|
|
Joan B. Coromina que posseeix una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país–, m'invita a acompanyar-lo a Girona.
Encamellat al seient de darrera, les dues mans col·locades sobre els seus omòmplats, enfilem la carretera. Coromina està radiant i treu el seu millor ull de perdiu. És la primera vegada que viatjo sobre aquests motors de gran petardada La sensació de velocitat que produeix es compon d'una gran por i d'una delícia aèria. Els arbres de la carretera passen com si fugissin. Saber que el xoc amb un d'aquests arbres seria la mort segura, i no xocar-hi és fascinador. A les pujades, l'efecte de la velocitat és singular: sembla que en arribar al punt de dalt del pla inclinat visible ens desprendrem de la terra i ens posarem a volar com un ocell. Però les anques em fan mal: els sotracs de la carretera són molt forts, i el coixí del seient massa prim. La pressió de l'aire sobre la cara em produeix una nosa –com una incipient tumefacció. La sensació del vent en els cabells i a la pell és massa grollera. Per anar en motocicleta s'ha de tenir un equip. A la Rambla de Girona –que hem enfilat a base d'una petarrellada horríssona–, en el moment de baixar, les cames a penes m'aguanten.
Ens acostem al cafè Norat. En una taula, hi descobrim el nostre vell amic l'escriptor Carles Rahola. La simple entrada als porxos del carrer, la visió dels arcs en forma de clova de nou migpartida, tan rústics i dolços, em produeix un efecte sedant. Sota els porxos hi flota una barreja d'olors de roba de vellut, de perruqueria i de cafè en curs de torrefacció. La presència de Rahola, home lleugerament somnambúlic, encantat i distret, augmenta la sensació de repòs.
En veure'm, Rahola fa –com de costum– uns ulls d'astorament i d'estranyesa. És evident que no li acabo d'inspirar confiança. La meva conversa anticonvencional, una mica agra, sense sinuositats, directa, fa que em miri sempre amb la inquietud del qui espera la producció indefectible d'un estirabot desorbitat i estrident. Hauria, és clar, de tranquil·litzar-lo. Però, com fer-ho?
Carles Rahola és un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d'impertinència, hi porta uns vidres muntats a l'aire lligats a la corba d'un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somiosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrera. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d'un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l'americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l'espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d'artista.
A les novel·les provincials d'Anatole France no hi sol mancar mai l'arxiver departamental. Rahola és això mateix –només que ha d'alternar les seves il·lusions d'erudit amb l'àrida feina d'oficial de la Diputació. Es passa una bona part del seu temps entre dos munts de paper de barba, encorbat davant les instàncies de la Comissió Mixta de Reclutament.
Quan Coromina li participa que hem vingut amb motocicleta, es torna pàl·lid, es porta les mans al cap, obre els ulls desmesuradament.
–Quin horror, valga'm Déu!
Rahola em produeix un autèntic entendriment. M'ha semblat sempre comprendre que la seva persona té dos aspectes molt diversos. Vist en la part baixa de Girona, causa la impressió d'un home una mica aclaparat i mustiu. Però de seguida que enfileu amb ell el carrer de la Força per endinsar-vos en la Girona arqueològica i monumental, surt un altre home. El cap, que a la rasant del riu sembla pesar-li, se li eixoriveix, els ulls fatigats se li animen, la macilència soporífera se li esvaeix.
Recordo les nostres passejades nocturnes pels vells carrers, dels quals Rahola coneixia el passat i la història de les pedres –passejades que acabaven indefecitblement anant a seure una estona als pedrissos de davant de la Catedral. Flotava sobre els teulats la resplendor groc-rogenca de la ciutat que es fonia en el baf blanquinós que pujava dels rius i la Devesa. A l'ombra de la prodigiosa vertical de la façana de la Seu, esdevenia l'erudit més amable, el conversador més dolç i comprensiu. La seva paciència era inesgotable, la seva tolerància il·limitada. Els escriptors incipients –i no crec que jo passi d'aquesta categoria– són pesadíssims. Això no obstant, sempre m'escoltà bondadosament. Del seu cantó, em descrivia la seva vida a Girona, tan estreta, les miserietes i noses de la seva existència, com i es tractés de coses naturalíssimes. Em descrivia les hores passades en els arxius, els seus descobriments en els vells papers. Enraonava opacament i pausada , sense gesticulació, amb la sonsònia d'un detallisme precís. Només quan l'estupidesa constatada era molt voluminosa, es permetia una lleugera observació amarga. No em cansava mai d'escoltar-lo; era un encís.
Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l'onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualiutat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lluegerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s'havia totalment diluït.
També era molt sensible als xiscles ofegats de les òlibes i les xibeques. Quan li semblava veure volar algun ocell nocturn entre la màgia espectral de les pedres i sentia l'esgarip sord i misteriós de les aus sinistres, parava d'enraonar i deia, de baix en baix:
–Heu sentit? Heu sentit...?
