|
Josep Pla, periodista |
El bon gust és, entre moltes altres coses,
una forma activa del sentit del ridícul.
Josep Pla - Les illes
L'INTERÈS PER L'OBRA DE JOSEP PLA és un fenomen que ja no pot descobrir ningú: és un fenomen descobert i en certa manera posat en circulació. Naturalment, ens podríem demanar qui l'hi ha posat i per què aquest fenomen ha trobat la resposta del públic o, per anar de dret al cor de la cosa, quin element secret hi pot haver en aquesta obra perquè en aquest país se'n consumeixin quantitats regulars amb tanta normalitat.
Durant una llarga temporada, aquest interès va ser posat en dubte, però era un fet real que els llibreters podien constatar: de llibres catalans se'n venien, però no gaires; mentrestant, els llibres d'en Pla anaven sortint amb la màxima facilitat possible en aquell moment. La producció de llibres en català era escassa, com administrada amb comptagotes —moltes vegades retratant la vocació educativa dels editors— i els llibres d'en Pla anaven sortint. El que no admet cap discussió és que si en aquell magre tombant de la història recent s'hagués fet una repassada per les petites biblioteques particulars de la classe mitja del país —en el fons, probablement, l'entrellat social sobre el qual es mouen les altres classes o si no, el que en constitueix l'estament més fàcilment distingible—, pertot arreu hauríem trobat un o altre volum de la col·lecció de les Obres completes que li va començar de publicar l'Editorial Selecta, on l'editor Cruzet prosseguí la iniciativa del cèlebre López Llausàs —editor de la Catalònia ja ben significat amb un grup de noms d'un Noucentisme no sempre clàssic. Els títols publicats per la Selecta són si fa no fa tan literaris com els de l'Obra completa publicada desprès per Josep Vergés, factòtum en matèria planiana de les Edicions Destino: Primers escrits, Aigua salada, Mar de mestral, Girona (Un llibre de records), Barcelona (Papers d'un estudiant), les habituals sèries dels Homenots, etc., intercalant-hi títols tan treballats com l'obra que contenen —Week- end (d'estiu) a New York— o d'una plana simplicitat elemental com Els pagesos.
La descoberta pública de l'escriptor, acceptada amb reserves i més o menys païda -amb recances- va arribar amb l'edició definitiva de l'Obra completa de les Edicions Destino. Aquest monument literari, social, històric, monument absolut malgrat la ressonància equívoca que aquest substantiu pot contenir, es va veure obert no pas menys que per l'heterodox integrat Joan Fuster, «notori intel·lectual aparegut en aquesta geografia quaranta anys després de l'escriptura d'aquest llibre [El quadern gris]» —el fragment entre cometes és de Josep Pla; el subratllat, nostre. En setanta-dues pàgines, Joan Fuster esgranava davant el Quadern gris unes «Notes per a una introducció a l'obra de Josep Pla», text necessari i fonamental que cap lector de literatura catalana contemporània no pot ignorar. (Dit això, cal igualment subratllar la importància dels estudis que han dedicat a Josep Pla Josep M. Castellet, Joaquim Molas, els Quaderns crema en un número monogràfic, o un clàssic més antic, Carles Riba. Aquesta lleu referència va entre parèntesis per una simple qüestió de comoditat, no pas per l'interès d'aquest estudis).
L'explicació assagística de Fuster també anava precedida d'un «paper», en el sentit recte d'aquesta paraula, escrit del mateix autor, una «Explicació inicial» que no devia passar d'una quartilla de les que en Pla solia escriure. Si l'extensió del text introductori d'en Fuster és llargament justificada -i aprofitada-, la brevetat de l'«Explicació» és igualment significativa.
