Josep Pla. Records d'Eugeni Xammar

En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel.ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat. Després d'això, excuso dir que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat.

L'any 1973, amb motiu de la mort d'Eugeni Xammar vaig escriure un article a «Destino»; que figura en el volum 33 d'aquesta Obra Completa «El Passat Imperfecte». Ara em vénen a la memòria més records d'aquest personatge considerable que potser faran més complet el seu retrat. En els meus primers llibres hi ha alguns papers relacionats amb Eugeni Xammar. Són escrits molt superficials que potser es podrien concretar més i millorar. És el que he procurat de fer en l'escrit present tractant de donar la volta, fins on he pogut, a aquesta personalitat tan curiosa i singular. Havent mort, a més de vuitanta anys, a l'Ametlla del Vallès no fa pas gaires mesos, ja no podrà posar més obstacles a aquest meu propòsit, que ell hauria humorísticament rebutjat per exagerat i desplaçat. Aquesta classe de documents no li agradaren mai, primer perquè tingué una gran experiència de la vida i després perquè ho considerà absolutament innecessari. Abans de morir, dictà un llibre considerable sobre el seu pas per la terra, un llibre ple de candor i d'objectivitat fabulosa i sensacional, ben poc corrent en la bibliografia catalana, tan escarransida, en els anys anteriors a la seva mort.

El meu coneixement de Xammar provenia de molts anys enrera. Fou a la penya de l'Ateneu, on tenia tres grans amics: Manuel Raventós (que hi venia poc), Camps Margarit (que no hi faltava mai) i Andreu Nin (que se n'anava allunyant cada dia). La primera guerra mundial s'havia acabat i Xammar vivia llavors a Madrid, on exercia el periodisme, i a Barcelona, on venia a esplaiar-se perquè era el seu poble, naturalment. Les seves estades anteriors a Buenos Aires, a París i a Londres han estat descrites per ell en el seu llibre de memòries i seria absurd de parlar d'una cosa que desconec. Nomenat funcionari de la Societat de Nacions a Ginebra, gràcies a la influència dels seus amics (de Londres) Ramiro de Maeztu i Bolín, passà per París i llavors ens veiérem amb un gran seu amic de Madrid: el gran escriptor i humorista Julio Camba, i tots plegats freqüentàrem alguns restaurants excel·lents. La guerra s'havia acabat, Alemanya havia estat vençuda i la cucanya era enorme, encara que potser de poc fonament. La primera estada de Xammar a Ginebra fou una mica llarga i organitzà les dues conferències que la Societat de Nacions celebrà a Sant Sebastià i a Barcelona (conferència del trànsit), però el cas és que la ciutat suïssa acabà per fastiguejar-lo, els començaments de la Societat de Nacions no li agradaren gens i acabà per anar-se'n a la capital del país que havia perdut la guerra, o sigui a Berlín. Com que, d'aquest canvi de direcció en la seva vida, no me'n digué mai ni paraula, jo no en podria dir res. En un moment determinat, vaig arribar a Berlín, provinent d'Itàlia i d'Àustria per veure el gran fenomen europeu del moment: la inflació monetària de la Constitució de Weimar, impressionant esdeveniment. Xammar vivia llavors a Kantstrasse 145, en un gran pis en què no hi havia res. La rebuda fou generosa. El meu amic s'havia casat amb una prussiana alta i prima, que es deia Amanda, que era germana del maquinista del tren exprés Schnellzug Berlin-Stettin. La parella, anaven moblant el pis de què disposaven, amb clara evidència però lentament. Com que el marc del país s'anava depauperant d'una manera fabulosa i jo disposava d'una moneda forta –que era la pesseta–, férem, durant una temporada, una vida de prínceps: fumàvem Murattis, freqüentàvem els cabarets (prodigioses senyoretes). La nostra generositat augmentà, ens afaitàvem a Adlon i menjàvem al restaurant Kampinski, que Bismarck havia freqüentat profusament. Donada la nostra importància monetària, decidírem fer un gran viatge per Alemanya: de Berlín a Hamburg, Frankfurt an der Oder i la frontera polonesa, Breslau, com aquell qui no diu res, de Breslau a Leipzig, de Leipzig a Munic, de Munic a la Selva Negra i, baixant Rin avall, Heidelberg, Estrasburg, Coblença, Colònia, Düsseldorf i la frontera holandesa. Quan arribàrem a Renània, ens trobàrem amb l'ocupació de la conca del Rhur per les tropes franceses. Férem molts intervius, i, si el país hagués tingut sensibilitat europea, hauríem agafat fama de grans periodistes. Visitàrem moltes petites poblacions: Ulm (campanar prodigiós i inoblidable), Jena (records de Schiller), Weimar (records de Luter i de Goethe), Darmstadt, Kassel (els jardins) i moltes altres meravelles. I Nuremberg, naturalment. Vaig tenir ocasió durant tres setmanes de veure un Xammar espontani i biològic, dominat per una gana permanent, ple de vitalitat, encuriosit, amenitzant el viatge amb les cançons més tronades de les artistes populars del nostre país, a les quals solia posar lletres polítiques, i de vegades entristit per l'inevitable triomf de Hitler. Les misèries que visquérem! El que ens donava una idea més clara que el país anava molt malament era la constatació que Xammar i jo, amb quatre xavos, hi poguéssim viure com uns senyorassos autèntics. El que no té dubte, en tot cas, és que dormírem en els llits més agradables de la República de Weimar, que menjàrem les llebres més suculentes del germanisme i que beguérem els vins del Rin de més alta qualitat existents en aquell moment. Per a mi fou un viatge molt normatiu. Em vaig adonar de la importància que té la moneda, del preu de la moneda en la vida humana. No hi pot haver cap forma de moral, si la moneda no és forta i no serveix per a mantenir l'alimentació de la gent. Alemanya, a l'època de la República de Weimar, fou una jungla plena de bèsties feres. No hi hagué més que feres i pobra gent. Aquesta és una realitat que no m'he tret mai més del cap, que ha estat una de les obsessions més importants de la meva vida. Quan veig a l'època present la frivolitat de la gent, quedo astorat i estic convençut que el món no té remei.

