La defenestració d'Eugeni d'Ors

VAIG SER ELEGIT DIPUTAT PROVINCIAL pel districte la Bisbal-Torroella de Montgrí el 1921 –o sigui a vint-i-quatre anys. Llavors encara existia la Mancomunitat de Catalunya. Aquest organisme, creat per Prat de la Riba, Cambó i Canalejas, fou presidit, després de la mort de Prat, pel senyor Puig i Cadafalch. Avui es considera que la Mancomunitat de diputacions fou un organisme important i eficaç. Vist amb perspectiva, històricament parlant i malgrat l'enorme precarietat de la seva economia, contribuí, com cap altre organisme dels últims segles, a la cultura i a l'educació del país en termes extremament llargs. Trobant-me investit (diríem) de diputat de la Mancomunitat, es produí el considerable afer de la situació del senyor Eugeni d'Ors en l'organisme general.

La poca gent que s'ocupa avui de la memòria del senyor Ors tendeix a dir que la seva literal expulsió del seu càrrec de gran manitou de la cultura oficial catalana fou obra del partit majoritari en l'organisme (la Lliga Regionalista) i de diverses vel·leïtats personals del senyor Cambó i del senyor Puig i Cadafalch. Del senyor Cambó, no! El senyor Puig i Cadafalch havia estat proposat a la diputació pel Comitè d'Acció Política de la Lliga Regionalista, havia estat elegit, en sufragi popular, d'una manera correcta i inqüestionable, i havia estat investit President de la Mancomunitat. La gent es pensa que en aquella època les coses es feien com han estat habituals en les dictadures posteriors –per caprici, per influència o per atzar. No. Una vegada el senyor Puig i Cadafalch fou elegit President de la Mancomunitat, aquest senyor tingué la plena responsabilitat de la direcció de l'organisme i mentre en tingué la confiança fou indestorbat. En la qüestió concreta del senyor Ors, més aviat tendeixo a creure que la posició del senyor Puig i Cadafalch estigué influïda per alguns membres de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta influència fou més aviat marginal, perquè no crec que el senyor Puig hagués necessitat, per a judicar les coses, el criteri dels altres. La meva experiència em porta a creure que tant el senyor Cambó com el senyor Puig i Cadafalch feren tots els possibles per retardar uns esdeveniments ineluctables.

El senyor Eugeni d'Ors tingué, en aquest país, dos considerables contraopinants. El primer fou Ramon Turró; l'altre, Josep Pijoan. Els he coneguts tots dos personalment: el primer, a la tertúlia del Cafè Catalunya, a la qual assistí tants anys; el segon, a Suïssa, en els últims anys de la seva vida, primer a Lausana i després a Gryon. El doctor Turró no concedí mai al senyor d'Ors el mínim valor científic, a pesar d'ostentar el càrrec de secretari de la Secció de Ciències de l'Institut i de secretari general de l'Institut mateix. Fou, en realitat, segons la seva documentada opinió, l'encarnació autèntica i precisa de l'anticientífic, de l'home frívol, inconsistent, versàtil, totalment indotat per a l'observació i l'experiència, volàtil, dominat per un bavardage retòric purament sonor i inconsistent, aberrant a tota forma de paciència. Quan parlava de l'obra del Pantarca relacionada amb la sensibilitat –amb la vaga i amena literatura–, Turró entrava en una notòria sulfuració. No crec pas que hi hagués, en el país, un home més contrari al noucentisme i sobretot a les formes externes –el llenguatge– del noucentisme, que el senyor Turró, incloent-hi els naturalistes (Oller, Víctor Català, etc.) i els modernistes (Rusiñol, etc.). Ors, que inicialment fou pensionat a París, gràcies a Pijoan, tingué, segons aquest darrer senyor, una manera de fer incomprensible. Pensionat per estudiar filosofia a la Sorbona (exactament pedagogia), no fou pas, precisament, un pensionat modèlic: en realitat, no estudià mai. Pijoan, que visqué sempre enfollit contra la manera clàssica de fer les coses a l'espanyola –tot a ull, a si l'encerto l'endevino, sense responsabilitat–, trobà sempre en aquest senyor la continuació d'aquest esperit. L'Institut d'Estudis havia estat creat amb el criteri oposat. ¿Com era possible d'explicar la incrustació d'Ors en aquest organisme? La meva modesta opinió és que, en l'afer Ors, hi tingueren un considerable paper Turró i Pijoan. Fou un paper remot, que no arribà a la superfície: l'obra d'una tenacitat critica, d'una impossible composició.

