  |
|
Francesc Pujols: poesies i enllaços
Rebut aquest matí –13 febrer 1962–, un paper de l'Ajuntament de Palafrugell amb una comunicació de Martorell fent saber la notícia de la mort de Francesc Pujols i assenyalant l'hora –el 14– de l'enterrament. Rebut, després, un telegrama de Faust Pujols comunicant-me la mort del seu pare. En això, arriba Lluís Matas i em diu, de la part de Vergés, que li hauria de fer un article. Faig l'article de qualsevol manera. Sospito que ha sortit molt malament.
Físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent. No solament era un home a qui calia donar menjar a part, sinó que en el seu entregent, el temari i la finalitat tenien un aspecte diferent. La vida en comú ha creat un home discret i una cultura arregladeta. Pujols fou un anticonvencional i, per tant, un desvergonyit en tots els terrenys. Al seu costat, la gent s'hi trobava malament. Per cada dia, la seva vitalitat era excessiva. La seva expressió hiperbòlica i desmesurada hi afegia encara més pes. Potser una de les ximpleries més grans de Pujols és haver volgut tenir uns mitjans expressius –escrivint– diferents. Si hagués escrit com tothom, hauria estat més llegit. No sé pas en quin estat es troba el «Sistema». Si l'ha escrit en l'estil que ha utilitzat fins ara, ja farà prou que el llegeixin. Pujols no ha fet res per evitar el pintoresc. N'ha sentit la fascinació. Però la gent no ha passat d'aquí. L'ha tingut per un home anecdòtic i aberrant humorístic.
Sospito que la seva ambició fou immensa. Al mateix temps tingué un gran esperit –en el sentit francès d'aquesta paraula. Però l'esperit li féu molta nosa en l'ambició que tenia.
No he pas anat a l'enterrament de Francesc Pujols. Si hagués posseït un mitjà qualsevol de locomoció pròpia, potser m'hi hauria decidit. Però, aquest mitjà, no el tinc, i és gairebé segur que no el tindré mai. Hauria d'haver anat a Flaçà o a Caldes en un autobús. Després un tren m'hauria deixat a Barcelona. Després, en el tren, hauria arribat a Martorell. Potser ni tan sols hi hauria arribat a temps. Sigui com sigui, tota aquesta llarga història no era gaire compatible amb l'estat de la meva salut, que és d'una precarietat visible. Tot aquest embalum de coses ha fet que no m'hagi pogut separar, aquests dies, del record de Pujols i del seu temps. La idea general, considerada indiscutible, és que el pensament d'aquest país s'ha confós sempre, ha estat el mateix que el de la religió catòlica. Pujols cregué que el pensament (poc o molt) que s'ha produït en el curs de la història d'aquest país ha estat sensiblement diferent del d'aquesta religió. No sé pas si arribà a demostrar-ho. És possible. Però el treball que féu en aquest sentit essent tan anticonvencional, li donà un aspecte pintoresc. Ja se sap: en aquest país, l'aparició de qualsevol cosa important situada fora de l'habitualitat és combatuda presentant-la com a pintoresca. El català, que és tan mal·leable i plàstic per al comerç, té, per a les altres coses, un cap de ferro.
La força del pensament en aquest país és tan fluixa i precària que tota persona que pensa fora de la religió habitual és considerada ridícula. Pujols sempre fou tingut per un boig. Quan veieren que escrivia amb el seu estil tan estrany (tan pintoresc) el canonge C. em digué:
–No li havia dit que era un imbècil?
Les úniques, o si de cas les escasses, discussions més o menys filosòfiques que he sentit en aquest país s'han referit a la moral –a la moral, s'entén, establerta per les lleis humanes. Els altres aspectes de la moral no existeixen. Així la moral, com ho demostren les lleis, està confinada a una concepció teòrica del bé o del mal. Però les concepcions teòriques, en aquest país, no han tingut mai cap interès. Aquesta és tota la nostra filosofia.
[Notes disperses]
Hom descobrí en Pujols una essència de catalanitat profunda, manifestada amb una truculència rabelaisiana, escassament professoral, poc acadèmica, però molt incisiva. Sagarra, concretament, que abans de conèixer Pujols no fou res més que un cagalló de seminari sense transcendència, es convertí després en l'escriptor que tots hem conegut i que més o menys hem tractat.