Però totes aquestes històries també s'acabaren i quan per a comprar un dòlar es necessitaren quatre bilions dos-cents mil milions de marcs aparegué l'estabilització. Quedà entès que per a comprar un dòlar es necessitarien quatre marcs vint pfennigs; la cucanya s'havia acabat. El meu signe monetari es degradà. Havia arribat l'hora d'acabar la cucanya i de fotre el camp de Berlín. És el que vaig fer de seguida. Xammar s'hi quedà i hi féu una evident carrera que alguns anys després –quan es produí el xoc entre la República espanyola i Hitler– s'acabà malament.

Abans, Xammar i jo encara férem un altre viatge: la senyora del meu amic, ell mateix i jo, ens trobàrem a Moscou, una mica imantats per la carrera que hi havia fet el nostre comú amic Andreu Nin. Aquesta estada a la capital de l'U.R.S.S. no agradà gens als Xammar. Els emprenyà sobiranament. El fet m'acabà de donar la idea de com era fet Xammar: era un liberal anglès, absolutament burgès, absolutament convençut que aquella utopia humana imperant a Rússia era una bestiesa de dimensions inenarrables, contrària a la llibertat humana i totalment adversa al poble rus. La senyora entrà en un pessimisme decebedor, perquè no hi havia comerç, ni botigues, ni menjar, ni beure. Xammar reaccionà apassionadament. Tornaren a Berlín de seguida que pogueren. M'hi vaig quedar uns quants dies més. El que m'impressionà més del viatge fou la tristesa d'Andreu Nin. Com a bon català, Nin havia jugat la carta de perdre. Hi havia llavors la lluita entre Stalin i Trotski. Nin, que tenia un passament a Moscou, jugà la carta de Trotski, que perdé. Nin dissimulava, era un comunista terrible, un enamorat del poble rus, però al cap de quatre dies fou invitat a pujar en un vagó de bestiar, amb la seva família, i fou expulsat del seu paradís impressionant però infecte. Aquest viatge de Nin s'acabà a Calella de Palafrugell, on féu algunes traduccions literàries del rus, excel·lents. El meu petit llibre sobre Rússia no és més que el reflex de la tristesa de Nin. Nin era un home més aviat petit, una mica pedantoide, ofuscat per la causa que professava, molt actiu (que en la vaga anglesa dels miners de míster Cook féu un gran paper), però que al meu entendre era un home molt correcte, totalment equivocat, però excel·lent persona a tot ser-ho. Ara, de tot aquest viatge, hi ha moltes coses en els meus llibres i em fa l'efecte que ja n'he parlat excessivament.

