[22 de gener 1939]
Refaig mentalment les etapes de l’ofensiva franquista contra Catalunya. El curs de les operacions confirma del tot la impressió pessimista. L’exèrcit de l’Est, comandat pel coronel Perea, que ocupava el front des de davant de Lleida fins a la ratlla de França, s’havia aguantat força bé durant les primeres fases de l’ofensiva, i havia perdut molt poc de terreny en els sectors on va ésser atacat, o sia el cap de pont de Balaguer i el Montsec. Però l’enderrocament del front republicà en el tros final del baix Segre i després a l’Ebre, on hi havia l’exèrcit comandat pel coronel Modesto, deixava en descobert el flanc esquerre de l’altre exèrcit, que s’ha vist obligat a retrocedir al seu torn. Les unitats de l’exèrcit de l’Est, bo i retrocedint, formen encara una línia. Les unitats de l’exèrcit de l’Ebre ja no formen línia ni res. Tot el coratge de la gent nostra no pot variar l’aspecte de la batalla, en la qual l’enemic té, no sols una enorme superioritat de material, ans encara la superioritat numèrica de les tropes. La de material, però, és molt més accentuada. Contra un avió republicà, tres avions feixistes: contra una metralladora, cinc; contra un canó, deu.
Ho veig bé: la batalla quedà decidida a favor de l’enemic el dia que aquest, trencat ja el front dels republicans, aconseguí desallotjar-los de les Borges Blanques i d’Artesa de Segre, que eren el seus primers objectius. En llegir el comunicat del Ministeri de Defensa que donava compte de l’evacuació de les dues viles, un col·lega del Parlament de Catalunya, Jaume Simó i Bofarull, va dir-me:
–Això està llest!
I amb la mà dreta traçà en l’aire el senyal de la creu, a tall de benedicció fúnebre.
Per la meva part, havia dit a alguns amics, des del començament de l’ofensiva:
–Si perdem Cervera, estarà perdut tot.
I Cervera ha estat perduda. A partir de la fàcil entrada dels franquistes al Camp de Tarragona, entrada que sorprengué tots els que coneixem les formidables posicions naturals de la Riba, el coll de l’Illa i el coll de Cabra, la desfeta total es presenta com a segura i com a molt pròxima.
En les primeres setmanes de l’ofensiva hom podia esperar que el forat obert per l’atac italià al baix Segre –on algunes unitats de carrabiners, poc combatives i menys foguejades, no aguantaren gens bé– seria tapat per un gruixut cordó de tropes republicanes de xoc. Aquesta era l’esperança de l’alt comandament republicà, segons unes referències il·lustrades amb un croquis que va donar-me el diputat i major metge Miquel S. Cunillera, director de l’agrupament hospitalari de Girona, que havia parlat amb alguns caps republicans.
–Es posarà un embenat al trau –va dir-me en termes de cirurgià.
Però no va ésser així. Els franquistes i sobretot els italians, anaren introduint pel forat masses d’homes i material i emprengueren una altra etapa de l’ofensiva. Avançaren en distintes direccions, per una sèrie de violentíssims atacs fulminants que van esbotzar l’embenat. I les forces republicanes ja no van poder oposar per aquell costat una resistència seriosa. No podien fortificar les noves posicions de rereguarda perquè les unitats motoritzades de l’enemic arribaven de seguida, precedides per l’aviació, i impedien la fixació de les nostres forces damunt el terreny. Si els republicans volien allargar gaire la resistència sobre unes posicions determinades, com que no hi havia línia per llur part, l’enemic passava per un altre lloc, i ells, amenaçats d’envoltament, havien de retirar-se de qualsevol manera. Val a dir que en certs casos en què era possible de mantenir la resistència, els soldats nostres, fatigats i deprimits, desistien aviat de combatre.
Havent entrat l’enemic fins més enllà de la zona fortificada pels republicans, els seus avions, canons i tancs fan la principal feina, que no pot ésser impedida ni contrarestada. El fet és que, pel sud, s’ha perdut el contacte amb l’enemic i no es lliuren ja accions importants, que estarien anticipadament perdudes i que no hi ha cap interès a entaular. El procediment preferit per a retardar l’avanç dels franquistes és la destrucció dels ponts, feina que en alguns sectors és portada a cap amb un mètode perfecte dins el gènere. Em conta un amic ben assabentat, que un cap d’enginyers surt sovint, amb unes companyies de soldats, en la direcció d’avantguarda; diuen que van a organitzar posicions de defensa, però en realitat van a enderrocar ponts.
L’envergadura de la batalla ha accentuat la inferioritat de mitjans de les forces de la República. Les tropes del Campesino –encara anomenades així, però que ja no són manades per aquest cap– i les de Líster, que acudiren al sector més amenaçat, no van donar el rendiment d’altres vegades, i hagueren de cedir el terreny i retirar-se com pogueren en les direccions est i sud-est. Una brigada entera de la divisió del Campesino –ahir m’ho contava un oficial que hi serveix– va ésser copada a prop de les Borges. I les fortificacions de l’Ebre, construïdes de cara al riu, no serviren gens en ésser atacades de costat i de revés per les unitats franquistes que, després de passar el Segre, entraren al nord del Priorat. Els caps republicans d’aquells sectors s’han mostrat, si no incapaços, deficients. Posseïdors d’innegables qualitats per a accions locals i reduïdes, no tenen coneixements tècnics ni intuïció per a les grans accions. La batalla de Catalunya és massa batalla per a ells.
I la batalla és perduda. Els franquistes entraran a Barcelona! Només queden tres o quatre o cinc dies a la Barcelona catalana i republicana.
Deixa un comentari