Quan es plantejà a la Mancomunitat la qüestió Ors, ens trobàrem tres diputats que creguérem que el cas del director general havia de ser tractat amb una certa delicadesa, prescindint de la fredor administrativa, a causa de la repercussió que una qualsevol decisió despectiva produiria, no ja en l'ambient social del país, de la burgesia i de la classe mitjana, en gran part influenciades pel partit dominant i els seus homes més representatius, sinó en els medis literaris i artístics, que en cap cas no es podien negligir.

Un dels diputats sensibles a aquesta opinió fou el senyor Antoni Muntaner, diputat radical (lerrouxista). No vaig comprendre mai les raons que podia tenir el senyor Muntaner per a interessar-se en la qüestió. No crec que el senyor Muntaner, home d'aspecte alt i important, de veu molt greu, seriós, que hom considerava afiliat a la francmaçoneria, hagués llegit mai res escrit per Ors. Hi havia, és clar, l'oposició que feia el partit radical a l'administració regional; però, en cas d'haver elegit el senyor Muntaner per fer, en la qüestió de què parlem, oposició, la tria no havia pas estat gaire ben feta. Sota una aparença de gravetat que, de vegades, podia arribar a una certa fogositat, el senyor Muntaner era un dialèctic més aviat tebi. És gairebé segur que el senyor Muntaner s'havia interessat en la qüestió per influència del seu germà Joaquim, poeta, escriptor i periodista, concurrent a la penya de l'Ateneu i, per tant, situat sota la influència de Joaquim (Quim) Borralleras, vell i gran amic del Pantarca i molt interessat que Eugeni d'Ors no fes un paper ridícul administratiu excessiu.

El segon diputat favorable fou el senyor Albert (Albertito) de Quintana de León, diputat republicà de Girona, advocat d'una certa fosforescència, molt combatiu –un xicot alt, prim, molt ben vestit, de la família Quintana de Torroella de Montgrí, fill del senyor Pompeu (que portava sempre un barret com el que solia utilitzar Mistral), família que tingué alguns membres d'un cert panache, ja a l'època del senyor Víctor Balaguer i la Renaixença. El senyor Quintana de León fou sobretot advocat criminalista. També m'hauria estat difícil de saber per quines raons el senyor Quintana es decantà cap al senyor Ors. Potser en tenia menys que el senyor Muntaner, perquè, si bé el senyor Quintana havia llegit alguns escrits de Xènius, en general i segons confessió pròpia, els havia trobats ridículs. El que en tot cas no tenia dubte és que el senyor Quintana era un orador, un considerable orador, que aspirava a través de l'oratòria a portar a cap una determinada carrera política i com a mínim obtenir la diputació a Corts. Tenia una forma d'eloqüència –sobretot quan parlava castellà– plena d'ímpetu, que a mi no m'agradava gaire; però aquest fet no té gens d'interès. Era un home que aspirava sobretot a la brillantor, a crear moments d'incandescència oratòria a base d'ascensions successives i continuades: començava baix i greu, però després anava pujant de grau com si fos una escala. Quan arribava al capdamunt, el panorama s'encenia i la temperatura era molt acusada. Llavors, en arribar a dalt de tot, els aplaudiments es produïen amb una prodigiosa i fatídica abundància. Després tornava a agafar un to baix i anava pujant de mica en mica, com si pugés uns esglaons, per trobar al punt més alt la sorollosa adhesió general. Eren uns focs d'encenalls continuats. Ara, a part tot això, és un fet que els diputats del partit del senyor Quintana consideraven que el senyor Ors era, generalment parlant, una vedette insuportable, per no dir escandalosa. El fet era perfectament normal, perquè en aquella època el sistema intel·lectual dels republicans era antiquadíssim i sense la més lleu existència real. L'oratòria del senyor Quintana era un pur foc de sonoritats; però, atesa la posició del partit, hagué de passar per sobre de la mediocritat disciplinària i fer el discurs que podríem anomenar genial. Es tractava, per ell, en definitiva, de fer el discurs a favor de l'intel·lectual perseguit i aclaparat. Són coses de rendiment segur, i en aquell moment semblava que l'èxit seria inqüestionable.

