[I.5] L’ambient popular – [I.6] Encara sou ací? – [I.7] Un dinar al Majèstic

[22 de gener de 1939]

[I.5]  L’ambient popular 

Són ja quarts de deu del matí quan em porten els diaris. El comunicat del Ministeri de Defensa fa mal dring, amb tot i les fórmules dissimuladores emprades d’algun temps ençà. Miro el meu article quotidià de «La Humanitat». Serà l’últim? El company que redacta la secció «Antena» ja fa dies que ha desmuntat el seu aparell.

Allò que em crida més l’atenció damunt la premsa, allò que constitueix la nota sensacional del dia, és un decret de la Conselleria de Treball pel qual es disposa a partir de demà dilluns, una mena de vaga general, llevat en les indústries de guerra i de subsistències i en els serveis públics. Les fàbriques, els tallers, les botigues, els magatzems, restaran tancats. El personal, però, haurà d’acudir davant de cada establiment a l’hora acostumada, i allí rebrà instruccions. Els obrers i dependents seran destinats a serveis especials, principalment a obres de fortificació.

El decret és presentat com una mesura per a intensificar i assegurar la defensa de Barcelona contra els exèrcits enemics que s’acosten pel sud i pel nord-oest. Hom pot preguntar-se si es tracta de preparatius per a resistir el setge imminent. No és molt difícil endevinar el veritable sentit d’aquestes disposicions. Allò que en realitat es prepara és l’evacuació de Barcelona. I trobo que el procediment adoptat per a preparar-la és força enginyós.

Els meus familiars m’expliquen algunes converses que aquell matí han sentit pels carrers. Això em permet d’adonar-me que hi ha en el poble una emoció general i profunda, una emoció d’aquelles que només es produeixen en vigílies d’un canvi transcendental. Els franquistes de la cinquena columna multipliquen llur activitat i accentuen llur audàcia. Es consideren victoriosos i es descaren en públic. Les dones fan el primer paper. En plena mobilització de quintes –quin error el de la mobilització d’ara!– criden a la plaça, al tramvia, a les cues:

–Aquests de la República i de la Generalitat, Negrín i Companys i tota la colla, perquè ells puguin fugir i salvar-se, envien els nostres fills a morir!

Les persones addictes, que són encara la majoria, estan deprimides per l’agreujament progressiu de la situació militar, i no reaccionen tan vivament com abans en escoltar les frases provocatives.

L’ambient popular esdevé anguniós. Tanmateix hom pot fer una interessant observació: són força els qui, per una tossuderia sentimental, no volen encara creure en la catàstrofe que ens ve al damunt. S’imaginen que, negant-se a creure-hi, ajuden a evitar-la. Hi ha un fons de raó en aquesta actitud. És la revolta del nostre anhel contra la realitat adversa. És la fe en el miracle, que de vegades fa el miracle.

A desgrat de les falles que hom pugui assenyalar, trobo admirable el capteniment de Barcelona durant la guerra. Barcelona ha resistit gairebé més enllà de les forces humanes. Ha aguantat dos anys seguits els reiterats bombardeigs, les alarmes contínues, les incomoditats creixents, la constant insuficiència i la freqüent paralització dels mitjans de locomoció i transport, l’escassetat extrema dels queviures. Ha treballat, ha mantingut la vida quotidiana, ha donat un gros percentatge de combatents als exèrcits de Catalunya i de la República. Ha acollit amb dolor, però amb enteresa, tota la pluja d’adversitats de la lluita. S’ha empobrit, s’ha amagrit, s’ha decandit. Ha ajudat més que no ha estat ajudada. I com a paga, ha rebut més recriminacions que lloances. Per a altres ciutats, corones heroiques, per a Barcelona, càrregues i insults.

[I.6]  «Encara sou ací?»

Aquest migdia han vingut a casa uns parents i uns amics. Tots, en entrar, diuen el mateix, amb un to de reny ensems greu i afectuós:

–Encara sou ací? Què penseu fer?

Jo els contesto:

–Hi ha prou temps per fer el que calgui.

Un dels parents em pregunta:

–És que encara tens confiances?

–No en tinc cap –és la meva resposta.

I el diàleg segueix, vivíssim, nerviós:

–Si no tens cap confiança, no pensaràs pas esperar ací els franquistes?

