Salvador Dalí

ARA COMENÇA A APARÈIXER ALS DIARIS el nom de Salvador Dalí. El fill del notari de Figueres ha començat una carrera amb una empenta considerable –amb una empenta internacional. Sembla que és un element important del grup surrealista de París. Els diaris de la capital de França el pistonegen i publiquen els seus impressionants exabrutes amb complaença. Farà molt de camí, si és que es vol dedicar a aquesta professió de vedetisme desenfrenat. Examinant les coses fredament, el que resulta literalment fabulós és que Dalí, repetint les collonades, ximpleries i animalades que es deien als cafès de Figueres en els anys de la seva adolescència i la seva primera joventut (manifestades per ell amb un francès fantàstic i amb una barra descomunal), es vagi fent un tipus no solament de París, sinó de molt més enllà de París –un tipus que tira per la fama mundial, com es va veient cada dia. En aquells anys, Figueres s’especialitzà en un humorisme sense solta, de gra molt gruixut, d’un primarisme grotesc. Aquest humorisme fou cultivat en els cafès i en algunes cases particulars. L’adovcat Carbona, que era un republicà-monàrquic important de la població, digué un dia, per indicar fins a quin punt extrem un ciclista n’havia soperat (superat) un altre, que l’havia vajillat. Aquesta frase portà l’humorisme figuerenc al seu zenit. Per altra part, Dalí, de part de mare, està lligat amb els Domènech i els Serraclara de Barcelona i, per tant, té una gran llosada barcelonina, amb el consegüent xaronisme diluït en la sang. Es podria dir que tot aquest paquet d’irrisorietats no hauria estat res sense la barra del pintor... És possible. És evident, però, que aquells anys, de barra més aviat en sobrà, tant a Figueres com a Barcelona. El que no es pot negar, en tot cas, és que les més absurdes formes de –diríem– l’esperit de Figueres es van projectant, a través de Dalí, sobre l’espai mundial. Són exabrubtes que són de tothom i no són de ningú: són de Figueres. En aquesta cosa enorme i terriblement bèstia que s’anomena la titil·lació mundial, aquestes bestieses dalinianes de Figueres semblen tenir una entrada magnífica. És gairebé segur que seran un filó inesgotable, que pistonejaran el nom de Dalí fins al deliri –sobretot en aquesta època d’esperit tan obvi i mediocre.No tot, però, ha de ser contrari: Dalí és l’unic element del surrealisme francès –quan pinta– intel·ligible, i això sempre és del gust de la majoria.


( Notes disperses, OC, 12 - pàg. 16-18)