Jo no vaig tenir cap dubte sobre la qüestió: tenia a penes vint-i-cinc anys. Era molt influenciable i, tot ben garbellat, era un ximple acabat. Em semblà que m'havia de posar al costat del senyor Ors, per diverses raons i, primer, perquè era en definitiva un company de penya del senyor Ors –sempre, naturalment, que aquest senyor fos susceptible de tenir algun company d'aquesta classe; després, perquè els seus amics de tota la vida, Enric Jardí i Joaquim Borralleras, em demanaren no solament que votés al seu favor, sinó que mirés de trobar entre els diputats persones capaces de veure les coses amb més llargada que el que podia representar una visió purament administrativa de l'afer, és a dir, pensant en l'Ors del «Glosari», de «La ben plantada», del noucentisme, i en la seva significació en la cultura del país i específicament en les escoles de la Mancomunitat. A pesar de tots els meus esforços en aquest sentit, no vaig trobar ningú. En realitat, gairebé tothom m'envià a passeig: només vaig trobar dos elements, ja prèviament convençuts: el senyor Muntaner i el senyor Quintana –o sigui el senyor Quintanilla, com era anomenat en les meves terres. No vaig trobar ningú més. «Però tot això és ben poca cosa...!», digué el doctor Borralleras quan li vaig donar una idea del panorama. En definitiva, una bona part dels assistents a la penya de l'Ateneu –sobretot els que coneixien personalment el senyor Ors i de vegades havien sofert les seves displicents reticències– creien que la bona marxa dels afers culturals oficials exigia prendre decisions assenyades, perquè la veritat és un fenomen molt complex i que per sobre de la veritat burocràtica n'hi pot haver una altra de més vasta, eficaç i completa. És a dir, aquests senyors demanaven que Ors no es perdés definitivament per falta de paciència. Em semblà que tenien raó. En aquest país, el reconeixement dels mèrits ha estat sempre una cosa minoritària, però l'opinió que sostenien aquells senyors de la penya –és a dir, l'opinió que els més grans errors que s'han comès, amb els intel·lectuals, a tot arreu s'han originat per la falta de paciència dels polítics– em semblava indiscutible. Ara bé: el que jo llavors no sabia és que la paciència en aquell moment s'havia esgotat, s'havia esgotat definitivament, i que s'havia arribat en aquesta situació a causa de la crítica implacable, de molts i molts anys de duració, que havien portat a cap, infatigablement, contra Xènius, el doctor Turró i Josep Pijoan. Ara, en el moment de tractar de comprendre l'estat d'esperit del senyor Ors davant aquells esdeveniments no podria pas dir gaires coses clares. M'hauria de refiar de la intuïció, que per a judicar les persones no crec pas que sigui un mètode infal·lible. Tinc la impressió, només, que si jo vaig entrar en l'afer amb una total ignorància, augmentada, encara, per un gran problema personal de consciència, Ors encara demostrà que, d'ignorància encara en tenia més per raó de la seva insuportable, pedantesca fatxenderia –de tipus cultural, s'entén. Ors tingué sempre la impressió que no hi havia ningú, en aquest país, capaç d'encarar-se amb ell.

