VIII. L’estada a Can Perxers

Dissabte, 28 de gener

[VIII.1]  El confort impossible

Als balcons i a les finestres es marquen unes ratlles de claror. Es fa de dia. He dormit? No he dormit? No sabria dir-ho. Si de cas, he dormit molt poc. Mentre clareja, els asseguts i els ajaguts comencen a moure’s, a alçar-se i a caminar. Aviat la sala és plena de fantasmes despentinats.

Les feines casolanes es fan complicades i enutjoses, a despit dels esforços de tots, en aquest mas convertit per uns dies en magatzem de famílies i maletes, després d’alguns mesos d’estar convertit en magatzem de retaules sostrets a les malvestats dels bombardeigs. Som massa gent. Aquest matí hi ha aplegades a Can Perxers vint famílies d’intel·lectuals, vint de diputats, vint de funcionaris i quaranta que no són ni de funcionaris ni de diputats ni d’intel·lectuals.

Quines dificultats per a rentar-se la cara, pentinar-se, afaitar-se, raspallar-se! Les dones, és clar, encara pateixen més que els homes per la mancança de confort. Per a moltes, aquest aprenentatge de la vida incòmoda esdevé una tortura que mai no havien sofert.

Mentre els intel·lectuals han estat sols a Can Perxers –dos dies– han pogut imaginar-se que vivien en un palau. Tenien cambres, lavabos, armaris, vaixella, taules i cadires, foc per escalfar-se, bones mirandes damunt la vall. Era plaent la perspectiva de passar una temporada en aquesta alta masia espaiosa, voltada d’alzines i d’oreig. Ahir els vaig trobar contents i esperançats a l’ampla terrassa enrajolada del primer pis, guaitant el cel i les muntanyes. Ara el parèntesi de felicitat és clos.

[VIII.2]  La nova economia

Aquests intel·lectuals acaben de passar per una experiència econòmica. Mentre eren a Bescanó van decidir de posar en comú els queviures que portessin. Però l’assaig col·lectivista no va reeixir. Els més convençuts dels avantatges de la col·lectivització eren els que no duien res o duien molt poca cosa. Molts dels que portaven una quantitat important de pots, llaunes o taules de xocolata van creure’s en el dret de conservar-ne una bona part amb caràcter de propietat individual i clandestina. Això és una reedició del tan conegut conte del federal que volia la repartidora: «Entre el que jo tinc i el que em toqui…» Els intel·lectuals, de fet, van disposar d’allò que individualment es reservaren, però van obtenir ben poca cosa de la repartició del magre fons comú.

Fracassat ràpidament l’assaig col·lectivista, els intel·lectuals es van considerar sortosos en rebre per procediments normals un feix de bacallà i un gran sac de mongetes. Un amic republicà, Ramon Sanahuja, que aquells dies complia una obra de misericòrdia procurant donar menjar als qui no en tenien, aconseguí aquests queviures del comissari gironí de refugiats i així féu el miracle que no havia pogut fer el comunisme alimentari dels escriptors.

Amb la resta dels proveïments de Bescanó arribaren a Can Perxers. Veient que no n’hi havia prou van començar les gestions per a la compra de bèsties grosses: un vedell, un porc i un xai. Només un xai va ésser dut al sacrifici. A llur torn les gallines de Can Perxers van ésser sacrificades. L’ajuntament d’Agullana va facilitar pa. Els dos primers dies, doncs, van ésser d’un daurat optimisme.

Avui els amics intel·lectuals també han anat a la terrassa del mas, per a guaitar el cel i les muntanyes. Però estan decebuts i esverats. Totes llurs previsions d’allotjament i de queviures se’n van a terra davant la riuada de gent. Havien muntat una organització complicada, amb cap de cuina, cap de menjador, cap d’allotjament i cap d’oficina administrativa. L’organització és segurament molt bona, però el rebost es buidarà molt aviat.

[VIII.3]  L’ànima a la faç

La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l’escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nouvinguts. La majoria d’aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.

