Sobre el dolor
i la malaltia





Aquestes últimes setmanes he tingut molt de dolor a la cuixa dreta, entre l'articulació de l'anca i el genoll. És un dolor que de vegades m'ha fet efectes molt desagradables, altres menys, i sempre molestíssims. No n'he volgut parlar amb cap metge, ni he pres, en cap moment, cap pastilla ni cap medecina. Continuo creient que, quan es té una qualsevol malaltia, l'element més important és el malalt –sempre que el malalt es trobi en un estat de possible observació mínima.

El dolor que he tingut ha atacat sobretot la tendència del meu cos a la verticalitat –o sigui a mantenir-me dret. Sempre que m'hi he volgut mantenir el dolor ha augmentat en termes molt vius. Quan, per contra, he doblegat el cos i he fet com si volgués caminar de quatre grapes, amb les mans tocant a terra, el dolor s'ha alleujat. El bastó que he utilitzat algunes vegades, m'ha servit de molt poca cosa. En canvi, agafar-me, sempre doblegat, pels mobles de la casa (en caminar), pels cantells de cadires, taules i portes, m'ha facilitat els moviments. Sempre que m'he assegut en una cadira –sobretot si ha estat en la que utilitzo quan em trobo sota la xemeneia– el dolor ha desaparegut de seguida. Aquesta desaparició m'ha produït una ànsia constant de posar-me vertical i dret. Sempre que ho he intentat el dolor ha tornat indefectiblement. Seure en una cadira, o al cantell del llit o doblegant el cos amb una tendència a caminar de quatre grapes, ha estat com posar oli en un llum: el dolor ha desaparegut completament.

Sempre que he tractat de mantenir la verticalitat del cos i he tingut unes manifestacions de tos, el dolor ha augmentat. Sempre que en la mateixa situació he tractat de mocar-me, el dolor ha augmentat. Aquestes desagradables operacions produeixen un trontoll evident a tot el cos, gros o petit, i en tots els casos el dolor augmentava. Jo no sé si les altres persones han pogut constatar aquestes observacions. També podria ser que els hagués passat tot el contrari. Quan s'està en plena salut, totes les persones reaccionen igual. És en cas de malaltia o de dolor que són diferents. Cada persona és un petit món produït pel desballestament que la més insignificant anormalitat produeix en l'enorme misteri del cos humà.

Quan entrava en la necessitat d'ajeure'm al llit, es produïen diferències molt notables. De vegades, les cames m'agafaven una determinada posició, i el dolor deixava d'existir. N'agafaven una altra, i el dolor augmentava. No hi vaig entendre mai res, i així no vaig saber mai com posar les cames per eliminar les molèsties. L'espontaneïtat en posar les cames, de vegades produïa un resultat i de vegades un altre. En determinats moments em semblà que quan m'ajeia sobre l'esquerra, vull dir sobre el cor, el dolor em passava, i que, en sentit contrari, l'augmentava. Però jo no he pogut resistir gaire estona ajagut sobre el cor. Quan era jove, el cor, no me'l sentia; ara, de vell, hi tinc una gran amistat. La forma més positiva de la felicitat –vull dir de la salut– consisteix en l'oblit total de la presència del cos. De seguida que algun òrgan del cos fa acte de presència en el vostre esperit, el dolor, la malaltia, és indefectible. De seguida que el cor, que em fa viure encara, constata la pressió de la roba del llit, fins i tot quan hi ha poca roba –un llençol, una flassada, un cobrellit–, fa acte de presència i sento la seva protesta immancable. És una novetat que de seguida es torna desagradable. Ajeure'm al llit sobre el cor, ho resisteixo una estona molt curta, insignificant. De seguida m'haig de girar de l'altra banda. Ara bé: com que l'horitzontalitat sobre el cor em fa sentir alliberat del dolor de la cama, la situació és molt difícil d'arreglar. Giro el cos al revés i el dolor es presenta d'una manera instantània. Faig tota mena de combinacions per allargar o escurçar la llargada de les cames. Certament, de vegades, ho encerto; altres vegades no ho encerto mai. Gairebé sempre el dolor somort; altres vegades les fiblades que em fan veure les estrelles. Aquesta historia fa cinc setmanes que dura amb les alternatives naturals: de vegades més, de vegades menys. És probablement segur que el clima intervé en aquestes impressionants diversitats. Ara: el clima del meu país és inconstant i extremament inaferrable.

Durant aquestes setmanes hauria pogut llegir algun llibre de patologia –de reumatologia– sempre que hagués entès les paraules que s'hi utilitzen i que alguns –pocs– metges saben. No n'he llegit cap. No he parlat amb cap metge. No he pres cap pastilla ni cap medecina. He cregut sempre que en el curs de la vida s'ha de tenir la força de lluitar contra el dolor. El dolor és gairebé més normal que la salut. Mireu els metges que hi ha: fa feredat. Així, no conec ni el nom del dolor que tinc. He cregut sempre que aquest dolor, de la mateixa manera que un dia es produí, un altre dia desapareixerà. Però encara dura i potser encara durarà.

Anys enrera, a Barcelona, vaig assistir a una conferència donada pel doctor Josep Trueta , de la Universitat d'Oxford, en el local d'un dispensari, sobre un tema sensacional: sobre el tema de l'evolució del cos humà. Ara no recordo el títol de la conferència. És igual: el doctor Trueta sempre tan clar i elegant, tractà de demostrar un tema de l'evolucionisme humà: l'evolució del cos humà, caminant de quatre grapes, a la implantació de la verticalitat. Fascinadora història! Ara: la teoria de l'evolució em fa rodar el cap. La projecció de la intel·ligència humana actual sobre tants mils anys, sobre tants mil·lennis, és una cosa molt arriscada. No presenta cap absoluta seguretat. Ara: aquests dies que jo he tingut aquest dolor m'han portat a preguntar-me algunes vegades si aquestes molèsties no són la contribució que jo, i altres, hem de pagar a conseqüència de la transformació del cos humà d'un animal de quatre potes en un animal vertical. Moltes vegades hi he pensat, de vegades satisfactòriament, altres menys. De vegades m'ha alleugerit; de vegades m'ha desesperat. Com era l'home quan caminava de quatre grapes? Cap notícia, ningú no en sap res. Com és l'home vertical? La història escrita ho demostra des de fa molts i morts anys: un ramat de cecs dirigits per folls. La història humana no és incomprensible: és impensable. Però això ha estat, i és i serà.


  Sobre la vellesa


A l'índex