Quan s'obrí el període de sessions de la Mancomunitat i fou constatada la inscripció de l'afer en l'ordre del dia, ens reunírem Muntaner, Quintana i jo. Quintana demanà, d'entrada, per fer el discurs –s'entén, el gran discurs. Com que ja estava entès, hauria estat absurd d'afegir-hi res més. Muntaner es mirà Quintana amb un enigmatisme irònic. Jo sempre he cregut que donar la cara, en aquest país, té un mèrit positiu. Quintana digué de seguida que considerava indispensable, per a reforçar el seu discurs, que el senyor Ors aportés els màxims testimonis possibles per a la seva defensa. L'endemà, el senyor Ors aparegué amb una cartera plena de papers. En veure la cartera, Muntaner demostrà una certa satisfacció: féu un somriure maçònic –beatífic. Resultà, però, que la cartera ni tan sols fou oberta. Ors la diposità sobre la taula; però en lloc d'invitar els assistents a examinar els papers que probablement contenia, entrà en la producció d'un discurs que els presents no pogueren deixar d'escoltar, perquè, parlant col·loquialment, Ors no té, avui, rival, en aquest país. Fou un discurs de to col·loquial, certament, però en determinats moments arribà al trèmolo –sobretot quan tractà de demostrar que es trobava en una situació de perseguit. L'escoltàrem, com és de suposar, religiosament. És perfectament possible que Quintana prengués algunes notes. Vaig observar, només, que Quintana prengué aquestes notes, menys quan Ors afirmà alguna cosa concreta –molt rara, però concreta– que quan entrà en el llenguatge florit i emotiu. La reunió s'acabà i Ors s'emportà, amb una perfecta naturalitat, la cartera. Quedàrem tots tres sols i mirant-nos mútuament una certa estona. A la fi, Muntaner digué que li semblava que el que havia manifestat el senyor Ors era molt magre i més aviat deceptiu per a la seva defensa. No fou pas aquest, precisament, el criteri del senyor Quintana. Enlluernat pel discurs que tenia en perspectiva i que probablement ja tenia pensat, abans de l'aparició de Xènius i de la seva cartera, digué que «de tota manera Ors havia dit alguna cosa positiva». Jo vaig tenir la sensació que el desastre seria complet i així ho vaig manifestar, poques hores després, a Borralleras i a Jardí –que més aviat m'escoltaren amb un aire de conformació que hauria estat impossible d'imaginar, en ells, quinze dies enrera. Vaig tenir la impressió claríssima que aquests senyors havien arribat a la conclusió que no hi havia res a fer.

A la sessió plenària, l'únic orador fou el senyor Bofill i Matas: el seu discurs estigué destinat a defensar el dictamen de la majoria. El senyor Eugeni d'Ors havia presentat la renúncia al càrrec de director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, i es tractava de demanar que aquesta renúncia fos acceptada purament i simplement. Res més. No es podia pas haver escollit un home millor per a portar a cap aquesta comesa. La capacitat expressiva de Bofill és excepcional; parla d'una manera meravellosa, amb molta delicadesa; és a dir, suprimint del discurs tot el que de cantellut pot contenir una discussió, amb la preocupació permanent d'eliminar al màxim la molèstia que produeix sempre una qualsevol posició dialèctica. En tot cas, la seva pretensió era fàcil d'obtenir. Per a la immensa majoria de diputats presents el cas del senyor Ors era decidit prèviament. Havia deixat de tenir la confiança de l'organisme del qual era funcionari, de manera que la mera qüestió personal havia passat a segon terme. Bofill es limità a posar, per sobre de tot, aquell mínim d'ordre i de disciplina que ha d'imperar en tot organisme del caràcter que sigui, i si és un organisme públic especialment: ho féu d'una manera genèrica, sense entrar en cap detall desagradable, amb la seva contenció habitual. Ors havia perdut la confiança. Havia presentat la renúncia del seu càrrec. Aquesta renúncia s'havia d'acceptar. Res més. Les marques d'aprovació que seguiren el discurs no tingueren cap aspecte d'encegament. Foren normals, sense cap agror despectiva –vull dir excessiva.

