 |
|
Teresa Amat
"Doncs jo no l'hi perdonaré mai. Era un bon escriptor, però... es demanava que es fos alguna cosa més, per donar el Premi d'Honor a un escriptor. ¡No podíem premiar un "fatxa"; on hauríem anat a parar!" (5 d'octubre de 2005, lavabo de senyores d'Òmnium Cultural, al carrer Diputació; frase proferida per l'honorable senyora primera de la cua, d'uns seixanta-cinc anys, dirigida a la no menys honorable senyora segona de la cua, que assentia solidàriament, mentre totes dues buscaven vanament la complicitat de la menys honorable senyora tercera de la cua, que intentava una de les cares de pòquer més memorables de la seva vida mirant cap a un vague infinit enrajolat i pulcrament net, que és on sortosament hem anat a parar.)
Resulta que Òmnium Cultural, entre setembre i octubre de l'any passat, es va decidir a fer, amb vista al vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, una mena de desgreuge al "fatxa - que - ves - on - hauríem - anat - a - parar - si - haguéssim - premiat". La nova Junta d'Òmnium, doncs, va organitzar un cicle de conferències: "Josep Pla i la reivindicació de la llengua catalana" (títol molt ben calibrat, intueixo). De fet, van ser quatre conferències i una taula rodona final. Vaig assistir a la primera: "Josep Pla i els vents del món", a càrrec de Baltasar Porcel, i a la taula rodona amb Xavier Pla, Jaume Subirana, Enric Sòria (anunciat però no aparegut) Josep M. Castellet i Raimon, amb la presidència de Jordi Porta. En la primera ocasió és quan una servidora es va trobar fent de soferta tercera de la cua als polits lavabos d'Òmnium.
No vull pas retreure res a la iniciativa, al contrari; ja tocava (i a Òmnium per sort hi ha molts socis que no són com les senyores del lavabo). Cal agrair al senyor Porta que s'hi vagi atrevir. Però va passar que aquesta iniciativa em va recordar un altre flagrant compte pendent amb Josep Pla d'una altra institució –diguem-ho així– del país, que és del que de fet vull parlar.
Ja fa molts anys vaig fer una petita investigació de com la revista Serra d'Or havia tractat 
l'obra i la figura de Josep Pla, des del primer número de l'any 1959, quan Serra d'Or va aparèixer com a continuació de Germinabit, fins a la mort de l'escriptor, el 23 d'abril de 1981 (vint-i-dos anys en total). A part d'altres motius que em van dur a fer això, entre ells el meu interès per Pla, també m'hi va empènyer l'incentiu del plus de morbositat que intuïa que m'aportaria l'assumpte i que potser alleujaria la part ineludiblement pesada que té tota feina de rata –o fura- de biblioteca. I sí, resulta que la tasca va resultar entretinguda, divertida i també... previsiblement trista (cedint a la morbositat ja saps que sempre t'exposes a carregar amb la seva part fosca).
Espigolant en els vint-i-dos anys esmentats (posem que uns 260 números com a mínim), en vaig extreure vint-i-vuit col·laboracions dedicades d'una manera o altra a l'obra de Pla (no vull dir meres referències de passada en articles en els quals ell no era "el tema" –poques, altrament–, sinó des de ressenyes escarides de llibres seus que apareixien fins a articles més elaborats). Va ser fàcil enfocar l'assumpte a partir d'una primera classificació sumària entre el que en vaig dir "crítics rigorosos", per una banda, i "detractors", per una altra. Tot i que a partir d'aquí em va caldre matisar adscripcions i valoracions en ambdues bandes, perquè en totes dues hi havia gradacions dignes d'atenció, ja que la majoria d'autors estaven afectats poc o molt d'adversativitis, allò del "sí, però...". Encara que també n'hi havia que donaven poca feina: els "detractors purs" (els amics a l'inrevés, que en deia Joan Fuster) totalment immunes a cap mena de contaminació.