El que fins ara hem volgut dir és que Pla ha estat un escriptor popular -malgrat els crítics, que si 'hi han posat deu haver estat sobretot pel gruix de l'obra, d'una obra que ja circulava sense necessitat de parlar-ne, perquè era una obra que es construïa; d'altra banda, si aquesta obra va arribar a tenir el volum que sabem, és justament perquè el públic, les persones que llegien en Pla, l'anava assimilant, comprenent i demanant. Així, doncs, tenim que Josep Pla ha estat un escriptor que ha escampat la seva producció per tots els carrers i totes les places de Catalunya, que s'hi ha infiltrat per tots els racons. No cal dir que això ha de tenir una justificació: probablment l'entesa, la connexió treballada, volguda però d'altra banda natural i directa, amb unes certes maneres bastant conegudes i normals del país que aquí no ens correspon d'adjectivar. Així mateix, aquesta obra, admirablement, ha estat objecte d'unes invectives tàcites o directes, permanents, de vegades referides a l'estil literari, de vegades al fons mental o ideològic i personal de l'autor, tan individualíssim com el de qualsevol persona de criteris conscients i de tendències il·lustrades. Amb tota mena de recursos, doncs, s'ha fet qüestió de la puresa dels principis i dels actes de l'escriptor, que, com hem dit, ha merescut uns quants estudis d'un interès cert. Però amb algun d'aquests estudis de vegades s'ha volgut desvetllar el fons sinistre i negatiu de les conviccions i les proses de Pla. Com a ciutadà, l'autor sembla, encara, haver estat un personatge activament odiat en certs medis del seu rodal més immediat: en una conversa amb una persona de Palafrugell al cap de pocs dies de la mort de l'escriptor, l'opinió sintètica que Pla mereixia, en unes paraules força acostades a la realitat, era aquesta: «Com a escriptor, moltes gràcies, senyor Pla, perquè ha parlat d'aquest país; com a veí, que Déu l'hagi perdonat i passi-ho bé.»
Per no allunyar-nos gaire de la realitat, hem de reconèixer que avui Pla és un autor que figura als manuals de literatura del batxillerat —de fet ja fa més de vint-i-cinc anys que hi és, només que hi constava com a escriptor castellà de característiques pintoresques i locals—, que els editors de l'Obra completa en continuen venent exemplars, que els universitaris potser s'hi comencen d'abocar i que sobretot l'estudi que li dedicà Castellet va introduir decididament el nom consagrat de Josep Pla en els medis de la intel·lectualitat oficial i organitzada, però sense fer forat en el rovell de l'ou del sancta sanctorum de les lletres oficials del país.
Així, doncs, l'escriptor és un element de referència necessária en la descripció de la Catalunya més recent -als Països Catalans, en l'obra de Pla s'hi fan diferents al·lusions més o menys d'esquitllentes, fugint de la consagració de la fórmula: als que l'han titllat de fred, insensible i contrari a aquesta realitat, els oferim la consideració de l'adjectiu demostratiu que més amunt ens hem permès de subratllar per descriure el seu introductor, Joan Fuster. També hi podem afegir aquesta lectura.
El que ha passat amb els teulats i amb l'urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L'Estat unitari, d'una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la seva llengua materna. Si això els hagués donat més disposició per a parlar millor el francès, l'acció, fins a cert punt, es comprendria. Però a París els coneixen d'una hora lluny quan parlen el francès. El seu accent produeix una hilaritat inconcebible. Així, s'ha creat una gent a la qual s'ha llevat el mitjà d'expressió real i autèntic. Ha estat una trista, antiquada, antinatural política lingüística, apta només per a fomentar la mediocritat i la despersonalització de la gent. Però les llengües, fins i tot quan arriben a determinats extrems de corrupció, són dures de morir.
Aigua de mar, p. 322-323
La independència de criteri, l'activa presa de posició davant tot el que convingui, la crítica implacable, coent, semblen indicutiblement unes traces característiques del vell murriesc clàssic que podríem trobar representat en un gran nombre de llegendes del país i que en gran manera convé en tota l'obra de Pla. Sobre això no sembla pas exagerat de constatar que, fora d'unes vel·leïtats juvenils de què el mateix escriptor es va afanyar a abjurar, en aquesta obra, la visió material, palpable, directa i coneguda, negativa o desenganyada, pessimista de «les coses», és permanent, volguda i, malgrat això últim, natural: és una característica que raja tota sola. A prpòsit d'això ens podem demanar si Pla va ser realment un obsés de la continuïtat en la línia traçada pels seus venerats moralistes francesos -el valor inexorable del pas del temps, de la repetició, en el fons, del mateix Eclesiastès d'Espriu, només que dit en prosa i mirant de no proferir escarafalls ni tan sols literaris en cap cas; ens podrem continuar demanant si va ser un simple grafòman insaciable, un plagiari convençut, decidit, voluntari i constant, un observador mordaç, un distret pagès sofisticat (sentit recte del mot), un periodista de vida equivocada, un gourmet hipòcrita: un ideòleg.