–Penso que me n’hauré d’anar.

–Quan?

–Molt aviat.

–Però quan, fixament?

–No ho sé.

–Em sembla que ja hauries de saber-ho!

L’emoció del meu interlocutor, home impressionable, el fa ésser una mica impertinent.

–Sóc diputat del Parlament de Catalunya –replico– i considero que els diputats, per anar-nos-en, hem de fer-ho en virtut d’un acord previ o d’indicacions oficials.

–És que moltes persones significades, diputats i tot, ja han marxat, o estan a punt de marxar.

–Ja ho sé. Però moltes d’altres són encara a Barcelona i prefereixo marxar dignament amb els darrers.

–Faràs tard!

–No ho crec.

–Doncs ho agafaràs massa just. A última hora serà dificilíssim el sortir de Barcelona. Milers i milers de persones voldran sortir, i no hi haurà prou cotxes, ni prou benzina. Les carreteres s’obstruiran. Es produirà un estat d’anarquia i de pànic.

–Tot això és possible. No t’ho nego. Són eventualitats que no em fan gens de goig. Però quan s’ha acceptat un càrrec públic, s’ha d’acceptar també el risc de moments com aquest.

–No vulguis ésser màrtir.

–No aspiro a ésser-ho.

–Doncs no vulguis fer el valent.

–Ni el valent ni el covard. Aspiro a una cosa més senzilla: ésser digne. I d’això no en rebaixo res.

–Els altres no miren tan prim.

–N’hi ha que no, i n’hi ha que sí.

–I si els diputats no prenen cap acord, ni us ve cap indicació?

–Cas que l’acord o la indicació no vinguin per tot demà, prendré un determini junt amb alguns companys de la meva confiança.

–I la teva muller? I els teus fills?

–Vindran amb mi. Ja ho tenim parlat, i és cosa resolta.

Hi ha un moment de silenci.

–Tens el passaport? –em pregunta el meu parent.

–No –contesto–, però confio tenir-lo. Al capdavall, això és una cosa secundària. Crec que és urgent sortir de Barcelona. No crec que ho sigui encara sortir de Catalunya.

[I.7]  Un dinar al Majèstic

Em decideixo a anar a dinar, com altres dies, al restaurant que per als diputats del Parlament català s’ha instal·lat fa uns tres mesos a l’Hotel Majèstic. Cada diputat té dret a dur-hi un acompanyant, que pot ésser un familiar o una altra persona. El menjar que hi donen, per vuit pessetes el cobert, no és gran cosa; però en circumstàncies com les d’ara, és de bon aprofitar.

A la una de la tarda surto amb la meva muller, que deixa preparat un petit dinar per als nostres fills. Anem a peu, com quasi sempre. Ni la meva condició de diputat, ni la de vice-president primer del Parlament de Catalunya, no m’han valgut l’avantatge de disposar de cotxe, ni tan sols per anar i venir entre Horta i el centre de Barcelona (sis quilòmetres llargs). Quan demano a aquest objecte el cotxe d’un amic, me’l deixa si el té disponible; però jo estalvio tant com puc aquestes peticions. Més m’estimo fer l’esforç físic de caminar una hora i mitja que no pas l’esforç moral de demanar el cotxe. D’altra part, el caminar em plau; és un dels meus plaers preferits.

Per a aquells que no ens servim de cotxe, l’anar a peu, en aquests temps, és l’únic mitjà de locomoció segur, i generalment el més ràpid. Els tramvies i autoòmnibus només funcionen, si funcionen, unes quantes hores al dia, i ben sovint han de parar per les alarmes i els bombardeigs.

Al passeig de Maragall, se’ns ajunta un amic meu, mestre d’estudi d’Horta, bon català i bon home. Ens ensenya un camí de drecera a través del Guinardó. Però aquest camí té un inconvenient: en cas de bombardeig no ofereix cap refugi, ni el d’una entrada de casa, ni el d’un establiment. Prou que ho comprovem ara mateix. Udolen les sirenes, i aviat se senten dues classes de detonacions característiques: les dels canons antiaeris que tiren i les de les bombes que esclaten. Ens posem a caminar de pressa per arribar més aviat a una zona urbanitzada. Hi ha canonades que peten molt a prop, dalt del turó de la Rovira i el del Carmel: les bombes dels avions sonen lluny, cap al port. D’uns quants dies ençà, l’aviació enemiga ha concentrat la seva acció destructora damunt el port i els voltants, i ha deixat relativament tranquils els altres indrets de Barcelona. Al cap de cinc minuts, les detonacions cessen.