Com que aquí no es tracta de marejar ningú amb un munt de dades, només exposaré les necessàries per entendre una mica el fenomen Pla-Serra d'Or. Els més o menys rigorosos, els que intentaven defugir apriorismes ideològics i extraliteraris, van ser gent com Joaquim Molas, Albert Manent, Maurici Serrahima, Antoni Vilanova, Joan Fuster, Josep M. Castellet, Xavier Fàbregas, Josep M. Benet i Jornet, Oriol Pi de Cabanyes (ja mort Pla) i Baltasar Porcel, alguns d'ells només amb una sola col·laboració sobre Pla en forma de ressenya, com és el cas de Pi de Cabanyes, Fàbregas o Benet, o en forma d'entrevista (Porcel; l'única entrevista feta a Pla a Serra d'Or). Només voldria apuntar dos –tres, de fet– casos per a mi curiosos en aquest grup: Albert Manent i Josep M. Castellet (l'altre cas –bastant afectat d'adversativitis– és menys rellevant però també té el seu interès: Oriol Pi de Cabanyes, tot i que m'anirà bé parlar-ne més endavant). Suposo que es deu a aquest grup, i potser a alguns altres, que es concedís a Pla algun Premi de la Crítica Serra d'Or (ho faig constar com un mèrit a favor de la revista).
El maig de 1960, Manent inaugura els articles sobre Pla a Serra d'Or: "Carles Riba i Josep Pla", amb una prèvia i clara declaració d'intencions: "He assajat d'encarar dos escriptors de temperament." I sí, hi contraposa el que l'un pensava de l'altre, però en contraposar-ho valora, com qui no vol la cosa però inevitablement. Comença citant l'article que Riba va dedicar a Pla a Els Marges l'any 1926. I en remarca que Riba hi abordés "un dels perills de l'humorista de Palafrugell [la cursiva és meva]: el mot pel mot." Reprodueixo les cèlebres paraules textuals del poeta: "Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l'ànima o l'escrit al diable." Manent corrobora les paraules de Riba (noteu la preciosa mala bava ribiana, que destaco en cursiva, en això que Pla "es vendria l'anima o l'escrit al diable"). Sobre aquesta sentència, Joan Fuster diu a la introducció a l'OC de Pla: "I no. No era una qüestió de mots, sinó d'idees. Les idees de Pla resultaven xocants, potser insuportables, per a Riba, i per això no gosava concedir-los bel·ligerància."
A l'hora de ponderar el que Pla deia de Riba, Manent no és tan condescendent. Diu que n'admirava l'obra ben feta i que la titllava d'orsiana, i Manent retreu a Pla una certa imprecisió fruit de la seva "impermeabilitat" a la poesia: "Pla no ha aprofundit prou en la densa, apassionada i una mica laberíntica poesia ribiana [cosa ben probable, altrament] [...] el mateix Pla s'adona que és poc permeable a la gran poesia, i jo hi afegiria a la metafísica i a la teologia." Curiós afegitó de Manent, diria jo –potser més llepafils del compte (jo). De totes maneres, al final, en destaca les coincidències: "[...] tenien una indeclinable passió pel país, al servei del qual [...] esmerçaren –esmerça Pla– llur existència." Afirma que tots dos són moralistes: "el poeta, ètic i estricte, el periodista, més aviat moralista cínic." I conclou reivindicant Pla, el qual "encara vivent i delerós d'un futur sense flagells quotidians, s'afanya en aquesta gran tasca de salvació que ens hem proposat [...] per la seva lluita contra el temps que tot ho abassega fa pensar en Proust [...] però ell pretén ésser el memorialista de tota una comunitat, de tot un poble." I en remarca, finalment, la seva "irreductible catalanitat".
Recordem que érem al 1960 i que per reivindicar Pla se n'havia de ressaltar la "irreductible catalanitat". Però també cal reconèixer a Manent que calia valor per reivindicar-lo aleshores, fos com fos. I potser només podia ser, sobretot des de Serra d'Or, si se'l passava per l'irreprotxable i fi sedàs ribià i se'l reduïa una mica a "humorista local".
Manent hi torna a parlar de Pla al febrer de 1971, en una ressenya de Retrats de passaport: "[Pla] trencant les barreres del convencionalisme literari del moment [...], l'estil noucentista [...], reinstaurà un subgènere que en qualsevol literatura és senyal de plenitud: el retrat literari." També hi diu que aquests retrats estan escrits en "una prosa que pot servir d'antídot contra una certa literatura d'avui, avorrida, histèricament ideològica." Curiosa observació. I molt simptomàtica del moment. Pla era incòmode de totes maneres, ja que anava del tot per lliure però no se'l podia obviar: era allà al mas escrivint sense parar i publicant llibres i articles. Provocava escarafalls per poc "patriota", però no se li podia escamotejar, des de postures no "histèricament ideològiques" (i en comparteixo el sentit que hi donava Manent), que era una mena de recer i d'antídot. De primeríssima categoria, a més, i celebrat pel públic lector, cosa gens menyspreable.
