[22 de gener de 1939]
De sobte una idea m’assalta en forma d’interrupció al monòleg mental. «I si la meva vida acabés d’ací a pocs dies amb un afusellament?» Morir executat és una cosa que, si algun cop l’havia pensada com una eventualitat vaga, mai no l’havia sentida com un perill. L’any 1909, en ocasió de la Setmana Tràgica, vaig estar a prop d’una fi sinistra; però no ho vaig saber fins més endavant.
Per què em surt de dintre aquesta veu? Analitzo, amb més curiositat que alarma, la idea que m’ha assaltat. És la reminiscència d’un somni? És un crit sortit del subconscient? Comprovo que no és deguda a la reflexió ni a l’associació d’idees. Si jo fos supersticiós, em pensaria que es tracta d’un pressentiment. Alguns pressentiments meus, bons i dolents, s’han confirmat; molts d’altres, moltíssims més, no s’han confirmat de cap manera. Els pressentiments que tenen confirmació no són en veritat res de sobrenatural, d’extraordinari ni de metapsíquic. Vénen a ésser uns quants pronòstics encertats entre un rengle copiós de pronòstics errats. I el nombre dels encerts no és superior al que el càlcul de probabilitats fixaria. Fet i fet, per a endevinar l’esdevenidor, llunyà o pròxim, més val recórrer a la lògica i a l’experiència. Fent-ho així, també ens errarem de vegades. Però no pas tantes…
Per la virtut d’aquest raonament realista em sento tranquil·litzat. Aquella veu interior més o menys misteriosa no m’ha impressionat. El subconscient? Ja havia observat moltes altres vegades (i recordo haver-ne parlat, en conversa íntima, amb Puig i Ferreter que el subconscient desapareix com una ombra fonedissa tan bon punt s’encén dins l’ànima la llanterna de la raó.
Em ve present –això sí que és per associació d’idees– que ahir vaig veure enganxats a les parets dels carrers uns cartells del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) que reprodueixen en grosses lletres uns paràgrafs d’un article meu publicat fa pocs dies a «La Humanitat». Aquell article era una invocació a la resistència dels catalans i una declaració de fe en Catalunya, qualsevol que sigui el desenllaç de l’actual guerra. «Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, en mesos ni en anys». Tal és la frase cabdal de l’article. Sota el fragment reproduït es destaca la meva habitual signatura: A. Rovira i Virgili. Em sento honorat pel cartell, però penso que si els franquistes em poguessin atrapar, en tindrien prou amb aquest text per a condemnar-me a l’última pena. És clar que, per a això, no els faria falta el cartell ni l’article.
Deixa un comentari