[VIII.16] A Catalunya s’ha post el sol – [VIII.17] Desaparicions i reaparicions – [VIII.18] La situació militar – [VIII.19] Anunci de marxa

[30 de gener de 1939]

[VIII.16]  A Catalunya s’ha post el sol

Després de dinar comencen a córrer veus de pròxima marxa. Jo surto a la terrassa del mas abans no es faci fosc. Vull veure encara la claror d’aquest dia, que serà probablement l’últim dia complet de la meva estada ací.

He estès la mirada cap a Ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d’or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s’albira, tot recitant mentalment aquells dos primers versos de la poesia Posta de Salvador Albert, tan adequats a aquest lloc i a aquesta hora:

Els amples finestrals de la masia,
guaiten amb ulls febrils els darrers tocs del dia.

Jo també guaito aquests focs, vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol, jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera.

L’astre ha caigut darrere les muntanyes. Sento passar una freda ràfega de tristesa.

A Catalunya s’ha post el sol.

[VIII.17]  Desaparicions i reaparicions

Noto converses i aparts repetits entre els diputats. Què succeeix? És la famosa qüestió dels passaports. Sanahuja, el funcionari del Parlament, que se’n va anar ahir al matí a Figueres, avui, dilluns a la tarda, encara no ha tornat. Hom malpensa. Aquests últims dies se n’han anat una pila de xicots. Així, si algú triga a tornar o no es deixa veure durant unes quantes hores, hom es pensa que és un altre que també se n’ha anat. Aquells als quals afecta la incompareixença de Sanahuja es mostren desolats i indignats alhora, i els que dormen en pallisses i masos propers es retiren enmig de tristos presagis. Allà, en un racó de la gran sala, resten les maletes del funcionari desaparegut, que hom suposa abandonades.

Però no ha passat encara mitja hora que el desaparegut reapareix. Va de pressa i corrent, agafa les maletes del racó i posa en mans de la meva filla, que s’ha topat casualment amb ell, un paquet de passaports i papers, bo i dient-li:

–Faci el favor de tornar-ho als interessats. A Figueres no he pogut fer res. Jo me n’he d’anar i no puc esperar-me ni un minut. Bona nit!

I sense esperar resposta surt, una maleta a cada mà, i es perd en l’ombra que envolta Can Perxers.

Els passaports i papers estan tal com estaven ahir. És que no n’ha tingut cura? És que ni tan sols ha anat a Figueres? Rouret m’aclareix el cas. És veritat que Sanahuja no ha pogut fer res, perquè l’oficina de l’Estat, complint sens dubte les instruccions rebudes, no ha volgut atendre’l: ni passaports nous ni visats o renovació dels antics. Ell mateix ha visitat el ministre de la Governació, Paulino Gómez, i no ha aconseguit que es resolgués favorablement l’afer.

–¡Nada, nada! –ha dit el ministre–. Los diputados que quieran pasaportes han de venir personalmente aquí.

Ha estat inútil la insistència. Es veu que hi ha mal humor a les esferes del govern de la República i que han volgut descarregar-lo sobre els diputats catalans.

En canvi Pau Vila ha aconseguit, amb molts treballs, d’obtenir un passaport col·lectiu per als intel·lectuals inclosos en la llista presentada, que són els que passen de l’edat militar. No sabem, però, quan marxarem, ni si ens serà fàcil de passar la frontera a través de l’enorme embús de gent i de vehicles que a cada hora creix.

Mentrestant, els proveïments de Can Perxers són a les acaballes. Si ahir hi va haver dos menjars d’un sol plat, avui hi ha un menjar d’un plat sol. Sort que el plat és força ple.

Els de casa ho passem mig bé, gràcies a un auxili inesperat. A primera hora de la tarda em ve a trobar un missatger i em diu amb cert misteri:

–Voleu pujar dalt un moment?