Quant a Castellet, la curiositat (una mica semblant a la que em va suscitar Manent) ve donada sobretot pel primer dels dos articles que va escriure a la revista sobre l'escriptor (el segon també resulta curiós, però només perquè va ser l'única referència de Serra d'Or a la mort de Pla... ¡dos mesos després!; ja hi tornarem). Aquest primer article de Castellet (desembre de 1977) no és res 
més que un dels apèndixs del que serà el seu estudi sobre l'escriptor (Josep Pla o la raó narrativa, Destino 1978), i es titula "Josep Pla i l'humor". ¿Per què aquest apèndix i no cap altra part de l'interessant estudi, quan el llibre ja estava enllestit –i ja premiat, em sembla– i a punt de ser editat? Més o menys conscientment potser interessava mostrar (més la revista que Castellet, suposo) "el foteta de Palafrugell". Aquest apèndix només té sentit dins del context de l'obra de què forma part. L'humor, tal com hi diu el mateix Castellet, "és un aspecte marginal en l'obra de Pla", i també diu que comparteix l'opinió de Joan Fuster, segons la qual no és partidari de veure en Pla un humorista. I permeteu-me citar Fuster: "El burgès català [restricció fusteriana poc exacta, em sembla a mi] ha trobat una manera còmoda de llegir el seu estimat Pla, i consisteix a prendre'l per humorista. Però, en Josep Pla, ni l'humorisme no és innocent." (Introducció, ja citada, a l'OC de Pla.) Ja sabem que l'humorisme practicat per persones intel·ligents és una cosa molt seriosa, però n'hi ha que el fan servir per minimitzar els efectes d'aquest tipus d'"humoristes".
I ara passem a la part més amena: els detractors de Pla (recordeu que em limito als que el van atacar des de Serra d'Or, que en general van ser pocs, però perquè en total van ser pocs els que a la revista es van dignar a parlar, bé o malament, de Josep Pla). Tota una espècie que ara encara no està en perill d'extinció total, però que llavors estava en la flor (més o menys fresca) de la vida. Comencem per donar-ne el repartiment: Francesc Vallverdú, Josep M. Cadena, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany (feliçment, una dona), Lluís Porqueras i Josep M. Ferrer. Excepte en el cas de Triadú, que ho va fer uns quants cops, els altres només van parlar de Pla en una ocasió.
Vallverdú, en una ressenya d'Homenots, cinquena sèrie (1961), no sap dissimular que a mesura que va escrivint es va enfilant (ja sabem que és home de caràcter), i després de dir que els primers retrats del volum li semblen correctes, es comença a mostrar enutjat i crispat; enuig i crispació fruit de prejudicis evidents, no de judicis literaris estrictes. Sobretot –i aquest és un fet recurrent en d'altres casos– s'enfada per com Pla tracta Espriu en el seu homenot. I conclou dient que al final de la lectura "estava tip de jocs de paraules, de qualificatius absurds, de frases contundents, és a dir, de tot això que fa tanta gràcia i que, tanmateix, en la meva opinió, no té altre abast que aquest: un enginy innegable però intranscendent."
Josep M. Cadena, el 1972, escriu "Josep Pla i els seus "desvagats" setanta-cinc anys". Com a pretesa felicitació d'aniversari no està malament. Comença afirmant que l'obra de Pla, segons ell, només és important "des del punt de vista formal". Però quan s'esplaia de gust és quan diu que "[...] certes idees seves [...] a l'igual que [sic] les diverses postures vitals que assajà en un temps segons que sonava el flabiol de la política, no són recomanables per a unes joventuts que [...] creuen més en els ideals que en els diners [!]". Cita unes autodefinicions de Pla a Coses vistes ("fora del seu context perquè així guanyen llur veritable valor" –té el valor de dir–): "Pla hi deia d'ell mateix que tenia un aire d'home desvagat que cercava feina i no en trobava i que per això no estava bé enlloc i anava pel món com una ombra. Veritablement, aquesta és la sensació que Josep Pla produeix, encara que no sigui un home desvagat, com ho prova l'embalum de feina que ha fet."
Però la més guerrera és Capmany, naturalment. Amb motiu dels A fondo que Soler Serrano va dedicar a Espriu i a Pla a TVE Catalunya, escriu una columna (1977), on es dedica a confrontar-los. En reprodueixo alguns paràgrafs sucosos:
"Si hem de seguir la proposta de Soler Serrano –suposar que Pla i Espriu poden ser col·locats en un pla d'igualtat–, tanmateix en podem treure una lliçó profitosa, car és tan evident, a través de la presència d'aquests dos homes, la confrontació de dues Catalunyes irreconciliables, que només els sords i els cecs deliberats la poden evitar.
