Llibres i lectures
Potser els tres llibres que d'entrada m'impressionaren més i que en el curs de la vida he tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent han estat el «Tractat teològico-polític» de Spinoza, les «Cartes provincials» de Pascal i el «Zibaldone» de Leopardi. Són tres esforços dialèctics, escrits amb una força mental jove i potent —prodigiosament jove i potent, amb una capacitat d'argumentació tibant i viva. Tots tres homes —Spinoza, Pascal, Leopardi— moriren joves després d'haver estat molt malaltissos, i potser per això donaren un esclat intensíssim. L'impuls dialèctic dels tres llibres em fa pensar sempre en una esvelta i tensa figura de Donatello o del Verrocchio, que pel meu gust són els dos millors escultors del Renaixement.
No crec pas que sigui necessari de fer la reserva que, aquests tres llibres, els separo de les tendències dels seus autors. Spinoza no té pèrdua. El jansenisme antijesuític de Pascal és del més gran interès. A vegades em sembla que el pessimisme de Leopardi és una mica massa ploraner. Veig els tres llibres isolats, com tres esforços del pensament, i em semblen tan alts, tan aeris, tan lluminosos, d'una força tan jove i tan tibant, que al costat d'ells trobo espessos centenars i centenars de quilos de llibres. Espessos, plumbis i inútils. Són tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència, la tensió i les possibilitats de la intel·ligència. En un cert sentit fan mal, perquè una vegada coneguts és difícil que agradi res més, de la mateixa manera que, en teatre, després de Shakespeare, tota la resta és mediocre. I fan mal, a més a més, perquè paralitzen i no deixen fer res.
He estat afeccionat des de molt jove a llegir els autors de la literatura francesa. N'he llegits un nombre considerable i rellegits una gran quantitat. Montesquieu no m'ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. Montesquieu, que de natural fou un tímid (segons ell mateix declara en l'autoretrat), fou, amb la ploma a la mà, valent i coratjós. No hi ha precedents d'una tal valentia en una societat com la del seu temps, monàrquica, aristocràtica, clerical, mistificada. Montesquieu m'ha ensenyat a respectar la veritat, o sigui la realitat humana. Margraff, un llibrer de vell a la rue Jacob de París —era un home ros i gegantí, però gasat de guerra—, em vengué les seves obres completes (edició Hachette de 1855), el 1921 —dos volums—, per dos francs. D'ençà de llavors aquests llibres no m'han deixat mai i en el meu llarg nomadisme han estat la meva millor companyia. Dels «Assaigs», no en parlem!
Per a un estranger com jo, el francès del segle XVIII és més fàcil i assequible que el del XVII. 
Per això, tot i reconèixer que La Bruyère és el millor escriptor francès de tots els temps (així ho creia i ho proclamava Gide), jo no he pogut arribar a copsar tots el matisos d'aquesta raonada afirmació. Així, els autors de la meva degustació de la literatura francesa han estat els del segle XVIII. A dins d'aquest marc, poso Montesquieu per sobre de tot —per sobre de J. J. Rousseau, de Diderot, de Buffon —paper sobre els cavalls—, de Voltaire. Montesquieu és un autor d'una actualitat perenne, d'una lluminositat viva, d'un estil radiant, clar, esvelt, fascinador. Algunes pàgines de Montaigne encara m'agraden més, tot i ser molt més velles.
Molts anys enrera, Salat, drapaire de Palafrugell —drapaire de trompeta i sac—, fou un gran amic meu. Com que comprava i venia llibres i tota classe de publicacions a pes, férem algunes transaccions i tinguérem, amb aquest motiu, ocasió de tractar-nos. Era poeta, pare de les quatre o cinc noies més esveltes i boniques de la població, i tenia una passió per la beguda literalment cega, impressionant. La seva resistència a l'alcohol era formidable, però la seva voluntat d'embriagar-se era tan forta i deliberada que bevia fins que queia humiliat i desfet pels líquids generalment innobles que amb un gest de fàstic s'empassava. S'ho agafava amb tanta serietat i tant de mètode que s'embriagava cada dissabte. Només ho podia fer una vegada la setmana: si ho hagués volgut fer algun altre dia, la seva resistència hauria fallat. El solia trobar pels cafès, a la matinada dels dissabtes, ja molt tocat, bevent sense parar, fins a l'últim cèntim engrunat. Generalment confegia amb dificultat, però si confegia alguna cosa era per parlar-me del cel i de la nit estrellada o, a la primavera, de les flors, que adorava. La poesia que he copiat fa referència a les primeres circumstàncies.