Una cosa segura que la lectura d'aquesta obra produeix és la descoberta en Pla de l'afany total de normalitat: un estil gris -aparentment gris, amagant, és clar, el treball d'escriure i d'escriure sense treva: normalitat en les persones, en la societat, en el treball, en la literatura, en la política, en la família i l'ordre, en la cuina i en el país on havia nascut i que va conèixer.
Les especialíssimes condicions polítiques en què s'ha trobat el nostre país han originat una situació general complexa: el poble català, per un cantó, està situat dins d'un ordre jurídic establert; aquesta circumstància fa, d'altra banda, que davant d'aquest ordre no es pugui adoptar sinó una posició neguitosa. La nostra situació hamlètica fa que hàgim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi de l'autoritat a Catalunya no es tanqui mai, sigui sempre oberta. Aquesta situació, que han conegut tots els pobles que han resolt o ja estan en curs de resoldre llur problema polític, és dolorosíssima. És antibiolò- gic creure que una de les voluptuositats de l'home és la de sentir-se ingovernat. Gobineau ha escrit, és cert, que el privilegi dels pobles de la raça ària és l'individualisme. L'individualisme no és pas, però, l'anarquia. L'anarquia és un estat que només poden resistir, cómodament, certs malalts. L'observació demostra que l'home corrent, l'home fet de la pasta del món, troba, en sentir-se intel·ligentment governat i respectat, mil plaers en l'autoritat. És per aquesta raó que el poble català, que, de l'autoritat, només n'ha conegut un burocratisme sovint dissolvent, generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d'una anguniosa incomoditat, sense confort polític.
Respecte a l'estil de Pla, tenim, a part l'opinió dels autors que li han dedicat estudis, en general comprensius i elogiosos -en algun punt de la vasta Obra completa Pla assegura que les biografies (i això potser valdria igualment per als estudis i les monografies) sempre haurien de ser escrites pels crítics o els enemics dels autors estudiats, la qual cosa hi introduiria tot l'interès i el màxim d'exactitud desitjable)-, l'opinió dels crítics declaradament impermeables o refractaris a les característiques planianes. Jaume Vidal Alcover, que n'és segurament el cas més eloqüent, considera amb un encert fora de tot dubte que, en els sis grups en què Fuster divideix l'obra de Pla «tot és, en realitat, material periodístic». En un altre punt no s'està de considerar que «Pla acompleix l'ideal noucentista de l'estil transparent» que «necessita una Normativa, això és, un llenguatge urbà i urbanitzat. En aquest sentit, encara resultava més bon vehicle de l'ordenació fabriana Pla que no Ruyra; només que la prosa de Ruyra, tot i les seves falles, és més sucosa i més entretenguda que la de Pla», que, encara segons Vidal Alcover, cau en «un lèxic pobre [...] i aquella insuportable elementalitat de la sintaxi, mancada de la més petita ombra d'imaginació. Aquesta simplicitat de la seva prosa obre els escrits de Pla a un considerable -que diria ell: l'adjectiu «considerable», posem per exemple, és usat a tort i a dret, fent prova de la monotonia i de la inoperància del seu llenguatge- públic lector, que s'hi sent justificat en les seves ignoràncies i en la seva mediocritat...» Els comentaris de Jaume Vidal Alcover -figuren a la Síntesi d'història de la literatura catalana, volum segon, publicat pels Llibres de la Magrana-, probablement molt fonamentats, van decididament en aquesta direcció i crec que han de ser tinguts en compte, tot i la possibilitat realment no gens negligible que, davant els llibres d'en Pla, en Vidal topi amb algun determinat obstacle que li és difícil de vèncer.