"Salvador Espriu representava, amb el gest, amb les paraules, amb la severitat de l'expressió, amb el rigor del discurs, la Catalunya que no cedeix, la Catalunya que es va negar a admetre que havia estat condemnada a mort. [...] Orgullós, distant, amb la suprema categoria humana de la fidelitat i el rigor, Espriu convertia un vulgar interviu en un acte d'afirmació d'una ideologia clara i nítida. [...] Al cap de pocs dies, Pla ens donava l'altra cara de la medalla, la de la Catalunya "molt espanyola", com ell mateix va dir [no ho va dir]. Amb burles, exabruptes, gesticulació d'atrevit trapella, Josep Pla ens va donar la imatge de la seva Catalunya, d'una Catalunya mesella, del "menjar poc i pair bé". [...] Poques persones s'alliberaven del modest menyspreu de Josep Pla, potser Adolf Hitler.
"Potser perquè Pla –tan tristament envellit– feia aflorar el cinisme dels vells escèptics [...] vaig pensar que [...] la profunda lliçó política que ens en cal treure és haver de triar: o bé el mesellisme, panxacontent, burlesc i paròdic, o bé l'opció per un futur lliure i noble, amb plenitud de drets i de responsabilitats."
Com qualsevol pot comprovar mirant el vídeo de l'A fondo a Josep Pla, Capmany va deixar anar la referència de Pla a Hitler amb tota la mala fe de què era capaç, ja que va amagar –i per tant, falsejar– el que Pla hi deia, que és el següent: després que l'entrevistador li preguntés pel temps que Pla va ser a Berlín de corresponsal de La Publicitat (1923) i ell parlés de la tremenda inflació a què va arribar Alemanya en aquells anys, fins al punt que es va fer insostenible, va dir que amb l'arribada de Hitler de moment això es va arreglar, però que "llavors va venir una bogeria molt pitjor". I si Capmany s'hagués pres mai la molèstia de llegir Pla, hauria sabut què en pensava, de Hitler. O potser ho sabia perfectament però volia insinuar el contrari, amb la qual cosa les mitges paraules de la senyora virreina socialista eren com a mínim una calúmnia.
I finalment tenim el cas de Joan Triadú. L'autor que va parlar més cops de Pla a Serra d'Or. I em reca adscriure'l al grup dels detractors perquè Triadú és un home de més que provada competència intel·lectual, com sortosament encara ens està demostrant, i perquè de fet els seus judicis contraris a Pla (no tan contraris a l'obra) són força respectuosos. Han passat molts anys, i no sé si Triadú matisaria ara alguna de les seves opinions (de totes maneres, el 1995 hi torna una mica en aquest to; ja ho veurem), però així és com va anar la cosa en aquells anys. En un article de 1962: "Literatura, llengua i cultura", no pròpiament dedicat a Pla, l'esmenta de passada en un apartat que titula 'Un cens d'escriptors', en què Triadú elabora dues llistes. Una, llarguíssima, correspon als escriptors amb expressió en exclusiva en català. Sobre la segona –més que llista, és una mena de torna que potser li reca haver de donar– conclou: "Resten només, pocs, uns escriptors majors, que, després del 36, contradiuen poc o molt l'esquema: un Sagarra, un Pla, un Carles Soldevila, un Arbó, un Bartra."
A la ressenya que fa (1965) de La Catalunya vella de Pla, afirma que anys a venir algun erudit potser trobarà útil el llibre, i afegeix: "Però el servei més gran que podrà fer qualsevol erudit futur als seus contemporanis serà d'entendre Josep Pla restituint-li un so original, el que havia d'haver tingut sense la sordina [...]". Plenament d'acord, si no fos que la sordina li van aplicar més que no pas se la va aplicar ell, creiem d'altres, fins i tot sense ser erudits.
El 1967, a "L'obra en progrés de Josep Pla", sobre els tres primers volums de l'OC de l'escriptor, Triadú hi diu, amb una certa subtilesa críptica (evidentment, Triadú és molt més senyor i elegant que Capmany): "Josep Pla, l'home, segons Pujols, que necessita un paisatge al davant, també es refia del paisatge polític, resultant d'una història, d'unes condicions reals de vida, i dels fets i les forces en presència. [...] La conclusió que en pot treure el lector és que Josep Pla, bé que és escèptic en moltes coses de la vida, no és un escèptic en política [cursiva meva]. [¿] Pot indicar això –el seu relatiu optimisme, el seu conservadurisme, els seus ulls grossos davant certs problemes d'ordre ètic elemental (Portugal, Grècia d'avui) [és curiós que Triadú, molt poc contaminat per la ideologia esquerranosa de l'època, no hi inclogui també l'URSS, davant la qual els ulls grossos aquí eren més aviat ulleres d'encegar rucs per fer moure la sínia sense parar], el seu esforç de comprensió de l'adversari enraonat– un fons de confiança en l'home, dissimulat però tantes vegades, no solament amb les seves paraules, sinó també en les seves mateixes actituds?". Cripticisme o funambulisme, digueu-ne com vulgeu, però que fa el seu efecte.