Els altres dies era molt enraonat i diligent i tocava la trompeta pels carrers de la població, amb el sac a l'esquena, infatigable. Era fill de Fornells de la Selva i de vegades parlava, entendrit, del campanaret d'aquesta població, que es veu passant amb el tren gros. Com a drapaire era un bon drapaire —vull dir un excel·lent comerciant. Com que li vaig notar l'admiració que sentia pel senyor Puig Grassot, gran propietari del país, que tenia fama de ser un tètric avariciós i era advocat, un dia li vaig demanar quina era la causa d'aquest sentiment.
—Comprendrà —em respongué— que, un senyor que m'ha venut, a preu mòdic, més de 2.800 quilos de llibres a pes, entre altres les Pandectes, no puc pas deixar d'admirar-lo.
El meu amic Josep Vergés torna de Milà i porta els dos grossos volums de les «Novelle per un anno» de Pirandello, completes. (Mondadori, editor). Com que sabia que feia anys que anava al darrera d'aquests llibres i no els havia poguts tenir, me'ls ha regalats. Li ho he agraït molt. Aquestes «Novelle per un anno» foren publicades inicialment en el «Corriere della Sera» de Milà i en algunes altres (poques) publicacions hebdomadàries. En aquells anys, gairebé tota la bona literatura que es féu a Itàlia es produí a la terza pàgina dels grans diaris —del «Corriere», sobretot, com és natural. Més endavant, un escriptor com Moravia (Pincherle, de nom de casa) ha publicat, al «Corriere», en forma d'articles, el que constitueix l'essència de la seva obra, si no vaig errat. Els italians han tingut menys tendència a llegir llibres que diaris.
Tinc la impressió —almenys jo ho crec així— que els tres grans fenòmens literaris del meu temps han estat l'obra de Marcel Proust, l'«Ulysses» de Joyce i l'obra de Luigi Pirandello. És clar que el judici que acabo d'expressar està subjecte a l'opinió del futur, a la fixació d'aquesta opinió. La meva idea, però, és que el futur ho confirmarà. Potser en aquesta idea la meva immodèstia és excessiva, és clar. De vegades, l'he exposada a algun meu amic i no he pas trobat gaire disconformitat. Algú m'ha preguntat per què no hi afegia l'obra de Lawrence —el de Lady Chaterley. Aquesta obra, la conec en la seva gairebé totalitat, però al meu entendre no arriba pas al to de les altres —tot i ser molt important.
Aquestes «Novelle per un anno» de Pirandello són decisives, perquè d'aquestes novelle i dels romanzi, n'ha sortit gairebé tot el teatre d'aquest autor —per no dir tot. Si us preneu la molèstia de llegir la cronologia de la vida i de l'obra de Pirandello que conté el primer volum, ho trobareu perfectament manifestat. El teatre de Pirandello és molt important, però aquest teatre, vist en l'estat primigeni, de primer raig, a través de les relacions que l'originaren, és literalment emocionant. El gran esforç, Pirandello el féu en el teatre: això li donà molts diners i una fama universal. Però aquest teatre, abans de ser escenificat, vist com el seu primer esborrany, té potser més autenticitat. En el teatre, el contrast de la dialèctica humana que Pirandello utilitza és més cru i més directe: en les novel·les és més matisat i potser més real.