De totes maneres, en relació amb la prosa de Josep Pla i amb la possible funcionalitat del seu estil, sense saber si l'autor tractava de presentar una justificació del que va fer o potser una crítica del que no es feia, en les seves pàgines hi ha uns reiterats comentaris sobre la situació del catalá com a llengua, sobretot com a llengua escrita, com a matèria de la literatura del país, que mirarem d'il·lustrar amb alguna afirmació textual de l'autor, perquè serveixi simplement de mostra de la possibilitat d'interpretar-lo com potser ell hauria volgut ser invariablment interpretat.
Vós voleu posar un adjectiu darrera una cosa qualsevol: un vas, una ampolla, un moble, una porta, una casa, un cel, un arbre, una senyora o un senyor, un llibre, una església, un foc, un espàrrec o un bolet... L'adjectiu ha de ser, en primer lloc, intel·ligible i clar i després, si és possible, precís. ¿És factible de fer-ho sense haver observat les coses prèviament? De vegades l'adjectiu apateix de seguida; de vegades, amb molta més calma, sovint, mai. En les coses de la vida he estat sempre molt tolerant: en l'adjectivació no ho seria mai. L'adjectiu no pot ser mai excessivament vulgar -en aquest punt, el llenguatge del poble és l'origen de molts errors- ni pot ser excessivament erudit i difícil de comprendre. Ha de ser precís i si és possible graciós. Aquest és el gran problema de la literatura, al meu entendre: l'adjectivació. En poesia i en prosa.»
Vegem així mateix unes observacions sobre els escriptors i la llengua.
El tracte, el compromís d'aquestes generacions és acostar el nostre poble a la llengua i a la literatura -de les quals no tenen la menor idea.
... ens trobem davant un poble que, en general, no sap ni llegir ni escriure en català, per moltes raons, és clar, de les quals una de les principals és el desinterès dels escritpors per acostar la gent a una manera d'expressió literària normal, separada de la grolleria i de la vulgaritat, però separada també de la tendència preciosista, culteranista, inextricable, de les posicions merament subjectives i personals, que, a la gent, li fan llençar els llibres com si fossin un drap.
Sembla un despropòsit, però és cert que una llengua és tant més apta i de l'elegància i la mobilitat més exquisides en el parlar i més elevada i d'un estil més sublim quan la seva substància és més popular, quan la llengua és més emmotllada a la manera de parlar domèstica, familiar i vulgar.
I, aquí, una invectiva coent sobre algun detall dels que caracteritzen el que Pla mateix,
sense dir-ho, considera una demostració -mínima- d'aquella tendència
«preciosista, culteranista, inextricable...»
Només hi ha una cosa immòbil, fixa, terrible: la indiferència de la naturalesa. És per aquesta raó que en els meus escrits hi ha tantes coses sobre el clima, que, en definitiva, és la cosa més propera que tenim -sense saber-ne absolutament res- de la naturalesa. No he escrit mai la paraula Natura; si alguna vegada es troba en els meus llibres és degut al corrector de proves, que és, sempre, un personatge importantíssim i de tracte difícil. La paraula Natura és un gal·licisme primari: el que utilitza el poble és la paraula naturalesa, que jo sempre he escrit amb minúscula, com correspon a una paraula tan vasta, impressionant i decisiva. Si escrivim amb minúscula les paraules pare, mare, família, etc., ¿per què no hem d'escriure aquesta paraula de la mateixa manera? En aquest país no es pot fer res sense projectar-hi un punt de pedanteria. Sempre naveguem entre un milhomes i un copista. És horrible.