A "Sobre Josep Pla" (1972), Triadú és més diàfan; tant, que perd el to subtil i resulta, a més, paradoxal. Es lamenta que amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l'escriptor s'hagi pretès formular un judici de l'actitud de Pla en un moment històric determinat. Diu que això crea confusionisme i que no afavoreix ningú i que el que convé és que "hom s'obstini força més a parlar dels valors literaris, lingüístics i, en termes estrictes, culturals d'aquest moment dels imposants vint-i-un volums de Josep Pla i els seus tres quarts de segle." Però després diu: "La confusió no ajuda tampoc Josep Pla. [...] Malauradament, ell mateix ha anat en sentit contrari d'ell mateix, i no es tracta només del fet d'escriure, sinó de l'actitud. Hom hi pot tirar, si volem, terra al damunt (però només si volem) i tothom és lliure d'esperar que hi creixeran floretes, però potser que no ens demanin un fumejar d'encens. [...] D'altra banda, dic tot això amb el més sincer respecte per l'obra literària publicada de Josep Pla, i sobretot per determinats continguts que s'hi manifesten. [...] Perquè crec que és tanmateix un escriptor sofert i sofridor, empès, en aquests anys, per la pressió d'un deler íntim de rescabalament." Al final, conclou: "Són els deu anys, entre la pujada de les dictadures de l'Eix i llur esfondrament, que caldrà estudiar dia a dia, paper per paper, i veure com Josep Pla i tants d'altres hagueren d'escollir entre l'oportunisme i l'exemplaritat."
Acusem i sentenciem, però en nom d'uns certs serveis prestats i un cert examen de consciència, indultem l'acusat, però que quedi clara la diferència moral entre "els oportunistes" i "els exemplars". Encara gràcies; la majoria no van fer ni això. Com la mateixa revista, que ni per caritat cristiana li va cantar unes absoltes quan es va morir.
Efectivament, Serra d'Or, que va editar i ha editat (abans i després de la mort de Pla) números especials o monografies amb motiu d'aniversaris o defuncions de personatges tals com Espriu (viu i mort: vegeu, per comparar –sense element comparatiu, pròpiament–, l'esplèndid número hagiogràfic del maig de 1985 amb motiu de la seva mort), Foix, Riba, Rodoreda, Carner, Miró, Capmany, Roig, X. Fàbregas, Puigserver, Cirici, Llompart, Estellés, Fuster, Monsalvatge..., no es va dignar ni fer esment de la mort de Pla el 23 d'abril de 1981. Ni en el número de maig ni en el de juny. A veure, matisem bé: en el número de juny del 81 és quan va sortir l'article de Pi de Cabanyes ("Pla, la intrahistòria", dins la seva columna fixa 'Calar la bóta'), i també un altre de Joan Fuster ("Els inèdits d'en Pla"). Dos mesos després s'hi parla de Pla, doncs, però no pas amb motiu de la seva mort ni molt menys fent-li cap mena de trist homenatge ni res per l'estil. Res de res. I fins al número següent (juliol-agost de 1981) no apareix un article de Castellet –que ja he esmentat de passada–, titulat "Perfil de Josep Pla amb motiu de la seva mort". I al número d'octubre del mateix any reprodueixen –no s'acaba d'entendre ben bé per què– un interviu que Carles Soldevila havia fet a Pla el 1929 a D'Ací i d'Allà: "Pla, des del primer moment".
