Descobriment de les dones

LES DONES SOLEN DESCOBRIR-SE EN EL MOMENT POSTERIOR AL MATRIMONI. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d'homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.

Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena.

He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s'hi està molt bé. No. Deixem córrer les petiteses. El que jo escric no són més que elegies –certament desgavellades– sobre la solitud i la creixent tristesa de l’època.

En definitiva, sóc antifeminista perquè tinc massa bona opinió de les dones i, a més, perquè tinc un respecte a l'observació i a l'experiència que em preserva, mes o menys, de caure en els tòpics i en els llocs comuns, fins tot dels més amables, com aquests del feminisme. No vull pas entrar a discutir els drets que podríem anomenar normals, de les dones. Aquests drets depenen de la manera de ser de cada país i són el que en cada moment la societat vol que siguin. Jo, per exemple, puc creure, com altres persones, que seria necessari, en alguns casos, ampliar l'aplicació del divorci. Això no vol pas dir que defensi l’aplicació, aquí, de la legislació que sobre la matèria impera a Reno. No. Convé que tot sigui legislat i clavetejat. El tacte del legislador és el tot. Sempre val més que el dret surti de l'estàtica de la realitat que no pas que el dret creï una realitat que faci moviment.

Potser l'element més voluptuós d'una dona és el silenci . Aquesta obervació és fàcil de veure, i així la frase anterior deu haver estat escrita abans segurament. Jo no l'he trobada enlloc, i si ara la publico és purament per aquest fet. Tota persona que l'hagi trobada, amb anterioritat, la pot donar per retirada.

Les dones viuen, entre elles, com gat i gos, tant si es coneixen com si només es coneixen de vista; s'envegen, el seu entregent és ple de rebequeries i de vegades d'estats de més tempratura que les rebequeries. Per als homes aquesta propensió és agradable, perquè, si no existís, la nostra vida seria molt més avorrida que generalment no és.

Sense sortir de la visió purament material de les coses, ara que som a l'estiu i les dones tenen una certa tendència a despullar-se, es veu amb claredat que entre la importància física d'aquestes persones i la importància que els homes els solem donar hi ha una diferència molt acusada.

B. em deia que li seria molt més fàcil d'odiar una dona que un home. No conec pas la raó d'aquest fet (potser és perquè la humiliació pot ser més grossa), però a mi em passa el mateix.

El que han dit alguns observadors, segons els quals el més profund que posseeixen els homes i les dones és el dormir, deu ser probablement posat a la raó, però aquesta raó, malgrat els meus esforços, no la sabria explicar. M'haig d'acontentar amb la frase d'André Gide, segons el qual la cosa més profunda que posseeixen els homes i les dones és la més superficial, o sigui la pell. Abans de Gide l'observació deu haver estat formulada per un o altre; però, com que jo la sé per aquest important escriptor i eminent pederasta, la hi atribueixo, corn és natural. Els éssers humans tenen en la pell tresors d'egoisme, de separació intima, de personalitat. Les satisfaccions de la pell es troben en l'origen d'una gran quantitat d'accions humanes. Els seus imperatius originen el contrast del narcisisme, que porta un fons de destrucció de les relacions humanes. És un instint molt més decisiu que tots els principis morals de les societats humanes. De vegades em penso que una de les coses més agudes i profundes que ha fet l'Església ha estat l'aprofitament del narcisisme per al celibat eclesiàstic, que sovint –no pas sempre– ha donat resultats positius. Les institucions posades sobre realitats psicològiques solen tenir un fonament. Moltes conversions poden tenir per origen fenòmens de narcisisme íntims i secrets.

És possible que en la fraseologia de l'escola –tan esquemàtica– aquest instint pugui servir per a formular definicions de l'ésser humà, que més aviat és poc racional, ni predominantment sensual, sinó un animal d'una pell extremament personal, molt intima, de reaccions insospitades.

Quan entre un home i una dona es produeix una relació desproveïda totalment de narcisisme, neix un afecte, un amor en definitiva espontani i continuat, que pot arribar a extrems de degradació humana inconfessables, sempre alternats amb moviments d'odi i de menyspreu. Aquestes dues tendències són permanents en la vida.

Quan una forma o altra de narcisisme refrigera una situació determinada, els homes solen reaccionar d'una manera fàtua i inflada. En el nostre país, tot sol acabar en retòrica –en ficcions. Llavors diuen que els agraden totes les dones, que la naturalesa els ha afavorits amb una obertura de compàs molt ampla. Exhalen una afirmació completament falsa, una hipèrbole sense fonament –una pura i simple criaturada. Són com uns malalts que no saben explicar el que tenen.

Demòcrit, el filòsof grec dels àtoms, fou un dels pocs filòsofs grecs antics que es casà. Avui sembla establert que aquesta classe de persones pogueren mantenir la independència gràcies al fet que es mantingueren pobres i solters. Demòcrit mateix deia que "s'havia casat amb una dona petita com a mal menor". (J. Burckhardt, "Història de la cultura grega".)

Sobre l'amor físic (compartit)

Els amors de Josep Pla, segons Xavier Febrés (resum de l'Avui)

A l'índex