Amb les observacions anteriors no hem pretès reivindicar -per
què, si és la moda?- l'interès per Pla i la seva producció
literària. Jaume Vidal afirma -ho hem transcrit més amunt- que de fet, parlant
de Pla «tot és material periodístic». Tot i la diferència amb què ens
emprenem la lectura d'aquesta obra, cal reconèixer la veritat que
aquesta afirmació conté. Sembla que convindria molt regirar diaris i
publicacions d'aquell daurat començament de segle per adonar-nos
dels orígens literaris de Pla. Lluís Bonada n'ha parlat cenyint-se
al Quadern gris, obra a partir de la qual no dubta gens a establir la
filiació stendhaliana del Pla prosista no estrictament periodístic.
Amb tot, Pla és fruita del temps -del seu temps daurat- i cal veure
com i fins a quin punt no és fill -bo pas hereu; potser un
fadristern?- del Noucentisme -confirmant les observacions de Vidal
Alcover- i d'altres tendències llavors en voga, tant en literatura
com en el camp de les idees; fins on no té un parentiu immediat amb
Xammar, amb Sagarra, Pujols, fins i tot amb Julio Camba -tots quatre-
per no allargar una llista que només es podria bastir a partir d'una
certa lectura erudita- en certa manera periodistes de l'escola del
tomabnt de segle, de començament de segle, en la interpretació de
Sagarra segons la qual el XIX s'acabà amb la primera Guerra Mundial.
Pla, doncs, és un periodista que s'agrada de les llaminadures de la
prosa fins al punt que esdevé un grafòman integral sense por de
connotacions i un escriptor autèntic. Això a part, també
cal reconèixer certs aspectes reveladors de la persona, del pagès sofisticat
-sentit recte de l'adjectiu- que potseer es poden entendre a partir
de la situació següent, que em va explicar el meu amic Bartomeu Bardagí,
corrector d'una gran part, de la més gran part, de l'Obra completa tant en l'edició
de la Selecta com en la de les Edicions Destino. (Aquí convé dir que Bartomeu
Bardagí i Josep Pla no van coincidir sinó tres o quatre vegades; que es van
saludar i que tingueren el tracte cordial que sol ser característic entre saludats i
coneguts -res, doncs, de «personatge importantíssim i de tracte difícil».
Bartomeu Bardagí va anar un matí a la llibreria Catalònia a
portar un volum de les Obres completes de Pla que en aquell moment publicava la Selecta.
Va demanar pel senyor Miracle, que el va atendre. La feina d'en Bardagí consistia, i
ha consistit molt sovint tractant-se de l'obra de Pla, a llegir i mecanografiar el manuscrit
(manuscrit en el sentit literal de «escrit a mà») i a introduir-hi les
correccions imprescindibles (cal remarcar aquest adjectiu: Maria Aurèlia Capmany
es va referir en una ocasió, crec que a l'Avui, a l'obra que Pla hauria donat sense la
contribució de Bardagí: sóc testimoni que aquesta intervenció
ha estat mínima, purament ortogràfica, lleument sintàctica, i que l'obra
literària, si n'hi ha, és tota de Pla). Així, doncs, en Bardagí i en
Miracle es van mirar el treball, en van comentar algun aspecte i en Bardagí va fer notar que,
havent ensopegat amb una paraula de cal·ligrafia i lectura impossible, l'original que donava a
l'editorial presentava un petit buit. En Miracle va examinar el manuscrit amb tota
l'atenció, va intentar, com se sol fer, situar-se dins el context i va acabar desistint de l'intent, perquè
aquella lletra no permetia ni tan sols suposar quina paraula s'hi podia haver volgut escriure.
«No ho entenc, però de totes maneres estem de sort, perquè avui el senyor Pla
és aquí, a dalt, que parla amb el senyor Cruzet.» Així és que en
Miracle i en Bardagí van pujar al despatx on Josep Pla parlava amb l'editor. Li van
presentar el manuscrit obert a la pàgina del dubte. L'escriptor s'ho va mirar, va girar
uns fulls endavant i enrere, encara s'ho va tornar a examinar i no va saber endevinar el contingut
de la seva pròpia lletra. «Em deixin mirar aquests papers i no pateixin, que em sembla
que ho podrem arreglar.» Dit això, va obrir la cartera de mà i en va
treure un feix de papers que constituïa el segon exemplar manuscrit
del llibre en qüestió. Efectivament, la còpia aclaria el dubte. Però
la còpia era un altre manuscrit. Encara no havíem arribat a l'època de
la fotocopiadora; ni que hi haguéssim arribat, Pla, que sembla que anava a l'estanc a
comprar cada capsa de mistos i cada segell de correus, no s'hauria desprès d'uns
diners que es podia perfectament estalviar amb un treball d'unes hores. Potser aquest petit fet
il·lumina el perfil d'un escriptor que com a home va ser constantment qualificat de gasiu, avar.