Després del senyor Bofill parlà el senyor Quintana de León. Féu el panegíric del valor intel·lectual del senyor Ors i combaté d'una manera molt enlairada la persecució de què era objecte. La irrisorietat, la petitesa dels càrrecs que es feien al funcionari, fou la deducció natural del flamejant retrat que n'havia fet. Al·ludí reiteradament a la qualitat de la seva informació, informació de primera mà –referint-se a la del dia de la cartera. En definitiva, el nervi de l'argument del diputat consistí a proclamar que un funcionari dotat d'unes determinades qualitats intel·lectuals pot fer el que li sembli perquè aquelles valuoses qualitats ornamentals el situen per sobre de tota forma de vulgar i prosaica disciplina, sigui quin sigui l'organisme al qual el funcionari estigui adscrit. Curiós argument! Inexplicable argument en un organisme de base democràtica indiscutible! És possible que alguns diputats s'adonessin que el senyor Quintana no feia més que l'apologia de les vel·leïtats més típicament feudaloides embolicades ara amb la màgia d'una intel·lectualitat separativa, desordenada i purament medul·lar... És evident que el discurs del senyor Quintana produí una indubtable curiositat mentre no es mogué del terreny retòric. Quan entrà en les primeres explicacions, es produí d'una manera instantània un altre ambient. La immensa majoria dels diputats assistents consideraren que aquestes explicacions no responien a la veritat i, per tant, que la seva informació era –en el millor dels casos– d'una precarietat manifesta. Però es produí encara una cosa pitjor, i és que no es trobà ningú disposat a discutir-les. La situació agafà un aspecte desagradable: de mica en mica, els diputats abandonaren els seus seients i el saló s'anà buidant lentament. La segona part del discurs del senyor Quintana es produí davant d'una inanitat total. Després de la sessió alguns diputats tingueren ocasió de parlar amb el senyor Quintana còmodament i oposaren a la seva verbositat una documentació real i autèntica. La seva informació de primera mà –o sigui provinent del senyor Ors– era falsa. Tinc la impressió que el senyor Quintana se'n convencé. I aquesta fou la fi de la qüestió en aquell estadi del procés –és a dir, en l'estadi del ple de l'organisme regional.

El senyor Ors conegué totes aquestes notícies ben poca estona després d'haver-se produït. ¿És possible d'imaginar que no les sospités com tanta gent les sospità tot i no estar interessada més que per raons d'apassionament? De l'eficàcia del discurs del senyor Bofill i Matas, no en digué absolutament res. En aquest punt, no s'havia produït cap particularitat que no es pogués considerar indefectible. El fiasco de la intervenció del senyor Quintana l'aclaparà, en un primer moment, d'una manera molt visible. Però per a salvar la cara i iniciar una confusió no tingué més remei que endurir-se. I, naturalment, s'endurí.

Així, la tramitació parlamentària d'aquest afer es reduí a ben poca cosa: pràcticament no fou res. Fou resolt amb rapidesa i produint la mínima quantitat possible d'inútil malestar. La penya de l'Ateneu, nucli en general molt orsià, ho hagué, reiteradament, de reconèixer. És clar: hi hagué en aquesta primera etapa elements orsians molt encegats, que no quedaren satisfets. Aquests elements digueren, primer, que la utilització del senyor Quintana per la defensa havia estat un error absolut. Sí. Com a error fou inqüestionable. Després afegiren que l'única persona que s'hauria pogut oposar amb una certa eficàcia al senyor Bofill i Matas hauria estat el senyor d'Ors mateix, gran orador, formidable orador, etcètera. Això és cert. Però el cas es que el senyor Ors era un simple funcionari i no tenia cap candela en el ple de la Mancomunitat. En aquest país sempre som allà mateix: parlem de les coses no pas com es produeixen en realitat, com no es poden deixar de produir, sinó com es podrien haver produït. Això vol dir que moltes vegades parlem endebades, que les nostres converses són el pur no-res.