M'aturo un moment en els articles de Pi de Cabanyes i de Castellet, que he rellegit ara quan he tornat a treure els papers del calaix. Pi hi deia coses com aquestes: "[...] Incapacitat de construir damunt bocins de "coses vistes" un argument amb cap i peus. [...] Pla, per contra [d'Unamuno: "alè èpic de l'agonista lluitador"], si combaté, fou sempre, em sembla, amb passió escassa: podríem matar-ho dient que més que altra cosa semblava darrerament un col·laboracionista "irònic". [...] Morta la controvèrsia contingent, s'entaularà l'etern retorn de la contingència literària: l'obra turgent de l'anècdota viscuda, un grapat d'admirables instantànies, alguns textos narratius que no arribaren a ser novel·les, la intrahistòria que es perpetua." Deunidoret, la displicència "homenatjadora". En un país tan donat a moure l'encenser i a mitificar i glorificar quan se'ns mor algun personatge, crec que el cas de Pla és el paradigma del fet contrari; del "colguem-lo de pressa, no fos cas que ens ressusciti".
Castellet, que ja no era cap xitxarel·lo i tenia més nivell, fa una reivindicació clara de Pla, una semblança feta a partir del seu llibre esmentat. I suposo que a alguns els devia semblar massa generosa la conclusió del crític, tot i que es curava en salut abans amb coses com aquesta (perfectament coherent amb els esquemes ideològics de Castellet): "Val a dir que, individualista a ultrança, no va entendre mai els esdeveniments col·lectius ni la macroeconomia, signes més o menys definitius dels nostres temps." La generositat que devien trobar excessiva (fins i tot potser irreverent) és aquesta: "Fos com fos, solitari, va construir durant més de trenta anys una de les obres de catalanitat més pregona de les que s'han escrit al llarg de la dictadura. Va ser un propòsit deliberat i secret que no es coneixeria més que al llarg de la publicació dels llibres. I que no prendria cos –un cos visible– fins a poder publicar-los en català. [...] Milers i milers de pàgines l'eix central i gairebé l'únic tema de les quals és Catalunya."
¿I a partir de 1981? Doncs durant uns quants anys, ben poca cosa. Rastrejant sumàriament, des d'aquell número d'octubre de 1981 no trobem cap més referència a Pla fins al gener de 1985: una ressenya de Lluís Bonada ("Semblança de Josep Pla") del volum Imatge Josep Pla a cura de Josep Vergés i inclòs a l'OC (núm. 46). Ressenya rigorosa on Bonada retreu a Vergés que prescindeixi de notes per aclarir coses que queden fosques per les referències implícites redactor-destinatari en la correspondència que hi reprodueix. (De passada, ho aprofito per fer un excurs per retreure també a Edicions Destino la poca cura que ha tingut en l'edició de l'Obra Completa de Pla; per exemple: manca de datacions –ni aproximades en casos dubtosos– ni altres anotacions imprescindibles, i que la recent reedició "popular", de quiosc –la de les tapes blaves–, hagi estat una simple reimpressió, sense ni tan sols haver-se dignat a esmenar les errades tipogràfiques de la primera edició. Fi de l'excurs.) Al maig del 85 surt un treball de Josep Torroella, escollit com el millor dels presentats a una convocatòria de la revista "als escriptors joves": "Josep Pla o l'amor a la terra". Al setembre del mateix any Marta Pessarrodona hi publica una ressenya d'El Quadern gris de Josep Pla, de Lluís Bonada. L'abril del 86 Pilar Rahola li dedica una de les seves columnes: "El senyor de Llofriu", on esmenta les reticències injustes que encara hi ha sobre Pla. I quatre comptades referècies en què no m'entretindré per no allargar-me gaire més: 1988, 1989, 1991 i 1994. El 1995 hi ha tres coses que sí que vull esmentar de passada: al juny Isidor Cònsul defensa la polèmica "biografia" de Pla que va escriure Cristina Badosa; al juliol-agost, Joan Triadú, en l'article "El franquisme i la cultura catalana", diu: "[durant la guerra] Josep Pla es passava al bàndol franquista –únic escriptor important de creació literària que ho féu–", i al novembre, Margarida Casacuberta, en una ressenya del llibre de Marina Gustà: Els orígens ideològics i literaris de Josep Pla (Curial, 1995), es felicita que Gustà hagi col·laborat a "la destruccció del tòpic" imperant fins aleshores sobre Pla. El 1996 només surt una ressenya d'Eliseu Carbonell sobre Cartes a Pere (del seu germà Josep Pla), editat per Xavier Pla a Destino (1996).