Si aquests qualificatius van ser encertats, no ho diré pas jo, que no en vaig
conèixer el destinatari. Ara: si ho era, ho era, com tota persona honrada de
l'«ancien régime», començant per ell mateix i no donant la més
petita importància a les hores que un manuscrit -quants manuscrits?- pot demanar.
A part l'observació i la descripció fotogràfica, microscòpica de les
coses vistes, aquesta mateixa observació directa i constant, activa, va generar en Pla
uns punts de vista crítics que anà contínuament perfeccionant i que no es
va estar mai de manifestar a propòsit del que tingué davant dels ulls o del que es
proposà com a matèria d'interès i reflexió.
La nota següent, que no inserim aquí pel sol gust de refrescar les idees polítiques de l'escriptor
(idees i conviccions de joventut, si voleu, perquè aquestes ratlles són dels anys
vint, però incloses a l'Obra Completa i no desdient gens de tantes altres afirmacions de Pla en
un sentit semblant), aquesta nota, hem dit, va a continuació sobretot com a exemple de
resposta positiva, certament dolorosa i amarga, davant de l'estreta lleugeresa general amb
què moltes actituds resclosides del país semblen emparar-se per anunciar-nos
alguna indeterminada forma de la salvació, indiferents i distretes; és una
respota a la instal·lació habitual i permanent, equívoca, de tantes posicions escarransides
que sembla que s'adopten amb una alegria natural i amb aquella punta de cofoisme xiroi, ara en nom del
progrés, ara invocant el retorn a les essències, sempre girant l'esquena a la realitat.
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l'espanyol un hàbit visual -que s'ha enfortit a causa de la pèssima situació d'Espanya, perduda dins un cul-de-sac-, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L'existència de la nostra llengua, que no ha pogut ésser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d'audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada. El poc que tenim ens satisfà de bo de bo, sense cap reserva sentimen- tal, sense sentir ni una espurna d'enyorament... Si no es té una ànima de càntir, davant aquest fet ha de saltar per força una guspira de vanitat vexada.
«Catalanisme i burgesia»
dins Prosperitat i Rauxa de Catalunya, p. 44
Hem tingut un testimoni vivent d'una altra època fent una obra
a cavall de dos temps diferents, interessant-se sobretot per les coses
de la naturalesa i el paisatge, per les maneres del país, per tots els
fets accidentals que poblen l'existència quotidiana. Sempre amb un
llapis a la mà i amb el revestiment d'unes lectures extensíssimes, un
personatge que va viure del periodisme, que va construir una obra massissa que avui
és en general reconeguda i que, quan no ho era, un públic addicte llegia
igualment amb la més gran tranquil·litat i amb la sensació de posar-se
una lectura normal davant de la vista; per força sembla que aquest públic
no pot ser constituït per aquella mena de gent que el mateix Pla descriu -i que li
cou, perquè al capdavall són gent de casa- quan parla d'uns certs tipus
ben consolidats entre les formes humanes del país: «Els Savonaroles actuals
només poden ser còmplices de la pedanteria ateística més
repugnant. I això ho dic al poble d'aquest país, que conté una minoria
sentimental -quan es tracta de les coses dels altres- literalment repugnant. El sentimentalisme
del país és inseparable de les formes més baixes de la cursileria
catalana.»
Ramon TORRENTS
L'Avenç, núm. 104 (abril 1987)
Una precisió sobre el periodisme Carles Sentís a propòsit de Rovira i Virgili
A l'índex