Són més de les dues de la tarda quan entrem al Majèstic. Hi trobem poca gent. En accentuar-se, aquestes darreres setmanes, la dificultat d’adquirir queviures, un cert nombre de col·legues que tenien mitjans propis per a proveir-se els veieren minvar tant, que al capdavall acudiren a l’hotel i per tal causa la concurrència havia augmentat. Fa dies, però, que tendeix a disminuir. Hom nota moltes absències persistents. La majoria dels diputats tenen la família lluny de Barcelona, i ells van a reunir-s’hi cada fi de setmana; sovint hi resten fins al començ de la setmana següent, i no és rar que facin el pont d’una setmana a l’altra. Quants som els que restem a Barcelona amb les nostres famílies? No devem ésser més enllà de set o vuit. La meva filla, alumna de l’últim curs a l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat, ha volgut anar cada dia a classe.

Serra Húnter, que dina, com els altres dies, amb la seva muller, em diu que ha de parlar un moment amb mi. Ell i jo havíem tractat, dies enrere, de la conveniència de portar les nostres famílies a Girona, si la situació s’agreujava. Ni l’un ni l’altre no teníem el passaport llest. Jo havia dipositat mesos ha el meu (expedit abans del 19 de juliol, amb motiu d’un viatge a París), al Secretariat del Partit d’Esquerra Republicana. Posteriorment el passaport i els documents que l’acompanyaven per a incloure-hi els familiars, passaren a la Conselleria de Governació. Com que jo no havia insistit gaire a reclamar-lo, el passaport no venia. Mentrestant, d’altres diputats, i molts de senyors que no ho són, estaven en possessió dels respectius passaports i en feien ús sempre que els convenia. Per al meu viatge de l’any passat a l’URSS com a delegat català de l’Aliança d’Intel·lectuals, vaig utilitzar un passaport especial del Ministeri d’Estat, que només serveix per una sola vegada. La cosa millor, a fi d’evitar recels i excessos precaucionistes, seria que tots els diputats tinguessin passaports estesos, però dipositats en mans del cap del respectiu grup parlamentari o del secretari general del partit, i que només en poguessin fer ús en casos justificats.

En havent dinat parlo amb Serra Húnter. Em comunica noves extremament pessimistes sobre la situació militar i política. Després m’explica que, tot just fa tres dies, ha sabut que el Govern de la República disposà, fa a prop d’un any, que fossin facilitats passaports als diputats dels dos Parlaments, el català i l’espanyol, sense més tràmit que la presentació del carnet a l’oficina de l’Estat encarregada d’aquest servei. Això no fou comunicat oficialment per ningú als diputats catalans. Alguns que ho van saber particularment acudiren a l’oficina al·ludida i obtingueren els passaports. Ells es creien probablement que els altres també hi havien acudit o hi acudirien. Amb tot, s’ha donat el cas que, seient amb alguns companys a una taula del Majèstic, heu parlat de la qüestió dels passaports i us heu planyut del fet que els uns el tinguin en regla i els altres no, sobretot en els actuals moments, quan la mancança del passaport us pot causar les més greus dificultats i us pot exposar als pitjors perills. I bé: els vostres interlocutors, que duen el passaport a la butxaca i que l’han aconseguit pel fàcil procediment indicat, es guarden de comunicar-vos-ho i segueixen la conversa tot fent el desentès. Llur actitud pot semblar una monstruositat. Però és una cosa més humana: un excés de prudència. Molta gent creu que els passos que es donen en afers delicats, han de mantenir-se secrets per no esguerrar el cop. Hi ha persones a les quals el propi perill fa insensibles al perill dels altres.

Facilitades per Serra Húnter, tinc ja en el meu poder les dades necessàries per a anar a treure el passaport. Faré les gestions demà al matí. Veig que jo sóc dels últims a ocupar-me d’aquesta qüestió. Serra té ja el seu passaport, i només li manca el visat del cònsol francès.

–Aneu de pressa –em diu–, perquè, si no, ja no hi sereu a temps.

El final de la conversa és interromput i abreujat per un bombardeig intensíssim.