[30 de gener de 1939]
[VIII.20] Balada de les joies
Les dames i dametes, davant l’anunci de marxa, estan especialment preocupades per les joies. Podran passar-les a través de la frontera? Corren versions contradictòries. Hi ha qui diu que la duana espanyola no deixa passar cap joia, ni les que són portades al damunt en funció de tals. Hom cita el cas d’haver estat tretes les arracades de les orelles. Més encara: hom diu que la muller d’un alt càrrec de la Generalitat va ésser ahir escorcollada i obligada a despullar-se. Tot això alarma, indigna i excita els estadants femenins de Can Perxers. En canvi, a mi m’ha assegurat un amic que la duana deixa passar les joies que hom porta habitualment, si no hi ha exageració en la quantitat; ara, és clar, si una persona va guarnida de penjolls com un aparador, ja és una altra cosa.
Hom consulta Jaume Miravitlles, que coneix bé els trencacolls de la frontera, i que es mostra pessimista en aquest punt. No creu, en efecte, que deixin passar les joies.
La meva muller, que no en té gaires –les principals són les heretades de la seva germana gran i de la seva mare–, però que les estima molt per llur vàlua familiar, es mostra inquieta. Jo consulto Rouret, que no es manifesta tampoc massa optimista. Es veu que a la duana no hi ha un criteri massa rígid, i així el deixar o no deixar passar unes joies depèn de vegades de qui sigui l’encarregat d’aquest servei o de l’humor en què es trobi.
Algú proposa de lliurar les joies a un amic que aquell vespre mateix tirarà al dret. La meva muller dubta al principi; després es va inclinant a acceptar la proposta. Jo li dono llibertat per fer allò que millor li plagui, perquè es tracta de coses seves, però li exposo el meu parer contrari i li aconsello que es posi els anells, braçalets i arracades en el moment de sortida, passi el que passi. A mi no em plau aquella combinació clandestina, per justificada i neta que sigui. El meu consell fa el seu efecte.
–I si me les prenen? –em pregunta ella.
–No crec que te les prenguin. T’he aconsellat que facis allò mateix que jo faria si les joies fossin meves. Cas que te les prenguessin, ho sentiria molt, però no em penediria del consell que et dono.
Més tard li pregunto:
–Alguna família dóna les joies per a passar-les d’amagat a la frontera?
–Crec que no –em contesta–. Almenys jo no ho sé de cap família. El que sé és que algunes amigues les portaran posades.
–Veus, dona, com jo no anava desencaminat?
La meva muller, davant aquesta constatació, es tranquil·litza.
En uns moments així, la qüestió de les joies no és una qüestió de vanitat ni d’interès. Jo, fins ara, mai no n’havia sentit la importància. Com que les joies no em fan goig per a dur-les i més aviat em repugnen –no he dut mai ni un senzill anell en un dit de la mà–, en ma vida no he pensat en llur valor. Avui, però, davant la tribulació de la meva muller, comprenc el doble valor que les joies tenen.
En primer lloc, un valor d’afecte íntim, el d’ésser records de família, que evoquen els éssers benvolguts, els temps que han passat, els fets de la vida que han deixat senyal en la nostra ànima. Aquella agulla de pit que havia estat de l’àvia; aquell anell que va dur d’Amèrica el germà mort; aquelles arracades que portava la mare el dia que va casar-se… La força del record encara és massa gran ara que ens ha calgut deixar casa, parents i amics, que sortim de la terra nadiua i no sabem en quina terra hem d’anar. Jo no sento la punyida de l’enyorança; no pateixo gaire –fora de les incomoditats físiques– pel meu cas individual, i resisteixo bé de cos i d’esperit. Però m’explico el trasbals de la meva muller davant la possibilitat de perdre, a més de les finques, de la llar, del repòs i de la confiança d’una bona vellesa, aquests petits objectes brillants de màgic prestigi, que sovint ella es complaïa a treure i posar de la capseta on els guardava gelosament.
En segon lloc, la possessió d’unes quantes joies d’algun valor dóna la sensació de tenir un recurs per a un cas de necessitat extrema. I ara que anem a entrar a França sense altres recursos que un feix de bitllets de la República espanyola, que no valdran res, i unes poques monedes de metall, les joies fan companyia, ajuden, resguarden, protegeixen, àdhuc quan no se’n fa ús. Qui sap –això les dones ho pensen més que els homes– si un dia ens trobarem en una malaltia o en la urgència d’un viatge, i aleshores amb les joies podrem sortir del pas? Quan una d’aquestes eventualitats es produeix en l’emigració, és encara més temible. I les joies us fan, poc o molt, d’assegurança. Esglaia el perill d’ésser-ne desposseït tot just en el moment que us poden fer més servei, baldament només sigui com a garantia moral.
Al cap de mitja hora que hem pres el determini sobre les joies, jo ja no hi penso més. La meva muller hi segueix pensant –prou que ho endevino– i hi seguirà pensant, n’estic segur, en les hores d’insomni de la nit vinent.