L'aspecte purament parlamentari de la qüestió no fou més, però, que un capítol de la qüestió mateixa. Jo sóc dels qui creuen que l'aspecte estrictament administratiu hi tingué molt poc pes i que hom hi passà per sobre amb la més indiscutible discreció i amb el més gran bon sentit. És absolutament impensable que en aquest estadi el senyor Virgili, actiu secretari general de la casa i, per tant, cap de la burocràcia de l'organisme, cregués que, la renúncia al càrrec, l'hagués produïda el senyor d'Ors per raons d'irregularitats administratives i que del seu cantó el senyor d'Ors tingués alguna cosa a liquidar amb el senyor Virgili i els seus despatxos. No. L'administració de la Mancomunitat fou d'una netedat i d'una correcció admirables. Però ja ho hem dit: el senyor d'Ors s'endurí, i això el portà a fer un primer pas en fals que portà moltes conseqüències. En un moment determinat, ofuscat pel que li estava succeint, declarà en públic que des de la Presidència de la Mancomunitat l'havien amonestat per la seva simpatia, reiteradament declarada, a favor del Sindicat Únic. Els temps eren molt dolents. Pels carrers de Barcelona la gent es matava. Les declaracions del senyor Ors contenien un element de perill. El senyor Puig i Cadafalch considerà necessari parar els peus d'aquesta afirmació i donà una nota a la premsa en la qual es declarava, per explicar al públic la dimissió del senyor d'Ors, l'existència d'«irregularitats administratives». Era la primera vegada que es parlava en aquest to. La gent parlà de seguida de fraudulència. El senyor Ors entrà en una elevada temperatura de sulfuració i esdevingué una fúria. Considerà que havia de citar el senyor Puig i Cadafalch en duel. Es dirigí, primer, a dos grans amics seus, el senyor Enric Jardí i el senyor Joaquim Borralleras, i els demanà que fossin els padrins del projectat desafiament. Els pregà d'anar al domicili del senyor Puig i Cadafalch amb l'encàrrec de demanar-li explicacions sobre les «irregularitats administratives» contingudes en la nota oficiosa donada a la premsa. El senyor Enric Jardí refusà l'encàrrec, per raons que no són del cas. El senyor Borralleras l'acceptà, amb la seva morositat habitual, que sempre fou compatible amb la seva presència al costat dels seus amics –sobretot si es trobaven en dificultats. Així calgué trobar un altre padrí, i aquest padrí fou trobat en la figura del senyor Ramiro de Maeztu que venia a la penya de l'Ateneu, era amic d'Eugeni d'Ors i contraopinant del dit senyor, en aquella etapa, en la qüestió del Sindicat Únic. Maeztu, en tot cas, acceptà per cavallerositat, naturalment.

Borralleras i Maeztu demanaren hora al domicili del President i foren rebuts de seguida. El senyor Puig els féu un acolliment molt atent i enriolat. Els comunicà d'entrada que ell (el senyor Puig) era un duelista remarcable, especialment manejant el floret. Els digué de seguida, entrant al fons de la qüestió, que la nota oficiosa parlava realment d'«irregularitats administratives», però que aquestes paraules havien de ser considerades equívoques perquè tenien una utilitat diferent del que feia prejutjar el seu sentit literal. Amb les paraules «irregularitats administratives» hom havia parat els peus a una afirmació totalment falsa del senyor Eugeni d'Ors, que havia públicament declarat haver estat amonestat per la Presidència per les seves simpaties pel Sindicat Únic. Aquesta afirmació del senyor Ors –digué el senyor Puig– és totalment falsa perquè ni com a particular ni com a President mai no he amonestat el senyor Ors per res i molt menys encara per les seves idees o les seves tendències. La falsedat de l'afirmació del senyor Ors, en aquest moment, és perillosa i els seus efectes s'havien de parar. La situació general és absolutament tràgica. Hem de mirar de salvar la Mancomunitat; no podem fer cap pas en fals i sobretot no podem admetre que falsament ens siguin atribuïts passos que no hem fet. El senyor Puig no era pas sant de la devoció del doctor Borralleras. S'hagué de rendir al to de la seva sagacitat.

A la sortida del domicili del senyor Puig, els padrins anaren al domicili del seu representat i li portaren la resposta que havien obtingut. Li demanaren de seguida una sinceritat i li preguntaren si en algun moment per alguna raó ell (Eugeni d'Ors) havia estat amonestat per la Presidència. Contestà que mai no havia estat amonestat per la Presidència. «Però llavors nosaltres –li preguntà Borralleras–, què fem aquí? ¿No trobes que ha arribat l'hora d'acabar, d'una vegada, la comèdia? Nosaltres, el senyor Maeztu i jo, considerem que ja n'hi ha prou...»