Les primeres coses escrites per Rahola –vers i prosa– estan molt afectades per la moda del moment i, com tots els reflexos que produïren ací els anomenats decadents de París, semblen escrites de puntetes. Crec que, per a escriure, una de les primeres coses que cal fer és posar els peus plans o, almenys, instal·lar sòlidament les anques a la cadira. Acabà per instal·lar-s'hi bé, i el que escriu ara és perfecte: és un dels nostres escriptors més útils. El seu estil és fluid, aparentment fàcil, clar. Per a un escriptor, això vol dir haver arribat a algun resultat. És molt més difícil escriure coses netes, clares, concretes, precises, de dibuix mantingut, de composició ben posada, que coses obscures, buides, ressonants, de volada aparent. Saturat de cultura clàssica i francesa, impermeable a la monstruositat, més sensible al gra que a la palla, Rahola és un humanista madur, o sigui un home civilitzat. És un d'aquells homes que són per a tothom una joia de l'esperit, i si el teniu per amic i company us fa ésser, sense adonar-vos-en, dsicret, prudent i benparlat.
Tinc la sort d'ésser un home molt influenciable –o impresisonable, per dir-ho amb la paraula de ritual. Davant Rahola em sento una mica com el fill pròdig la nit que, tot espellifat i decandit, tornà a la casa paterna. Em torno filial i m'agrada sentir el plaer de la submissió. És un instint espontani, inconscient. Sovint aquelles nostres passejades nocturnes duraven fins a alta hora de la nit, i a Rahola se li feia tard. Una vegada s'escaigué d'acomiadar-nos davant una casa de poca formalitat. Hi havia llum darrera les persianes, pintades de color de menta. Les passions de l'amor, tarifades, tenen tendència, en les nostres velles ciutats, a entaforar-se entre les pedres decrèpites i daurades. En aquestes puerilitats, s'hi complica sempre una mica l'arqueologia. Els voltants de la catedral de Girona no són pas una excepció a la regla general. I bé: en acomiadar-nos, vaig dirigir una mirada melanconiosa a la porta miserablke. El terrible peatge de la joventut! Davant meu, Rahola tenia, després de la llarga conversa nocturna, una pal·lidesa intensa, un nimbe paternal. El sentiment filiat, sorgí, simptomàtic:
Si em permet –vaig dir-li amb els ulls baixos i el desdibuixament de la timidesa–, hi entraré un instant...
Aclaparat, no gosà ni mirar-me. Vaig veure com la seva silueta es perdia en el carrer obscur, el cap pesadament caigut, caminant lentament amb la fatiga de trobar-se davant una cosa irreparable.
Quan aquesta tarda he pujat a la motocicleta per tornar a casa, hem deixat Rahola al mig de la Rambla, amb les mans al cap, els ulls desmesuradament oberts, en un estat d'astorament anguniat. Quan el motor, petant a tort i a dret, ha arrencat, he sentit que deia, esveradíssim:
–Quin horror, Déu meu! Quin disbarat!
Retrats de passaport 1922)
5 de novembre.– Coromina s'ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S'ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.
Avui m'ha fet provar les amenitats de l'artefacte, i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se'n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal - Pals - Begur - Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.
La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d'un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remeu.
En un moment determinat, es gira una mica i em diu:
–Aneu bé? Marxem a setanta per hora...
–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic.
–Ja us hi acostumareu...
–A còpia d'anys potser sí... Ja veurem!
A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m'ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se'n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m'ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m'ha estat sempre present: que les anques se m'anaven tornant una coca deforme i dolorida.
–No hi penseu, en això...! –diu Coromina seriós i enravenat.
–Com vulgueu...
Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d'hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l'obsessiona. Sha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d'estudi amb una sentència de mestretites. Diu:
–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera...
La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l'embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m'haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.
Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens, s'esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya... El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó no!
