Sobre els diners i el valor de la moneda

[...] Podria afegir moltes altres coses al que he escrit ara per demostrar que jo no sóc més que un petit burgès doblat d'un propietari rural escàs. Primer de tot em considero un home mediocre —típic d'aquesta classe. No he tingut mai cap deute. Tot el que he comprat, ho he pagat a l'acte, religiosament. El meu pobre pare deixà unes hipoteques amb el Banco Hipotecario. De seguida que vaig poder, les hipoteques es deboliren totalment. Si no existís cap banc, faria la mateixa vida. Si no tingués diners, em limitaria. Si en tingués, gastaria —amb calma, discretament— i sempre pensant que la vida és incerta i terrible. Sento l'horror de l'imprevist. Sento un fàstic total pel risc. Tota la meva vida ha consistit a defensar-me contra el risc. No m'agraden gens les coses arreglades abans: m'agraden les coses pensades, premeditades i prèviament factibles. Primer de tot, les coses conegudes. Si les coses conegudes m'agraden, la disposició encara dura tota la vida. Aquesta posició és l'única que m'allibera de prejudicis i de timideses: coses per mi importantíssimes. La possibilitat d'una aventura o altra em fa un fàstic horrorós. Les aventures dels altres em diverteixen. Les meves aventures personals, encara que només es presentin com a hipòtesi, m'aclaparen. Ni parlar-ne. Res. He viscut en països de descarada inflació. Quan es disposa d'una moneda forta, els països d'inflació són una delícia. Si només es disposa de la moneda del país inflacionari, són sinistres, mortífers. Al meu entendre, la moneda és la cosa més important de la vida: vull dir no pas la moneda en si, sinó el preu de la moneda. He rebutjat col·laboracions perquè eren massa ben pagades. Això ho sap el senyor Laín Entralgo, que em proposà d'escriure per a una revista farmacèutica i ho vaig rebutjar perquè el preu era excessiu. Vaig rebutjar articles pagats a 10.000 pessetes cada un i proposats per l'Agència Efe. El senyor Alfaro, president d'aquesta Agència, ho sap perfectament. Sóc un decidit contrari del funcionament intensiu de la màquina de fer bitllets. Tots els sous i jornals excessius fan funcionar aquesta màquina. Com més bitllets hi ha en circulació, més poc valen. Com més bitllets porteu a la cartera injustificats, menys valen els bitllets. Els cretins sostenen que els casos personals no tenen importància en aquest afer. Aquests imbècils no saben que totes les coses grosses no són més que la suma de les coses petites. La primera obligació d'un ciutadà no és ni la bandera, ni l'honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d'un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda —i com més alt sigui millor. El risc, l'aventura, la combinazione (per dir-ho en italià), les sorpreses, les improvisacions, els discursos, les promeses, em produeixen un malestar íntim. Les coses hiperbòliques no m'han enlluernat mai. L'única cosa que demano és una seguretat —encara que sigui mínima-, però una seguretat que duri anys i anys i anys. No demano res més. És ben poca cosa. Jo no vull res més. Trobar-nos cada quinze dies o cada cinc anys de cul per terra gràcies a la ignorància i a la petulància d'aquests quatre ximplets que pretenen governar-nos amb les il·lusions del progrés, ho considero indecent.

Després del que acabo de dir, no crec que hi hagi ningú que digui que jo sóc un bohemi. Sóc simplement un petit burgès doblat de petit propietari rural, més aviat mínim. No aspiro a res més.

[Notes del capvesprol]

Al marge