S'alçaren, s'acomiadaren i baixaren escales avall, molt deprimits. La tramitació parlamentària de la renúncia s'havia acabat de la manera que ja hem dit. El projectat duel amb el senyor Puig s'extingia en forma lamentablement ridícula i desagradable. Una cosa i l'altra havien posat de manifest la seva construcció interna. Davant d'aquests fets s'inicià l'allunyament dels seus millors amics, que no fou pas ràpida, sinó pausada. Aquests senyors havien probablement estat amics del senyor Ors, i, en tot cas, el que no es pot discutir és que havien estat deixebles d'un home que els havia fascinats. Havia estat el seu Mestre –i ho escric en majúscula perquè era una cosa molt important tenir un mestre en aquest país d'assedegats d'ordre i de coneixements, fatigats d'anarquia més o menys pintoresca i de barrets de rialles. Les noves circumstàncies els obligaren a reflexionar. Es trobaren davant problemes de consciència inextricables –i respectables. Una cosa, però, resultà, des del primer moment, claríssima. Resultà que aquells joves, tan intel·ligents, s'havien equivocat de mestre. Es pensaren que el senyor Ors era una cosa i en resultà una altra. Es pensaren que era un mestre autèntic –un Mestre!–, és a dir, un home dotat de les més altes qualitats morals (que és la primera cosa que ha de tenir un individu semblant), i havia resultat un intel·lectualoide de tipus boulevardier, certament molt sensible i molt documentat sobre el que havia produït el París del seu moment, però d'una falta de seriositat apta per a promoure les més grans falsedats. No es podria pas negar que aquells joves, en la proximitat del senyor Ors, hi havien après molt. En la nostra generació, qui no hi aprengué? És inqüestionable. Però és igualment inqüestionable que la reacció d'aquelles tendres intel·ligències fou d'un provincianisme total. ¿És que el fet d'ésser deixebles d'una persona implica, en aquest país, una adulació sense límits pel mestre, una necessitat gairebé física de fer-li la gara-gara, una acceptació total, cega i canina de la seva vida, idees i miracles? Potser no serà tant... Aquells joves coneixien molt bé el que podríem anomenar el sistema del Pantarca. Aquests joves sabien com ningú que en aquest sistema hi ha un valor molt útil per a anar pel món, que és la ironia entesa com a adhesió incompleta. Per què no la hi aplicaren? ¿Perquè consideraren que el senyor Ors era un mitjà formulador de dogmes, és a dir, de judicis sagrats i intocables? N omés hi ha una cosa que pot fer menys densa aquesta projecció provinciana: la falta absoluta d'informació. Ja se sap: quan en aquest país apareix una forma o altra de dictadura de l'ordre que sigui –i aquest fou el cas de què parlem– els individus que en formen l'entourage consideren que el primer dret del Pantarca és donar de les coses i dels homes la pròpia i personal informació definitiva i dogmàtica. El cert és que aquests senyors no solament donaren com a vàlides les informacions del seu mestre, sinó que en tot moment les justificaren. Justificaren el fet pintoresc, però grotesc, desproveït de tot sentit del ridícul, segons el qual les biblioteques de la Mancomunitat havien de fer festa el dia de Sant Eugeni, que era el seu onomàstic. No donaven tampoc gens d'importància –si és que ho arribessin a saber– a les notes desproveïdes totalment de cortesia, generalment maIèvoles, que Ors escriví contra els seus companys de la secció de Ciències de l'Institut –els de la Societat de Biologia especialment–, fenomen imperdonable. Però tot havia de tenir un límit, i el tingué en els esdeveniments que hem relatat. Primer Joan Estelrich, després Crexells, després Riba i finalment Josep Maria Capdevila se n'allunyaren. Ors els qualificà de desertors. El seu despit arribà al roig blanc.

Acceptada la renúncia a la Direcció i després del duel fallit amb el senyor Puig –duel que cal qualificar de llastimós només per caritat–, el senyor Ors féu una sèrie de moviments molt ràpids. Primer de tot deixà de venir a la penya de l'Ateneu, tot i tenir-hi encara algun defensor, com per exemple Màrius Aguilar. Això no vol pas dir que les seves evolucions no fossin seguides en aquella tertúlia amb gran precisió. En tot cas, interrompé la publicació del «GIosari» a l'«Enciclopèdia Catalana»; transportà el mateix «Glosari» a les pàgines del «Dia Gráfico», diari en el qual tenia molts amics com Paco Aguirre i Francesc Madrid, a part el director, senyor Aguilar. Deixà també la secretaria general de l'Institut, no recordo si voluntàriament o per expulsió; un bon dia es presentà al Consolat general de Bèlgica i acusà el senyor Dwelshauvers d'espia alemany. El senyor Dwelshauvers era director del laboratori de Psicologia de la Mancomunitat. El cònsol considerà que el fet era prou greu i considerà necessari comunicar-lo a l'advocat del consolat. L'advocat era Enric Jardí, el qual hagué de restablir fàcilment la veritat, que fou naturalment i instantàniament acceptada. Vaig tenir ocasió de sentir un relat d'aquests fet pel senyor Jardí mateix. Tenia un aire absolutament trasmudat.

