[VII.3] A Figueres, entre els bombardeigs – [VII.4] Els quatre viatges d’una tarda

[27 de gener de 1939]

[VII.3]  A Figueres, entre els bombardeigs

El viatge és curt, però arriscadíssim. Aquest matí les alarmes i els bombardeigs es multipliquen per aquella banda. Per la carretera trobem camions militars i civils, tancs, artilleria rodada, carros plens de mobles i de gent, i el dens i llastimós formigueig dels peatons. Hi ha als costats de la ruta un seguit de campaments –campaments de misèria i tristesa– alçats sota els pins o en camp ras.

Trobem Figueres amb els carrers ocupats per una multitud afligida i resignada, que ha arribat a fer-se insensible al perill aeri. El so de les sirenes no la fa moure de lloc; amb prou feines alça el cap. L’espectacle és més dolorós que a Girona i a Olot, ciutats fins ara exemptes del foc del cel.

A l’oficina de passaports de l’Estat, on els funcionaris continuen llurs tasques a despit de les bombes, ens diuen que tenen ordre de facilitar passaports unipersonals, però no pas per a famílies i ens pregunten si portem algun passaport vell. Solé i Pla exhibeix el seu passaport internacional i jo el del Ministeri d’Estat que va servir-me per a anar a l’URSS fa tres mesos, tots dos caducats. Ens els revaliden per tres mesos més. Això no fa el nostre afer, perquè necessitem cadascú un passaport familiar.

–Per a aquests –ens adverteixen els funcionaris– cal anar a Girona.

No podem pas anar-hi, i decidim de tornar a Can Perxers. Abans passem pel consolat francès –instal·lat provisionalment en un xalet dels voltants de Figueres– a fi de fer-nos visar els passaports. Davant la porta del reixat, un grup de gent miseriosa, en el qual predominen les dones, s’espera per a la mateixa operació. Gràcies a la petita cinta vermella de cavaller de la Legió d’Honor que ostenta Solé i Pla, ens és oberta tot seguit la porta. Quan anem a entrar, vénen fins a nosaltres dues dones, amb cara de fatiga extrema, les galtes begudes, el color terrós, uns profunds solcs negrosos sota els ulls de febre.

–Tot el matí que ens esperem –ens diuen–. Vostès no podrien fer-nos arreglar aquests passaports?

Ens volen posar a les mans llurs documents. Amb pena hem de contestar-los que això que ens demanen no està en el nostre poder.

Dins el consolat hi ha poques persones. Una funcionària francesa ens estén el visat manuscrit i passa els dos passaports nostres a un funcionari que no hi ha de fer altra cosa sinó marcar-hi un segell. Però el tal funcionari sosté una conversa amb un altre francès que ha vingut a visitar-lo, i passa molt de temps abans no es determina a fer aquesta senzillíssima operació. Al capdavall, l’home es gira, agafa la matriu del segell i l’estampa amb displicència en cada un dels dos passaports. Ens expliquem que al carrer hi hagi, aquest migdia, tanta pobra gent esperant-se i desesperant-se.

Per una gestió personal, Antoni Soler ha d’anar al castell de Sant Ferran. En arribar-hi, ell baixa del cotxe, i Solé i Pla i jo ens passegem uns moments per un racó de la fortalesa. El meu company s’atura de sobte, i assenyalant-me amb la mà el mur d’un glacis proper, em diu:

–Veieu? Si no podem passar la frontera a temps, ens afusellaran aquí…

Antoni Soler no ha trobat la persona que buscava –el general Pozas–, i entrem novament a Figueres. Bon punt està llest, emprenem el viatge de tornada cap a Can Perxers, a fi d’assegurar-nos de la inclusió dels nostres noms en la llista dels qui demanen passaports familiars.

[VII.4]  Els quatre viatges d’una tarda

Arribem a les tres al mas dels intel·lectuals. Solé i Pla i jo encara estem dejuns. Mentre jo ja passava per la porta de sortida, el meu company m’estira pel braç i em duu a una cuina espaiosa que ara també és menjador. Ens serveixen tot seguit un plat d’escudella, i de pressa i corrents anem a pujar al cotxe, per a tornar a Mas Bell-lloc.

Pel camí Solé i Pla ha combinat els seus plans i els comença a posar en pràctica quan arribem a Cantallops. En entrar pel camí de Mas Bell-lloc fa aturar el cotxe i se’n va a parlar amb els carrabiners que hi ha allí a la vora.