I arribem al 1997: l'Any Pla. I el fenomen és curiós. Podríem dir que el flagrant compte pendent que he esmentat al principi va tenir aquí un cert intent (en bona part reeixit) de cancel·lació –ja tímidament començat en els anys anteriors per la iniciativa d'alguns autors, com hem vist– amb l'excusa de l'any del centenari del naixement de Pla (que recordem que es va celebrar com es fa en els països normals, amb una iniciativa institucional que en va encomanar l'organització al KRTU de Vicenç Altaió). Fenomen curiós –digueu-me que em passo de llesta, si voleu– perquè a mi em sembla que hi devia haver una mica de pugna interna a la redacció o entre els col·laboradors. Si més no, en repassar els números d'aquest any hi detecto un "voler i doler". Es vol (¡cal, ja que li han muntat oficialment tot un any commemoratiu!) parlar de Pla, però a alguns els deu recar força. I esclar: ni carn ni peix; però bé cal oferir una mica de tall. I com que ja comença a ser moda la restauració a base de plats minimalistes, això és més o menys el que ens serveix Serra d'Or: petites racions de Pla (algunes força consistents, d'altres més insípides i alguna que torna a la boca), però cap àpat commemoratiu complet. Ni tan sols un modest menú de la casa, no fos cas que ens enfitéssim. Tretze platets de Pla: un per mes (juliol-agost van junts) més dues racions extres al març (potser perquè Pla va néixer un mes de març). No se'ls pot pas negar originalitat creativa. Tretze racions de tast o tretze platillos o tretze tapes. Digueu-ne com vulgueu, la qüestió era matar el cuquet, la mica de mal de cor, però no pas provocar empatxos a segons quins estómacs delicats. I una curiositat més: l'Any Pla es va dir així a tot arreu, com a nom de marca; a Serra d'Or van epigrafiar els tretze platets sota el nom genèric Any Josep Pla. ¿Irrellevant? Potser sí. Resumint:
Gener, Xavier Pla: "El realisme sintètic de Josep Pla o el problema de la captació de la realitat".
Febrer, Maria Josepa Gallofré: "El retorn de Josep Pla".
Març (ració extra primaveral), Pere Ballart: "Josep Pla i la poesia: una passió culpable?"; Narcís Comadira: "Josep Pla i la cuina", i Xavier Duran: "La idea de progrés en Pla i Villalonga".
Abril, Jordi Castellanos: "Pla un novel·lista contra la sintaxi".
Maig, Modest Prats: "La literatura i el futur de la llengua".
Juny, Glòria Casals: "Per què no dir-ne intertextualitat? A propòsit de la biografia de Maragall".
Juliol-agost, Margarida Casacuberta: "Josep Pla i el senyor Esteve".
Setembre, Assumpta Camps: "Josep Pla i el poeta dels Canti".
Octubre, Cristina Badosa: "Josep Pla i el liberalisme com a mètode".
Novembre, Marina Gustà: "Eternitat amb subtítols".
Desembre, Víctor Martínez-Gil: "Sobre l'edició crítica de l'obra planiana".
¿I des de l'Any Pla fins ara? Doncs això:
Març del 1998, Assumpta Camps: "El Zibaldone de Josep Pla".
Abril del 1998, Sebastià Alzamora: ressenya de Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària de Xavier Pla (Quaderns Crema, 1997).
Setembre de 1999, Andreu Loncà: "Verdaguer i Pla", ressenya de L'escriptura itinerant. Verdaguer, Pla i la literatura de viatges de Narcís Garolera (Pagès, 1998).
Juliol-agost de 2001, Jaume Radigales: "A l'entorn de Josep Pla i la música".
Juny del 2002, Umberto Fedrigo: "Josep Pla i la marxa sobre Roma: història o ficció?"
Juny del 2004, Teresa Iribarren: "Josep Pla i James Joyce, o el diàleg entre gegants".
Per acabar, i com a il·lustració final, voldria ampliar la nòmina que ja he donat d'algunes persones a qui Serra d'Or va dedicar homenatges, ja que em sembla interessant –rellevant– destacar-ho. L'any 2001, que en feia vint de la mort de Pla, només surt l'article esmentat del juliol-agost de Jaume Radigales, on al·ludeix de passada a l'aniversari, però aquest any dediquen una monografia a l'Any Puig i Cadafalch. Al març del 2003 publiquen una altra monografia sobre "els deu anys sense Estellés". Al juliol-agost del mateix any, una altra sobre els deu anys sense Fuster. A l'abril del 2004, una monografia extensa sobre l'Any Dalí. Ja al 2005, al febrer publiquen un –ben merescut– especial sobre el centenari de Coromines; al març celebren el centenari de Verne; al maig dediquen una monografia als cent anys de Solitud; al setembre, una altra monografia als vint anys sense Fàbregas, i al novembre, una altra als quinze anys sense Pedrolo.
