanyar uns quants diners per a subvenir a neccssitats urgentíssimes. Tenia en aquell moment un tal menyspreu per la literatura (en prosa) del feixisme i concretament per la prosa de D'Anunzio, que vaig voler demostrar que es podia escriure (pobre de mi!) l'italià amb una naturalitat plausible. Vaig escriure uns articles que foren acceptats per l'egregi senyor commendatore director del periòdic més important de la localitat, a continuació del següent diàleg:
- Vostè és italià?
– No senyor.
– On aprengué aquesta llengua?
– En el «Corriere della Sera».
– El seu estil és pobre, no té èmfasi, està desproveït de l'entusiasme del règim.
– Possible. A vostès, la pasta asciuta els dóna èmfasi. A mi em produeix una placidesa perfecta.
– Hauré de corregir el seu estil.
– Li ho agraeixo.
– En el cas que pretengui ésser un escriptor bilingüe, li diré ...
– No cal que em digui res. Estem d'acord.
En un moment determinat, en el cafè Greco de Roma el meu difunt i vell amic el comte de Logotete – que era un grec de Bizanci que sabia catorze llengües entre vives i mortes i que visqué a la Ciutat Eterna de donar lliçons de turc de Mustafà Kemal Paixà a la ciutadania– em proposà escriure un llibre en francès sobre les circumstàncies del moment. El llibre fou escrit sobre els vells marbres del cafè i gairebé tota la feina caigué sobre mi, com recordarà Joan B. Solervicens Quan el paper fou acabat, fou transmès ni més ni menys que al senyor Charles Maurras, a París, que havia promès un pròleg a l'aristòcrata bizantí.
– El seu llibre – deia Maurras a Logotete– està escrit en francès, però està fora del geni de la llengua. El llibre té suc, però està desproveït d'esperit. Escriuè el pròleg, però haurem de corregir l'estil, cosa sempre difícil.
El llibre es publicà, en efecte.
Ara jo demano al senyor Badosa: ¿és que un pobre home que ha estat sotmès a aquestes amargues experiències pot ésser considerat un bilingüista, ni tan sols trilingüista? No, per Déu! Aquestes coses són serioses i quan s'ha passat pel dolor del bilingüisme in anima vilis (diríem) ho són en termes inoïts. Havent nascut Catalunya, que és una marca batuda per tots els vents lingüístics, essent un home fronterer i, per tant, capaç a través de la meva llengua materna de tenir un cert accés a les llengües llatines, un accés que produint-se a través d'una llengua no modificada per les acadèmies és d'utilitat portentosa, ja comprendrà el senyor Badosa que hauria estat per a mi molt plausible poder arribar a ésser un escriptor bilingüe. Però això és impossible. Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la. Mai no havien estudiat idiomes tanta gent com avui. Desenganyin-se. D'això en sortirà potser la possibilitat de poder menjar una truita a Perpinyà encarregada en francès. No en sortirà res mes. La resta serà un pur i espantós galimaties.
M'he passat la vida llegint papers i llibres. A aquest respecte, la meva malaventura ha estat indescriptible. He perdut la vida. M'he passat la resta del temps escoltant la gent. Pel que fa referència al castellà, puc assegurar al senyor Badosa que he viscut més de quatre anys a Madrid. Em permetrà, el meu amable amic, que li digui que jo tinc una certa idea de la llengua del Lazarillo, de Fray Luis de Granada, del Romancero, de tan prodigiosos resultats i de la llengua viva. I això és precisament el que em permetrà formular una afirmació exigida per la correcció i per la bona fe: el bilingüisme no és cap peripècia. Aquesta paraula implica habilitat, trapelleria, aventura, sort. Però no és això! El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat – la necessitat absoluta– que la gent (qui sigui) escrigui d'acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d'Estat, del que sigui. Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats – el que el senyor Badosa anomena peripècies– és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida. Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat – en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies–, que ja és prou difícil, ardu, escriure. Si allò que diu té alguna importància no serà desaprofitat, ben segur. Si no ho és tant, se n'anirà tot al cove dels papers, que és el que passa, en general, amb el que s'escriu en les llengües de gran radi internacional, en les quals passa que per la mateixa facilitat de l'idioma vendible, només s'escriu per al cove dels papers, com , per exemple, el que s'escriu, les tones de paper que s'escriuen cada dia als Estats Units. El domini d'una llengua és un fenomen de minories i, per tant, és una tragèdia, però tenint en compte els anys que fa que dura, s'ha convertit en una manera de passar l'estona com una altra qualsevol, però no per a mi, ben entès!
[ «Destino», 1957 — Per passar l'estona, OC 36 ]
A l'índex