Humanitaristes, artistes...
Humanitaristes
Havent hagut d'exercir el periodisme durant tants anys —i el periodisme polític concretament—, he tingut ocasió de conèixer moltes persones que es titulaven elles mateixes humanitaristes, perquè és en la política, principalment, on se solen trobar aquesta classe de persones. Mirant-les amb una certa detenció, he arribat a la conclusió que el seu humanitarisme és un pretext per a no estimar cap eprsona concreta, precisa i determinada. L'humanitarisme és una fraseologia, una manera d'estimar sense cap compromís, merament verbal. Donar —cosa concreta— té un gran mèrit. Donar sense donar, donar en forma de soroll verbal, és una trampa groellera i vulgar —criminal.
Artistes
Al meu modest entendre, el pitjor que pot passar a un artista és tornar-se pedant, adoptar una posició marginal, amb l'esperança —sospito— que la gent tindrà més curiositat i més interès. Sigui com sigui, el fet és bastant corrent. Sempre he cregut que el que va millor a un artista és la bona jeia de l'artesà antic. Aquests sabien coses —i sabien fer-les. 
N'hi ha que es tornen pedants —per dir-ho com en francès— perquè «han arribat»; altres, perquè «no arriben». Aquests darrerers fan gràcia; els primers són sinistres. La pedanteria de Rodin —dissimulada, social, compatible— fou enorme. No vull pas dir que fos un escultor dolent, atesa la misèria del temps. Però, quan hi penso bé, no crec que arribés a la sola de la sabata dels barrocs; dels gòtics, val més no parlar-ne; dels antics... val més que no en parlem més. Així ho deia, en tot cas, Manolo Hugué.
[Notes disperses]
Visita d'artistes