[Tres biografies]
He llegit, amb alguns anys de retard, l'anecdotari del senyor Francesc Pujols, escrit pel senyor Clopas i Batlle i que titula Anecdotologi de Francesc Pujols, potser amb un excés, tan típic de la nostra literatura, de saviesa. Hi ha moltes anècdotes de Pujols conegudíssimes i d'una escriptura una mica seca. I, dispersats pel llibre, alguns judicis del senyor Paco que tenen un gran interès. Alguns d'aquests judicis van a continuació, i si els recollim és per augmentar-ne la publicitat.
«Quan Francesc Pujols vivia a Madrid -escriu Clopas-, una de les moltes conferències interessants que va escoltar a l'Ateneu va ser donada pel poeta sud-americà Amado Nervo amb el tema: "Entre el violín y el arco". Deia el conferenciant: "Jo havia conegut el cursi de frac, el curs de smoking, el cursi de levita, el cursi de jaqué i el cursi d'americana; però no vaig conèixer el cursi de brusa fins que vaig veure l'Emili Thuillier representant el Juan José, de Joaquín Dicenta.
»Jo podria dir el mateix dels poetes -diu Pujols-. Vaig conèixer el poeta cursi acadèmic, el poeta cursi romàntic i el poeta cursi modernista; però no vaig conèixer el poeta cursi popular fins que en els tuguris de la sortida de Barcelona, visitats per la gent com l'hospital clínic dels vicis, vaig sentir recitar, per rapsodes tan cursis com el poeta, poesies de Federico García Lorca. El xarolat poeta de Luna lunera, del romanç escrit contra la Guàrdia Civil s'atreveix a cursilitzar "Yo era mora, moraina -morilla d'un bel catar..." el millor romanç moresc que es coneix.»
Un altre judici
«A la darreria del segle passat, va aparèixer per primera vegada en la història de la cultura un tipus d'estudiós que, sense pretendre ser un filòsof, dedicava la vida a fer-se una idea pròpia del món i se'n va dir intel·lectual. [Aquesta afirmació és exacta: mai no hi havia hagut persones d'aquest nom fins a la data indicada. Nota meva] Com que la situació d'aquest tipus intel·lectual era forçosament equívoca, es pretengué definir-lo: "Intel·lectual -deia un humorista català de qui ignorem el nom- és l'home que, quan arriba als quaranta anys, la família ha de mantenir." En l'ambient barceloní foren diverses les persones que es van distingir com a intel·lectuals. D'entre ells es va destacar com a prototipus Alexandre Cortada i Soler, home que, per la seva posició social independent, va poder dedicar-se amb tota tranquil·litat a comentar les ciències, les arts i la política, mirant sempre els toros des de la barrera.
»L'any 1898, quan Espanya va perdre les darreres colònies del seu imperi, la notícia va ser comentadíssima a Barcelona. No cal dir que a l'Ateneu Barcelonès, centre intel·lectual per excel·lència, no es parlava d'altra cosa. La conversa es va allargar fins a la matinada. Cadascú hi va dir la seva, sense que els comentaris arribessin a un acord definitiu. En sortir, els comentaris van continuar a la Rambla per part d'un grup en el qual hi havia Alexandre Cortada. I, veient aquest que amb tants de comentaris no s'arribava a cap solució, va dir:
—Bé. I ara, què hem de fer, els intel·lectuals?»
Un altre judici
«Durant la primera meitat del segle actual, entre els novel·listes catalans més o menys recomanables, hi havia una desefrenada pruïja d'imitar la novel·la russa, més que en la forma paranoica que li havien donat els autors més celebrats d'aquell país, en la forma àcrata, tònica. general de la novel·la presidida per la idea de la revolució russa. La imitació es feia cada vegada més servil i rebuscada, adaptant tant com podien els nostres costums als costums russos. El qui amb més refinament va arribar a aquesta servil imitació, sempre més ètica que estètica, va ser el dramaturg Joan Puig i Ferreter, que, després de no poder triomfar en el teatre, es va dedicar a la novel·la. La rebusca d'aquest escriptor va arribar al truc de trobar un cognom català que, sense tenir res a veure amb la llengua russa, té la mateixa terminació que molts cognoms d'aquell país. El personatge de la novel·la de Puig i Ferreter es deia Margalef.»
Continuem.
[Notes del capvesprol, pàg. 446-449]
Altres referències a Francesc Pujols en aquestes pàgines
A l'índex