El segueixo pensant que es tracta d’alguna cosa política. Quan som al darrer pis del mas em prega que l’esperi en el replà. Entra en una habitació i en surt tot seguit amb un paquet. Veig de què va: un gran bocí de pa i un llarg tall de botifarra negra. Poso el paquet en mans de la meva muller, i els meus fills acudeixen a examinar-lo. L’examen els posa contents. No hi pot haver un present millor en aquestes circumstàncies.

[VIII.18]  La situació militar

Les notícies militars no són bones. No dic les notícies del front, perquè ja no hi ha tal front i s’ha perdut l’esperança d’establir una nova línia de resistència. Ni el Cadí, ni el Montseny amb els seus enormes massissos, no poden servir ja per a aquest objecte.

De totes maneres l’avanç dels franquistes és una mica lent. Contribueix a aquesta lentitud la destrucció dels ponts, que segueix ben organitzada i és potser el millor de tots els serveis de l’exèrcit republicà. El veritable objectiu d’aquest exèrcit, a hores d’ara, és el de salvar els seus homes i el seu material per l’entrada a França i de protegir ensems, indirectament, les desenes de milers de civils que s’aboquen cap a la frontera.

Avui encara ha entrat a Can Perxers més gent, que no sap on posar-se, ni on menjar. Un exdiputat català, del Parlament espanyol, Ventosa i Roig, que amb les seves filles i tots els papers en regla ha volgut arribar en cotxe fins a la frontera, n’ha hagut de desistir davant el tap enorme que s’hi ha format. En un estat de consternació i desesperació ha refluït damunt Agullana, on no ha trobat queviures ni allotjament; però fa colla amb tants d’amics i companys, que està content de seguir llur sort.

[VIII.19]  Anunci de marxa

Es confirmen les veus de pròxima sortida del mas. Hom anuncia que demà marxarem els vells, les dones i les criatures. Amb els meus cinquanta-sis anys, que em posen més enllà de l’edat militar, estic classificat com a vell. Per a aquestes categories no hi haurà grans inconvenients. Manca saber encara l’hora i les condicions de la partença.

Jo segueixo essent partidari del procediment col·lectiu. Però aquest es va fent irrealitzable per l’esmicolament de la col·lectivitat. Rebo notícies que alguns companys, amoïnats per l’allargament d’una situació difícil, han passat la frontera. Simó i Bofarull, a Mas Bell-lloc, va carregar el seu bagatge en un carret i tirà cap a la muntanya; no va poder passar i recorregué a altres procediments. Romeva, Farreras i Armendares també són fora, segons tots els senyals. El fet de tirar al dret, és a dir, d’esquivar el pas oficial pels llocs de control i de duana, s’explica, no sols perquè molts dels que es troben en edat militar no compten amb l’autorització del ministeri de Defensa, ans encara per l’embús creixent del trànsit en aquells llocs. Hom dóna per segur que, ben aviat, aquesta autorització, i àdhuc el passaport, seran innecessaris per a travessar la ratlla.

–D’ací a pocs dies –em deia Romeva a Girona– l’únic passaport que caldrà serà el fer cara de bona persona.

Per on sortirem nosaltres? Alguns amics intel·lectuals ho pregunten amb aire de preocupació: pensen en les hores d’espera per les formalitats policíaques, militars i duaneres. D’altra banda, per efecte d’ordres i contraordres, o per incidents més o menys importants, hi ha aquests dies, ben sovint, tancaments provisionals de la frontera, ara d’un costat ara de l’altre. Comprenem que encara ens toca patir i que no som a l’acabament de les angúnies i dels dolors de l’èxode.

A despit d’alguns moments d’incertesa, sabem a primera hora del vespre que sortirem demà, dimarts, a les vuit del matí. Per a més seguretat ens acompanyarà Bosch-Gimpera, que per tenir ja fa temps la família a Perpinyà, hi fa freqüents viatges i coneix el personal fronterer dels dos costats. Pi i Sunyer em diu:

–No vinc jo a acompanyar-vos perquè la meva sortida cridaria l’atenció. Això no passarà amb Bosch perquè a ell ja estan acostumats a veure’l anar i venir cada setmana.