En definitiva, Pirandello era un grec de la Magna Grècia —era d'Agrigento. Esperit profundament mediterrani, fascinat pel Mediterrani, en tenia la característica més acusada: la fredor. Pirandello és un realista glacial. En la seva obra no hi ha més que passions —les passions que endegà el Dret romà. La passió de la propietat, la sensualitat del propietari —la propietat de les dones, de la terra, etc.—, la lluita contra la solitud, contra la inseguretat. Pirandello, potser més que Zola, arriba a causar la sensació d'immensitat de la bèstia humana. En aquest sentit és un mar. En el teatre, la bèstia apareix clara i precisa, declarada. En les novel·les es manté més grisa, més ondulant i contradictòria —contradictòria fins a cert punt—, més real.
L'horror que Pirandello sentia per D'Annunzio, pel feixisme, per la petulància, són perfectament lògics i naturals. Els homes del règim (feixista) tingueren un gran disgust perquè Pirandello deixà escrit que l'enterressin com un pobre. Volien un enterrament amb fanfara, delirants discursos i apoteòsica solemnitat. Pirandello es féu cremar i les seves cendres es conserven dintre una àmfora grega en el museu d'Agrigento. Les àmfores gregues a Agrigento no susciten cap pedanteria refinada: les fan servir per a anar a buscar aigua.
Pirandello posa aquest comentari al marge d'un diàleg entre sicilians: «Sono così tormentosamente dialettici questi nostri bravi confratelli meridionali. Affondano nel loro spasimo, a escavarlo fino in fondo, la saettella di trapano del loro raziocinio, e fru, e fru, e fru non la smettono più. Non per una fredda esercitazione mentale, ma anzi al contrario, per acquistare più profonda e intiera, la coscienza del loro dolore». «Novelle per un anno», vol. 1, pàg. 608, Mondadori.
En el curs de la meva vida he depredat dos o tres llibres de biblioteques de cases particulars. No n'he pres mai cap d'alguna biblioteca pública, que és el que hauria estat més fàcil, atesa —segons diuen— la badoqueria general del país i concretament la dels bibliotecaris. Un dels llibres que em vaig emportar fou el «Pascal» de Fortunat Strowski, llibre irrisòriament universitari i sense gens de valor (a part el que jo li donava) que Josep Maria Sert tenia a la biblioteca del mas Juny. Després vaig veure que el «Pascal» de Strowski tenia dos volums i que Sert només tenia el primer a la seva biblioteca desgavellada i que havia format amb els residus de la que tenia al seu pis (petit, però meravellós) del número 1 de la rue de Rivoli a París. Hauria estat inimaginable que algun príncep o alguna princesa Mdivani el llegís al mas Juny i fins i tot que l'utilitzés algun dels innombrables invitats que divagaven per aquella casa. ¿O és que potser el llegia Sert, l'impressionant i respectable animalàs? En tot cas, fou una llàstima no haver-me pogut emportar l'obra entera de Strowski sobre Pascal, que en definitiva és un llibre de l'erudició francesa oficial sense gens d'importància.
No crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, almenys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l'he pas practicat sempre. De jove -de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans -o sigui desordenadament. Havent disposat d'una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses -en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L'estat natural de l'home no és pas l'atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.
No conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d'entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir. Hi ha hagut llibres que no se m'obriren fins a la segona o tercera temptativa, i portant ja un nombre copiós d'anys a sobre. Vaig començar la lectura del Dant a Florència a vint-i-un anys, I'any 1920. Fins passats els quaranta anys i després de reiterats esforços, no vaig arribar a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat del poema. Vaig començar a llegir «El Capital» de Marx a París, el 1934. Els dos o tres primers contactes foren tan repel·lents que vaig arribar a odiar aquest llibre. Alguns anys després el vaig llegir amb interès i, fins on el vaig entendre, amb molt de profit. És un llibre molt important per a comprendre com va fet el món dels nostres dies, però no és pas un llibre complet.
Discutir si la joventut és més favorable a l'atenció que la vellesa potser té poc sentit. Pel que fa referència a mi, potser tinc a quaranta-cinc anys la mateixa força que a trenta-en aquest aspecte, una força més captativa, una percepció més directa.
[Fragments de les Notes disperses]
A l'índex