Xammar i jo passàrem uns quants anys sense veure'ns. Ell seguí el seu camí i jo el meu. Ell féu molta carrera, i jo, gràcies a Déu, no gens. Fou ja molt tard que ens tornàrem a veure en aquest país: Xammar vingué a casa, fou un important client de la Gavina de S'Agaró, dels Ensesa –hotel que reputava considerable i signe de totes les institucions internacionals hagudes i per haver. Era un gran lingüista i, en aquestes institucions, hi féu un gran paper, justificadíssim. Fou un gran traductor, excel·lent. Al final de la seva vida, el vaig veure moltes vegades a la casa que tenia a l'Ametlla del Vallès. Tenia alguns amics, no gaires. Es mantenia fort i ferm. La seva conversa era impressionant. Ha estat potser l'únic antifranquista autèntic que he conegut en aquest país. Potser n'hi havia d'altres, però tots col·laboraven. Però, és clar, passats els vuitanta anys, la declinació era evident.

Físicament Xammar era un home més alt que la mitjana, i de faccions fortes: ulls vivíssims, front obert, nas important, tendència a la morenor, bon dentat, cabells positius. Sempre tingué un ventre voluminós, una trencadura grossa que no es deixà mai operar, una tendència a caminar pausadament, de la mateixa manera que conduí pausadament, quan venia de Ginebra a casa en el seu cotxe. Sociabilitat inacabable quan la persona que tenia davant li agradava, intuïtivament.

Vaig tractar de saber les raons per les quals Xammar feia tant d'efecte a la gent. Per mi el fet, que jo reputo autèntic, no té dubte: tota la constitució mental de Xammar era anglesa. Evidentment: era un gran admirador de França. Ara, el que havia tingut més pes en la seva vida era la manera anglesa. No donava cap importància al racionalisme –al cartesianisme– francès. De França li agradaven els restaurants i la continuació de l'Acadèmia Francesa. Era un lector de llibres francesos: per ell, l'important era no destruir la llengua amb preciosismes, barroquismes i la quincalleria que gairebé sempre s'hi estableix. Els últims anys de la seva vida, em parlà molt de Peyrefitte com a escriptor. Era un superperiodista, no pas dolent, ni de bon tros, però el seu giravolt mental era anglès. En primer lloc, era un empíric total, no creia més que en el que tenia davant. Per ell tots els homes, totes les dones, tots els països, eren diferents. Era un liberal anglès, absolut. Per ell, la burgesia era intangible: la burgesia ha creat –em solia dir– amb tots els seus defectes, les úniques coses de convivència que hi ha al món, la llibertat humana, el dret d'anar d'una banda a l'altra, totes les formes de la vida acceptable. La burgesia té molts defectes, però atacar-la en bloc és un crim. Els crims, els ha comesos la utopia comunista, un fet històricament mai no vist –Stalin. Era tan anglès que no parlava mai igual: de vegades parlava humorísticament; de vegades responia escèpticament i empíricament tractant de trobar la veritat, però convençut que la veritat era introbable; després, defensant la veritat en tant que conveniència personal o col·lectiva. Però el curiós és que, dintre la seva formació mental anglesa, era un apassionat terrible. Era un català cent per cent. Era catalanista. Sobre aquest fet no es podia produir el més petit dubte. Afiliat, de molt jove, a la Unió Catalanista, no se n'havia mogut ni un centímetre. Havia estat un orador de les reunions públiques dels primers catalanistes cent per cent. No el vaig sentir mai parlar en públic i, per tant, no sé si ho era o no ho era. Ara: que Xammar tingué sempre moltes coses a dir i molt sovint d'una manera divertida, en puc donar fe. Sovint s'apassionava enormement. Un dia, a Ginebra, tingué una discussió al carrer amb un xofer de taxi que tractava de robar-li un franc; Fernández Armesto, «Augusto Assía», i jo, que hi érem davant, quedàrem literalment esborronats. La discussió, a plena veu, es produí en llengua alemanya, i la cosa anà tan amunt que Assía, mig esparverat mig avergonyit, li proposà de deixar-ho córrer. «¡Usted se calla!», li digué Xammar amb un aire d'inquisidor general progressiu. Era un home violentíssim.

Socialment, fou un home personalíssim. Quan una persona li agradava –i la cosa agradable de la gent no era gaire fixa, encara que sempre hi predominava una certa afinitat d'esperit i d'idees– era molt agradable. Sovint agradabilíssim. Això no vol dir que aquesta agradibilitat no impliqués la producció de topades franques i de vegades fortíssimes. Davant les persones desagradables quedava mut, obscur, malcarat i d'un avorriment absolut. Vaig sentir dir moltes vegades que Xammar hauria pogut ser un gran diplomàtic. Des del punt de vista lingüístic i interessat, sí, certament. Però el que acabo d'escriure s'hauria de tenir present. Els grans diplomàtics són els qui s'aguanten riallers davant les persones que menyspreen. A Xammar, aquest complex li era difícil. Sabia més parlar que escoltar. Era un gran apassionat i, en aquest sentit, un supercatalà perfecte. Els catalans som apassionats, però oblidem. Per a Xammar l'oblit no existí mai, ni per anys que passessin.