Una vegada realitzat el cop d'Estat de Primo de Rivera, una de les primeres visites que rebé el nou ponent de Cultura, senyor baró de Viver, fou la del senyor Eugeni d'Ors, el qual li inspirà una nota contra el Laboratori de Psicologia de la Mancomunitat, que en representà l'abolició. Aquest fou el primer acte de demolició de l'obra de cultura i d'educació de la Mancomunitat.

Ja feia temps que a la penya de l'Ateneu s'observava l'acostament del senyor Eugeni d'Ors al Sindicat Únic i concretament als directors més visibles del moment, Salvador Seguí i Àngel Pestaña. En aquest treball d'aproximació, hi intervingueren Aguilar, Aguirre, Madrid i probablement els Muntaner. Fou un treball llarg, de molt abans del pronunciamiento. Així m'ho digueren almenys els dos importantíssims sindicalistes esmentats, en el curs d'un interviu que vaig fer per als diaris, a la Model, on estaven empresonats. La penya de l'Ateneu considerà que aquest acostament no tenia gens d'importància, que era una simple vel·leïtat de vedetisme i d'exhibicionisme literari. A la penya el senyor Ors era considerat un intel·lectual molt refinat –exactament refinadàs–, una medul·la, per tant, molt incerta i vaga. Quan deien a Pujols que el senyor Ors s'havia fet de l'Únic, solia dir: «EI tipus no l'acompanya gaire». En canvi, quan arribà a la penya la notícia de la seva visita al nou ponent de Cultura, fou considerada plausible i normal.

Suplement a la nota anterior

Després que el senyor Bofill i Matas pronuncià el seu discurs a la Mancomunitat a conseqüència del qual fou acceptada la renúncia del càrrec de director general del senyor Eugeni d'Ors, la peça oratòria del senyor Quintana de León no arribà, pràcticament, a tenir qualsevol forma d'existència real. De seguida fou oblidada i ningú no se n'ha recordat mai més, com és natural.

Llavors vaig sentir formular l'opinió segons la qual l'única persona que hauria pogut contestar al senyor Bofill i Matas amb alguna possibilitat d'eficiència hauria estat el senyor Eugeni d'Ors mateix. Si amb aquesta afirmació es vol donar a entendre que el senyor d'Ors és un gran orador, el seu sentit és inqüestionable. Com a orador, matís conférencier (per dir-ho en francès), i parlant sobretot en francès, el senyor d'Ors no té rival. És un espectacle de gran qualitat, una fascinadora meravella sense precedents en aquest país, almenys que jo sàpiga. Ara: recordar el fet emmarcant-lo en aquelles precises circumstàncies forma part d'una de les característiques del nostre esperit més absurdes i estranyes. Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si..., què hauria arribat si no fos que... Una vegada transformada una realitat en problemàtica –cosa que amb l'ajuda de l'absurd és sempre fàcil– quedem tranquils, reposats i flemàtics. Per raons d'obvietat, el senyor d'Ors no podia contestar, a l'Assemblea de la Mancomunitat, al senyor Bofill i Matas perquè no era diputat, i, en el cas d'haver-li pogut contestar –i en aquest punt els testimonis directes són innombrables–, l'eficàcia de la seva oratòria hauria estat tan precària com la del senyor Quintana. L'oratòria, de vegades, fa miracles i de vegades no fa miracles. Era un cas decidit.

En aquest país, en aquest moment, i fora del senyor Cambó, que és un cas a part, hi ha tres grans oradors: el senyor Bofill i Matas, orador de tipus tradicional però de gran riquesa interna; el senyor Eugeni d'Ors, com a conférencier i sobretot parlant en francès i en l'oratòria col·loquial, i el senyor Estanislau Duran Reynals, que en el moment de l'expansió d'Acció Catalana fou un orador molt remarcable.

[ Notes disperses ]

A l'índex