–Tenim a Cantallops –ens diu quan torna– l’autocar dels diputats, que ja els ha duts tots d’Olot. Aneu vosaltres fins al mas per a recollir els bagatges i avisar les nostres famílies que vinguin a peu fins ací i mentrestant jo miraré si l’autocar pot dur-les a Agullana.

Pel camí de Mas Bell-lloc comprovo que els companys que han fet cap al casal es disposen a traslladar-se també a una altra banda. El pretès Palau pirinenc del Parlament català és gairebé inhabitable. Una part dels companys ha preparat el carregament dels bagatges en una camioneta facilitada per un funcionari, el pagador Sanahuja, que és l’únic funcionari del Parlament que no s’ha eclipsat del tot. Veig que alguns companys han col·locat llurs maletes, formant un gran munt, a un quilòmetre del mas, en un recolze del camí; així la camioneta, quan arribi, prendrà el carregament allí mateix. Per a mi, la visió és espaventable: cinquanta o seixanta maletes apilades, una muntanya que fa feredat.

El nostre cotxe, de retorn, va completament ple de bagatges. A prop del mas trobem la meva família i la del doctor Solé, que han començat a caminar en la mateixa direcció. En arribar nosaltres a Cantallops Solé i Pla ens espera.

–Ja està arreglat –diu– això del carruatge per a les nostres famílies: l’autocar les prendrà i les durà a Agullana.

Puja ell al cotxe d’Antoni Soler i fem via. Jo em creia que anàvem a Agullana, però m’adono que passem la branca corresponent de la carretera.

–On anem? –pregunto.

–Anem a la Jonquera –em contesta Solé i Pla–. Allí deixarem les maletes i esperarem les nostres famílies amb els passaports que els hauran donat a Can Perxers.

En sentir això, faig un bot en el meu seient. Tinc la impressió sobtada de trobar-nos embolicats en un malentès, que ens pot ésser funest.

–I ara! –m’exclamo–. Això no és pas d’aquesta manera! Qui ho diu que a Can Perxers tindran avui els passaports? Fins ara no hi ha altra cosa sinó una llista de noms que encara s’ha de presentar i que no sabem si serà aprovada. I hem d’esperar nosaltres, a la Jonquera, que les nostres famílies vinguin amb els passaports?

Parlo amb vehemència, i Antoni Soler es fa càrrec del cas.

–Bé –em diu– us portaré a Agullana.

Aleshores el doctor Solé indica que podem avançar feina arribant fins a la Jonquera per a deixar-hi els bagatges. Ell coneix un capità de carrabiners, que sens dubte voldrà servir-nos.

A mesura que ens acostem a la Jonquera es fa més difícil de seguir endavant. Hi ha grans fileres de vehicles de totes menes, uns aturats, uns altres avançant penosament amb intermitències, alguns retirats o bolcats als camps veïns. I per entremig dels vehicles, gent i més gent a peu, duent paquets, farcells, coixineres, matalassos. La claror minvant del capaltard dóna un més accentuat to de tristesa a aquesta visió de guerra i derrota.

Hem de parar el nostre cotxe molt abans d’arribar a la Jonquera. Discutim què convé fer. Solé i Pla, tot sol, se’n va per veure el capità de carrabiners, i torna al cap d’una estona dient que no l’ha trobat. Girem el cotxe gairebé a braços i ens dirigim a Agullana. En arribar al poble, els meus dos companys van a fer unes diligències, mentre jo em quedo vora el vehicle per a guardar-lo.

Ve la nit. Davant meu, en un petit xalet que servia d’escola pública, hi ha un rètol que diu: Ministerio de Estado. A aquest racó pirinenc ha anat a parar el Ministeri d’Estat de la República espanyola. Fa pocs dies va instal·lar-se aquí a prop l’estat major general de l’exèrcit republicà. L’humil municipi d’Agullana-la Vajol participa ara (per quants dies?) de la qualitat de capital d’Espanya.

El lloc, l’hora, el cansament i les preocupacions de la jornada em fan sentir la desolació de la desfeta. Sento que aquesta última ombra de capitalitat és de mal averany per a Catalunya. Ací hi ha alguna cosa que s’acaba, que panteixa, que mor tràgicament. Sota els meus peus, la terra de Catalunya s’enfonsa. Tinc la certitud de perdre-la, dintre de molt poc temps i qui sap per quant.