[VIII.21] Polèmica de bagatges
Cal ocupar-se d’un problema immediat i pràctic: la preparació dels bagatges per al pas de la frontera. Havent de sortir demà al matí, hem de tenir-los completament preparats aquesta nit mateix, i ja hem rebut ordres concretes en tal sentit. Jo torno a passar per una crisi antibagatgística. És perillós d’anar carregat de maletes i farcells en els viatges per l’interior; però ho és molt més d’anar-hi en un viatge internacional, sobretot en circumstàncies com les d’ara.
Em ve present l’anècdota que, en un llibre amb tocs humorístics, Josep Fontbernat explica de mi, entre altres coses, no totes exactes. És exacte del tot que l’any 1924, quan van sortir de Catalunya els membres del consell central d’Acció Catalana, vaig arribar a Tolosa del Llenguadoc sense altre bagatge que una pinta. Aleshores vaig fer la primera part del viatge clandestinament, per mar, junt amb Lluís Nicolau d’OIwer. En sortir de Tarragona cap a Seta en un vaixell carregat de bocois –un vaixell que era, segons el seu capità andalús «er barco de menos velosidá der Mediterráneo»– vaig deixar encarregat que em fossin trameses les maletes per facturació, i en aquesta forma les vaig rebre al cap de pocs dies. Avui, però, no podem adoptar aquest procediment, i miro amb horror les tres maletes i els cinc farcells que m’han acompanyat en els desplaçaments successius a través de la terra catalana.
Sé prou l’amor que tenen les mestresses de casa, no sols a les joies, ans encara als objectes, mobles, vaixelles,vestits i robes. No n’hem pogut prendre més que una part ínfima, i això ha constituït per a la meva muller una persistent recança. Però ara augmenta el meu horror per l’excés d
e bagatges. Faig observar-li que portem massa coses i que ens convé alleugerir la càrrega. I bé: l’ànima femenina té els seus secrets; després d’haver aconseguit convèncer la meva muller en la difícil qüestió de les joies, la trobo irreductible davant la qüestió dels bagatges.
–On vols anar pel món –li dic– amb tantes maletes, tantes capses, tants farcells i cistells?
–No en podem deixar cap –contesta–; ho necessitem tot i encara ens hem endut poques coses. Tothom en porta més que nosaltres!
Insisteixo, i li faig una descripció patètica de les dificultats que trobarem en el pas de la frontera:
–No ens serà possible d’arrossegar materialment tot això de la duana espanyola a la duana francesa, ni d’un lloc de policia a l’altre.
–Tant se val! No puc deixar res –repeteix.
Faig un darrer esforç. Li explico que podem veure’ns obligats a deixar una part dels bagatges enmig d’un bosc o d’una vinya. Ella no cedeix. Finalment, quan perdia l’esperança d’aconseguir res per aquest cantó, em diu en el to de qui fa una gran concessió i un gran sacrifici:
–Mira, perquè no diguis, ajuntaré dos farcells en un, i així hi haurà un farcell de menys.
He rigut d’aquesta sortida, i m’ha passat poc o molt l’aprensió.
[VIII.22] President i amic
Tard, aquest vespre, m’he topat amb el president Companys en el passadís d’entrada al mas, vora la gran sala. Ens havíem vist els dies anteriors, però enmig de converses de grup. Ara sostenim tots dos un breu diàleg. Jo vaig acompanyat de la meva família, i mostrant-la al meu interlocutor li dic:
–Sortim demà.
–Esteu ben animats? –em pregunta ell.
–Tan animats com és possible –responc–. Qui ho està més és el meu fill: diu que amb el viatge podrà aprendre idiomes.
Companys somriu i acarona el petit, que se’n sent afalagat. Ens estrenyem fortament les mans, i en separar-nos em diu en veu més baixa:
–Qualsevol cosa que necessitessis, ja ho saps… Som bons amics.
Ho ha dit amb una gran cordialitat, i jo he agraït les seves paraules en el mateix to. És únicament la cordialitat allò que accepto de la seva oferta. En aquests moments, unes paraules cordials valen més, per a mi, que qualsevol altra cosa.
[VIII.23] Vetlla de viatge
Tota la sala és plena del moviment que caracteritza els preparatius de marxa. Les famílies que encara no marxen estan una mica tristes. Vénen amb nosaltres moltes famílies sense els caps de casa respectius, que són d’edat militar; aquests caps es preparen a passar pel dret i trobar-se més enllà de la frontera. Per tot arreu hi ha piles de maletes i maletins, de farcells i capses. Les dones van i vénen; encabeixen objectes, pleguen, lliguen, emboliquen i empaqueten.
Tothom comprèn que la jornada de demà serà decisiva per a nosaltres. Enmig de les preocupacions i dels perills, estem contents de sortir d’una situació que no podia perllongar-se. Tenim la sensació que entrarem en el capítol més arriscat i més dramàtic de la nostra aventura de guerra.
Anem a dormir una mica més aviat que els altres dies, a quarts de deu. Són les dones les que ens adverteixen que demà hem de llevar-nos d’hora. Quan ens ajaiem, tenim tots al pensament la mateixa idea: «Demà ja no dormirem ací». El llit de demà serà més tou o més dur; serà un banc o la palla, o la terra; però estarà protegit per la sobirania de França. Ens adormim altra vegada entre els retaules medievals, vora els sants de fesomia ingènua, com si fóssim talment a la glòria.
Deixa un comentari