Ja he dit que fou un home de la Unió Catalanista. Passaren anys i panys i sempre fou el mateix. Tenia un gran respecte per l'home màxim d'aquesta Unió, el doctor Martí i Julià, que considerava un home gebrat però respectable. Tingué un gran respecte per Prat de la Riba i Cambó, com es pot veure en el seu llibre, però no tingué mai cap entusiasme per la Lliga. Anys després tingué un cert afecte per l'Acció Catalana, sempre, però, partint de la idea que els directors de l'Acció Catalana eren uns polítics aficionats i uns ximples: Rovira, Bofill i Mates, Abadal, etc. Ara, en relació, pròxima o remota, amb aquest partit es produí «El be negre», publicació humorística, irònica i sarcàstica. Xammar fou un dels grans homes situats darrera la direcció d'«El be negre». La direcció d'aquest paper anà a càrrec de Josep. M. Planas, de Manresa, i el poeta Josep M. de Sagarra, que probablement fou el seu mestre. El senyor Planas fou assassinat bàrbarament en els inicis de la darrera revolució –guerra civil. Com que Xammar fou un conservador intrínsec i com a catalanista fou un inconformista, jugà la carta del cantó esquerrista de l'última guerra civil. Fou funcionari de l'ambaixada republicana a París –amb el senyor Albornoz com a ambaixador–, de les ambaixades de l'Haia i d'Estocolm. Mentrestant, Xammar sabia perfectament que el general Franco no podia perdre la guerra. Vegeu el seu llibre.

Una de les grans forces que tingué Xammar fou la seva capacitat lingüística. Que conegué el català i el castellà cau de les mans. Però més endavant dominà perfectament el francès, l'anglès i l'alemany. Els últims anys de la seva vida –i potser per influència meva, de l'ambaixador de Mussolini a Berlín, Attolico, que fou un gran amic meu, i dels periodistes italians que vaig conèixer a Berlín– tingué una gran curiositat per aprendre l'italià, que arribà a saber molt bé. Cap aquells anys féu molts viatges a Roma, encantat com estava amb l'amistat que tenia amb el comte Morelli, que fou redactor a Berlín de «La Stampa» de Torí.

No té dubte: Xammar fou un gran fenomen lingüístic. En totes les grans institucions internacionals de què formà part com a buròcrata fou considerat un traductor gairebé infal·lible. Magnífic. Ara: de tot això, jo no en sé res, perquè no hi era. El que voldria dir només és que Xammar, que en català i castellà escriví cartes, gasetilles i telegrames magnífics, com correspon a un periodista, no sabé mai fer un article. Els que escriví foren objecte de moltes estones de treball, rebuscats i magríssims. Ell deia que sabia els substantius i que no sabia els adjectius. Quan escrivírem a Berlín tres articles sobre la crítica literària d'aquell moment, articles que foren ignominiosament tractats per la censura interna i externa, Xammar quedà satisfet. Molt més tard, els volgué publicar. Quan es publicaran? Vagin a saber!

La capacitat lingüística de Xammar impressionà totes les persones que el conegueren. Fou realment important. El Banc Mundial de Washington el tingué com un dels traductors més acurats, i, ara que hem citat aquesta població, direm que els E.U.A., que conegué després de la darrera guerra, el fascinaren, l'entusiasmaren. Sempre la influència anglesa. Jo tinc la impressió que, si hi hagués anat de jove, s'hi hauria quedat per sempre. Xammar era un home per als Estats Units, els seus defectes i les seves meravelles.

Trobant-se a Perpinyà, després de la darrera guerra civil, en una tertúlia d'amics, tots ells demagogs i ganduls com el senyor Hurtado, el senyor Cuito, el senyor Camps Arboix, etc., Xammar demanà en una revista que es feia en aquella població, pagada pel senyor Hurtado, el meu cap –vull dir el meu afusellament . La notícia em produí una tal hilaritat que encara avui, quan hi penso –poc– ric. Ni Xammar m'hauria fet mai afusellar ni jo l'hauria fet afusellar a ell. Érem amics. Ens enteníem amb la mirada. Xammar era un home molt complicat, però era un bon home. Probablement jo també hi aspiro. No crec que es pugui demanar més. Tot el que es pogués anar dient seria d'una superfluïtat inenarrable.

Eugeni Xammar

Josep Pla

[Notes del capvesprol]

Referències al marge