[El quadern gris, 1918]
|
Absència en gris: Jordi Castellanos L'atzar m'ha posat a les mans un llibre: Las bendiciones, de Josep Tharrats. Data de publicació: 1941. Peu d'impremta: Madrid (és real?). «Poemas de J. Tharrats», diu el llibre, «con un dibujo de José Clará y una página musical de Enrique Morera». És d'aquests llibres que només mirar-los et fan empassar saliva. Quina violència va forçar l'autor, un refinadíssim poeta i home de cultura gironí, a escriure i a publicar un llibre com aquest, de poemes en castellà, en la més immediata postguerra? No un llibre, sinó diversos: Las bendiciones és el tercer d'una sèrie. Va precedit per Lábaro i Mare nostrum i anuncia la publicació de Clepsidra. Potser l'autor, ni que fos a través de la publicació en la llengua imposada, tenia la necessitat de demostrar que continuava viu. El llibre, a més, té un tret personal que els altres volums de la sèrie no tenen: el pretext de la publicació té a veure amb les noces d'argent del seu matrimoni i coincideix, per tant, amb la celebració d'una festa, a Barcelona, un concert en una casa particular, anunciat, en el pus bell catalanesc que al món sia (en l'espai privat, clandestí, necessàriament), amb el mateix dibuix de Clarà que encapçala el llibre, amb peces de Bach, Beethoven, Schumann i del mateix Morera, que hi va intervenir amb amb la interpretació d'una obra pròpia. El llibre també és personal per altres motius. Els poemes van dedicats aamics i coneguts, alguns d'ells morts en el silenci gris aplomat de la postguerra. Com "Joaquín Ruyra", "Prudencio Bertrana", morts, que s'enduen les dues primeres dedicatòries. Hi cerco un nom o una al·lusió a un altredels amics de Tharrats: Carles Rahola. Aquest, afusellat, dos anys abans, a Girona, per no res més que per ser demòcrata i home de bé. No hi és. La violència de la postguerra, la dels despatxos oficials i la dels cors oprimits, era tan forta que no permetia ni posar el nom de l'amic afusellat davant d'un poema. Tharrats, que dedica altres peces als amics gironins, com Miquel de Palol, no podia sinó ser conscient d'aquella absència, del buit forçat, de la impossibilitat de fer poesia sincera quan compareces ¡oh Muerte! a cada instante; Ni de fer de la poesia allò que és: l'espai de la llibertat. L'absència del nom de Rahola em porta a retre-li un petit homenatge tornant al llibre de Josep Benet Carles Rahola, afusellat, publicat ara fa uns mesos. Ressegueixo la reconstrucció minuciosa dels passos que van portar l'escriptor a tornar a Girona quan ja era a la ratlla de la frontera, camí de l'exili; la seva reintegració a la feina, l'absurd de la detenció, l'acusació (de què?; de catalanista?; de defensor de la legalitat?), la indefensió, l'espera angoixant i l'execució. Al costat de tants altres, amb menys nom que ell, però no pas menys innocents que ell. La relectura em remet a les imatges impactants de l'exposició 1939. Barcelona any zero, del Museu d'Història de la Ciutat, que potser hauríem de convertir en exposició permanent, memorial d'uns fets que han marcat pregonament la nostra col·lectivitat, la nostra història, la nostra vida, la nostra mentalitat. Res dels anys quaranta, ni la vida de la bona gent, ni la poesia, era lliure. Estava a mercè d'unes botes militars que desfilaven, amb les banderes i els himnes triomfants del feixisme espanyolista, entre les fileres d'un poble afamat que els victorejava i es posava als seus peus. Carles Rahola va ser, simplement, un home de cultura, historiador, i home de lletres. Un ciutadà. Mentre esperava la mort (amb una demora de sis dies, que no tingueren els seus companys de sentència i que feien preveure, potser, un final diferent) va escriure d'amagat alguns papers. Impressionants, sincers. En ells hi batega el sentit d'una coherència vital, que no és altra que la lluita per la cultura a la qual, des de ben jove, amb els seus amics, el gentilíssim (així el recorda en aquests escrits d'última hora) Xavier Montsatvatge (mort el 1921), Rafael Masó (mort el 1935), Prudenci Bertrana (que va morir el 1941), Miquel de Palol i Josep Tharrats (encara vivents aleshores), havia dedicat tots els seus esforços. Potser com enlloc, fins en la lluita i la rebel·lió, la intel·lectualitat no havia estat enlloc tan identificada amb la societat en la qual havia nascut com en la Girona d'aquells anys. «He dedicat el millor de la meva vida a Girona; he cantat les seves glòries; he treballat constantment per la seva cultura i el seu avenç en tots els ordres. I és ella la que em sacrifica, o permet, almenys, el meu sacrifici?». El dia 15 de març, quan Carles Rahola va ser afusellat davant de la tàpia del cementiri, sota els dos xiprers que «asenyalen l'eternitat», Girona perdia alguna cosa essencial d'ella mateixa. Entre els noms que apareixen insistentment en els darrers escrits de Rahola, hi ha el de Joan Maragall (i m'agradaria ser creient per fer-me la il·lusió que Rahola ha trobat el consol que esperava en el més enllà, tornar a veure els ulls brillants del seu amic, del seu estimat Maragall) i, també, el de Sant Francesc d'Assís. La imatge del Poverello em retorna a Tharrats: el poema que obre Las bendiciones, dedicat a Ruyra, és una evocació de Sant Francesc. Com si la imatge de sant de la senzillesa els unís més enllà dels silencis imposats i de la frontera de la vida. Perquè, quan la llibertat va tornar a la poesia del seu amic Tharrats, també la imatge i el record de Carles Rahola s'hi van fer presents: I ara Girona es fon en l'enyorança Ho trobo a Perfils i semblances (1990), un llibre preparat pel seu fill, el pintor Joan Josep Tharrats, que representa la restitució de la memòria de l'amic.
Jordi Castellanos. Catedràtic de filologia catalana (UAB) Avui, 24 de gener 2000 |