I arribada a aquí, no em puc estar de preguntar-me: ¿què sortirà aquest 2006 a Serra d'Or amb motiu dels vint-i-cinc anys sense Pla? No tinc pas cap mania a la revista. Res d'això. Només sóc dels que pensen que de tant en tant cal dir el que cal dir, en un país tan donat també a la xerrameca supèrflua i a oblidar o silenciar coses importants. Aquí ho deixo.
Apèndix: Què pensava Josep Pla de Serra d'Or
Potser també en va parlar en d'altres ocasions (segurament més o menys en privat), però en dos llocs (que em consti) hi ha publicades algunes opinions seves sobre la revista:
Sis cartes de Josep Pla a Albert Manent (revista Faig, núm. 26, abril de 1986)
Manent publica aquestes cartes de 1960 i hi comenta: "Jo li feia proselitisme de la revista Serra d'Or, en la redacció de la qual participava, i Josep Pla, tot fent-hi brometa o qualificant-la de feixuga i granítica, s'hi interessava, encuriosit":
5.03.60: "No rebo la Serra d'Or. No en tinc ni idea. [...] No comprenc per què no m'heu considerat subscriptor d'aquesta Serra des del primer moment. És que em considereu un enemic, no precisament vós, sinó aquests senyors que fan aquest paper?". (Nota de Manent: "Ens trobem als inicis de Serra d'Or, i en el seu aïllament de certs sectors de la resistència, en Pla realment no en té ni idea."). A la mateixa carta: "Estic disposat, naturalment, a escriure a Serra d'Or, però em sembla que us hi faré un flac servei donada la meva deformació periodística." (Nota de Manent: "No hi va arribar a escriure mai. No era la seva tribuna per diverses raons.").
13.03.60: "Espero la Serra d'Or, que suposo –a priori– una llauna impressionant i granítica. És satisfactori de saber, però, que té 3.000 subscriptors i que voleu arribar a 5.000. Però, aquesta revista, la llegeix algú que no sigui de l'ofici?".
22.03.60: "He rebut tres números de Serra d'Or. Per què utilitzen un paper tan luxós? Els he llegit. Són apreciables, però avorrits."
2.05.60: "He fet arribar 120 pessetes al Sr. Cruzet perquè us les trameti. És el preu de la subscripció de Serra d'Or."
28.09.60: "M'han dit que vostè ha escrit un paper a Serra d'Or del to que parlàvem mesos enrere [...] el número no s'ha rebut i no l'he pogut llegir. No podria fer-me'l enviar pagant el que fos? I moltes gràcies per la molèstia que s'ha donat." A la mateixa carta: "Vaig trobar Tebé a la Catalònia i li vaig dir que Serra d'Or és una revista molt avorrida, exactament a La Revista que feia Picó 40 anys enrere. Li vaig dir tot això amb l'esperança que arribés a vostè."
Notes per a un diari. 1966 (OC vol. 46: Per acabar, a cura de Josep Vergés)
Després de la mort de Pla, Vergés va publicar, en edicions a part de l'OC (col·lecció El Dofí), dos volums: Notes per a un diari. 1965 i Notes per a un diari. 1966, que després va incloure a l'OC com a volum 46, junt amb el seu Imatge Josep Pla. Segons Vergés, les notes eren escrites en "dues petites agendes de butxaca". Petites agendes que Pla es va guardar prou de donar a Vergés per publicar-les, ja que només havia accedit que publiqués ("sense gaires ganes, val a dir-ho", reconeix Vergés), dins El viatge s'acaba (OC vol. 39), les notes de 1967 i 1968 (on també esmenta de passada algun cop la revista, donant a entendre que la va llegint), i en canvi "va amagar, no pas destruir, que no és el mateix" (es justifica l'editor), les dels dos anys anteriors, que sembla que no volia pas que ningú llegís ja que les considerava merament personals (de fet, són notes molt més escarides que les de 1967-1968, i ell les devia trobar irrellevants), encara que "no les vagi destruir". En les notes de 1966 doncs, fa aquestes cinc petites al·lusions a la revista:
"8 gener: [...] apareix Porcel [...] llarga conversa abans de dinar. Les coses de Serra d'Or." "2 juliol: Lluch va a Banyoles [...] ha fet la primera invitació per escriure a Serra d'Or." "4 juliol: El Serra d'Or. Interviu amb Moll. Número avorridíssim." "4 octubre: [...] una carta llarga de Serrahima en la qual diu que Molas farà un article al Serra d'Or sobre els dos primers volums." "7 novembre: A Serra d'Or, l'article de Molas i un petit paper de Serrahima. Total res."
A l'índex