[I.3] Barcelona i Catalunya

[22 de gener de 1939]

Quan, avui fa vuit dies, jo, tarragoní, vaig saber que els invasors havien ocupat Tarragona, vaig sentir una aguda punyida al cor, com si hi hagués penetrat la punta d’un glavi. Vaig veure amb la imaginació, com si els tingués al davant, els carrers de la ciutat, aquells carrers de la meva infància i de la meva joventut, ara plens de franquistes i d’italians, orgullosos d’haver conquerit, sense disparar un sol tret, la romana Tàrraco. Vaig veure, vora la platja tarragonina, el xalet dels meus estius, on he escrit una bona part dels meus articles i llibres.

És d’una altra mena la punyida que sento al cor –més profunda, més dolorosa, més perllongada– davant la certitud que un dia d’aquests Barcelona serà ocupada al seu torn. Ja no és el tarragoní, és el català, el català nacional, qui sent el punyent dolor.

Els cops contra Barcelona van, més que contra la ciutat, contra la nació. No hi hauria res perdut definitivament si Barcelona aguantés enmig del país envaït. Però caiguda la capital, la resta del país aviat caurà. «Torre mestra del Principat», és anomenada Barcelona en vells documents. Quan la torre mestra cau, tot el castell se’n va a terra.

Diversos fets de la història catalana vénen a la meva memòria. Hi vénen sense ordre cronològic, gairebé alhora, com un eixam. Tot resseguint-los, els ordeno… Neix verament Catalunya a principis del segle IX (l’any 801 segons uns autors, l’any 803 segons uns altres) en ésser reconquerida Barcelona per Lluís el Bondadós, fill de Carlemany: després, en l’època comtal, l’Estat català en formació es veu amenaçat d’enfonsament cada vegada que una reacció ofensiva dels sarraïns els porta fins a la capital. L’any 1285 la croada papal que donà lloc a la invasió francesa no arriba a constituir un greu perill per als catalans, perquè els invasors no poden acostar-se a Barcelona. L’any 1462, fracassa el pla militar que contra el Principat havia concebut Joan II, perquè fracassa el setge posat a Barcelona pels francesos, aliats aleshores del destronat monarca; a la inversa, s’acaba la lluita l’any 1472,en rendir-se Barcelona per la fam i per la pesta. L’any 1641 la magnífica victòria dels barcelonins a Montjuïc, salvant Barcelona, salva Catalunya; a la inversa, l’any 1652, la pèrdua de Barcelona, afamada i empestada, porta la pèrdua del Principat, com reconegué Lluís XIV en una proclama que mesos després adreçà als catalans. L’any 1714 queda als patriotes una última lluor d’esperança mentre Barcelona segueix resistint darrere les muralles esberlades, i tot s’acaba quan Barcelona cau davant l’envestida dels exèrcits d’Espanya i França. Sempre la caiguda de Barcelona ha estat l’últim episodi important de les guerres adverses a Catalunya.

Ahir havia decidit d’aprofitar el matí d’avui, diumenge, per a redactar el text d’uns cartells que Rafael Tasis i Marca m’ha demanat en nom de la Sotssecretaria de Propaganda de la República. Pensava recordar als barcelonins, en un dels cartells projectats, la data del 26 de gener del 1641 –dijous vinent farà 298 anys– en què l’exèrcit invasor del marquès de Los Vélez (compost per una majoria d’estrangers, entre els quals hi havia italians, irlandesos, alemanys, portuguesos i valons), va ésser derrotat pels catalans i pels francesos a la muntanya de Montjuïc i al pla d’Hostafrancs. No es repetirà ara aquella gesta gloriosa? No; no hi ha cap possibilitat. No hi ha ni la possibilitat d’una defensa catalana de Barcelona i de Catalunya. La direcció de la defensa no està ara –ni molt, ni poc, ni gens– a les nostres mans. No es deixa als catalans gairebé altre lloc que el de reclutes. Són bons per lluitar, per treballar, per morir, però no pas per manar en l’exèrcit i en el govern de la República. Manquen així fins els ressorts psicològics d’una reacció catalana heroica i decisiva. «Els catalans han de tenir més intervenció en la defensa de Catalunya», ha remarcat Comorera mateix, malgrat la seva adhesió incondicional al govern Negrín. Cap paper important no s’ha donat ni es dóna als catalans, si no és el paper de culpables de les derrotes, i sobretot el de culpables de la desfeta final, que se’ns tenia reservat des de bon principi de la guerra per al cas d’un desenllaç advers. Contrast paradoxal! Quan ací dirigien la guerra els homes de la Generalitat, aquests eren objecte de totes les crítiques i de totes les acusacions per part dels governants de Madrid i després de València, i això que aleshores teníem el front Aragó endins, havíem conquerit les tres quartes parts d’aquella regió, assetjàvem Osca, érem gairebé a tret de canó de Saragossa, havíem realitzat l’expedició a Mallorca (contrariada pel govern central) i havíem tramès importants forces en socors de la capital espanyola. I quan aquells governants van arribar a la direcció de la guerra al front que Catalunya sostenia, succeí que en llurs mans aquest front d’Aragó va enfonsar-se, l’enemic va arribar de primer a mossegar la terra catalana i darrerament l’ha envaïda amb una empenta que no pot ésser deturada per les nostres unitats, afeblides per l’esforç excessiu de la recent batalla de l’Ebre.

El cartell projectat estaria fora de lloc. Desisteixo de redactar-lo. Potser el dia 26 de gener, aniversari de la victòria de Montjuïc, els franquistes ja seran a Barcelona. Els generals de Franco hauran estat més sortosos que els de Felip IV. I si els franquistes entressin a Barcelona precisament el dia 26? Aquest pensament em fa un mal cruel.

Políticament, el cas actual de Catalunya és pitjor que els casos dels anys 1640 i 1714. Ara, gent d’altres terres ens ataca des de fora, i gent d’altres terres ens mana des de dins. En aquesta lluita, els catalans estem entre dos focs.