Una de les remarques més impressionants que avui he fet és la d’aquesta expressió de la faç humana. Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l’ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral. Els ulls, els ulls, quins miralls sense vels, ara! Hi llegiu tota l’angoixa de les vides trencades, de les llars desfetes, de l’obra costosa dels anys que s’esfondra, la de la dura pobresa que ve. El casal és com un vaixell ple de nàufrags. Alguns serven encara l’esperança de la salvació. D’altres han perdut fins aquesta esperança, i tot ho veuen caigut, trencat, esmicolat, anorreat per sempre. Hi ha persones a les quals no podeu mirar sense sentir una esgarrifança. Aquí teniu unes dones silencioses i quietes, petrificades, que són imatges de la tristesa infinita. Entre aquestes dones, algunes han sofert molt i estan esglaiades de tornar a sofrir; d’altres han tingut una vida benestant i comencen a sentir les privacions de l’estretor i el tast de la misèria; d’altres amb prou feines havien sortit de la comarca nadiua, i ara es veuen llançades lluny, qui sap on.

Una altra observació: què ho fa que la marca de la desolació és més accentuada en els polítics que en els intel·lectuals? Aquesta diferència l’he observada, no solament avui, sinó tots aquests darrers dies; no solament a Can Perxers, sinó a tots els llocs –etapes de l’èxode– on aquestes dues categories han estat en contacte. Crec trobar algunes de les causes de la diferència colpidora. Els intel·lectuals tenen la creença –ben justificada en uns casos, no tant en altres– d’ésser un valor positiu i permanent, que en una banda o altra, més aviat o més tard, tornarà a ésser reconegut i cotitzat. Els polítics, els que només són polítics, tenen la sensació que llur eclipsi pot ésser definitiu. I si aquesta sensació és suportada amb enteresa per les primeres figures, que posseeixen també, en la majoria dels casos, un valor personal, es fa aplanadora en algunes figures de segon rengle en avall.

I encara una altra observació: es pot ara fer més bé que mai, pel simple examen dels rostres, la distinció entre els polítics idealistes i els arribistes o els aprofitadors. Aquests, per a ésser alguna cosa, necessiten una posició, un càrrec, un cotxe, un posat d’importància, i quan han perdut això, ho han perdut tot. Enlairats ràpidament, cauen ràpidament: sortits del no-res, tornen al no-res. Un arribista o un aprofitador que després d’haver-se enfilat més o menys amunt, cau de sobte, té la impressió que ha arribat la fi del món; sense el càrrec polític, sense el sou oficial, sense la mica de fatxenderia, llur vàlua petita o nul·la apareix clarament, àdhuc als propis ulls. N’hi ha uns quants, però, que no s’adonen de la pròpia petitesa o nul·litat i que s’han fet la il·lusió que són personatges vitalicis a la pròpia terra i a fora, en la victòria i en la desfeta; no és impossible que en algun cas, sobretot al principi, els serveixi llur audàcia i llur inconsciència.

Els idealistes, deprimits i tot, mantenen encesa la flama espiritual. Veuen millor les perspectives del temps. Sostinguts per la suprema esperança, es senten més disposats a sofrir i més inclinats a creure en el pròxim o llunyà redreçament. No tot s’ha enfonsat, no tot s’ha perdut per a ells, per a la idea, per a Catalunya. El món és encara ample i l’esdevenidor sempre és vast. Aquests homes tenen una filosofia de la vida i de la història que els ajuda a passar els moments adversos. N’hi haurà, potser, que no podran resistir l’adversitat, i cauran físicament per la malaltia, o moralment per la decepció. Però mentrestant suporten amb fermesa, almenys aparent, les aspres proves.

En aquesta hora de la veritat tràgica desapareixen, com un maquillatge que es desfà, les exterioritats instintives o calculades amb les quals algunes persones acostumen a simular el coratge, l’energia i la serenitat. En temps normal, els qui manifesten sincerament llurs opinions o sentiments per lleialtat o per ingenuïtat, semblen de vegades més neguitosos o més porucs que els qui fan la comèdia quotidiana de presentar-se com a homes segurs i forts. Però en circumstàncies extraordinàries es clivellen les qualitats fingides, els ressorts de la tibantor artificial es trenquen, i la veritable fesomia i el veritable caràcter apareixen davant de tothom, sobretot davant d’aquells que tenen el do de la penetració psicològica.

Si ara recollíssim del trespol de Can Perxers la pols i la brossa que el cobreixen, hi trobaríem les restes dels maquillatges i de les ficcions. A la faç de cadascú apareix la pròpia ànima. Cadascú fa la cara de l’ànima que té.