9. El pas de la frontera

Dimarts, 31 de gener

[IX.1]  Els últims preparatius

Encara és fosc quan ens llevem. L’horari oficial espanyol, que en ple hivern és avançat d’una hora, fa que sovint la gent és llevi abans d’ésser de dia. En diversos llocs del casal les vacil·lants espelmes han d’ajudar la lluor feblíssima de les poques bombetes elèctriques. El problema d’afaitar-se és avui més difícil que els altres dies. Quan enllesteixo l’operació, no gaire reeixida, veig a través d’un finestró mig obert la llum blavosa de l’alba. Surto a la terrassa. La matinada és humida i freda, però el cel és serè. Sembla que tindrem bon dia.

Van venint les instruccions per al viatge. Disposem de dos vehicles grans: el bibliobús del Servei de Biblioteques al Front i un autocar de l’Assistència Social de la Generalitat. Aquest últim es troba quasi miraculosament a la nostra disposició, puix que va ésser abandonat, fa quatre o cinc dies, vora un camí, sota mateix de Can Perxers, un cop complerta la missió que duia.

Ahir ens havien dit que sortiríem a les vuit; ara ens diuen que sortirem a les nou. S’acosta l’hora assenyalada. Amb una febre d’impaciència anem portant els bagatges fora del mas, cap a la fondalada on hem de pujar als cotxes. Els mossos d’esquadra que fan guàrdia a la porta guaiten aquests preparatius amb un aire indiferent i un esguard llunyà.

Arriba l’hora. Cal esperar-nos, però. Al cap d’una estona alguns s’inquieten perquè Bosch-Gimpera, director de l’expedició, encara no ve.

–No us inquieteu –adverteix un del grup–. Bosch té el costum de fer una mica tard.

Una mica només, perquè ja el tenim aquí, voluminós, somrient, amable, vermell de cara, amb la seva expressió d’infant feliç.

Agrupats al mig del camí que va de Can Perxers a la carretera, els expedicionaris reben les últimes instruccions de llavis de Pi i Sunyer, Bosch-Gimpera, Ramon Frontera i Pau Vila. Aquest passa llista i resol alguns petits problemes que es van presentant. Mai ningú dels que hem de fer avui el viatge no havia esperat amb tanta emoció ni amb tanta il·lusió el moment d’una partença.

[IX.2]  L’autocar asmàtic

Quan ja hem resolt els petits problemes, se’ns en presenta un de més gros amb el qual no comptàvem: el de posar en moviment l’autocar abandonat, que es troba dins d’una clotada, encara cobert del brancatge amb què s’ha volgut fer-lo invisible per als avions. He examinat de prop aquest vehicle, i m’ha fet poca gràcia. És un carruatge vell, despintat, amb fustes esberlades, vidres trencats i portes que no tanquen.

–Voleu dir –he preguntat a un amic– que amb aquest carruatge podrem anar gaire lluny?

De primer antuvi les meves aprensions es confirmen. Ve el moment de posar en marxa l’autocar, i comencen els treballs. Quins treballs! El motor no vol funcionar. Alguns homes de força i de tècnica fan giravoltar la maneta que va molt rústega. Res. El motor segueix parat. Ramon Frontera realitza al seu torn la prova diverses vegades, sense altre resultat que el de fer-se mal a la mà; amb el mocador de butxaca s’eixuga unes gotes de sang dels dits i unes gotes de suor del front. L’autocar no podrà pujar cap al camí per la força del seu motor. No hi ha més remei que moure’l a força de braços. Hom lliga unes gruixudes cordes al davant i als costats del vehicle i vuit o deu persones les estiren mentre una vintena més empenyen per les rodes i pel darrere.

–Avant!… Amunt!…

Moments d’angúnia. Podrem fer moure l’autocar? Entre els crits i les empentes el gros cotxe es mou. Hom trava tot seguit les rodes a fi que no reculi. Una altra embranzida; una altra aturada: una embranzida més.

–Avant!… Amunt!…

Ja és dalt, ja és al mig del camí.

–Tot això –remarca Pompeu Fabra– no podia fer-se mitja hora abans?

No cantem victòria encara. L’autocar és al camí, però el seu motor s’entossudeix a no posar-se en moviment. Estirant i empenyent el vehicle, hom el fa caminar cap endavant i cap endarrere, alternativament. De sobte s’alça una clamor joiosa:

–Ara, ara!…

Han ressonat uns espetecs violents. El motor ja va. El seu soroll és físicament desagradable, però esperançador.

–Apa, a pujar! –criden diverses veus.

Pi i Sunyer i Bosch-Gimpera distribueixen els passatgers entre els dos vehicles. L’autocar va davant, segueix el bibliobús. Em toca d’anar a l’autocar amb la meva muller i el meu fill, segons la classificació de vells, dones i criatures; la meva filla va al bibliobús, designat com a venturós vehicle de jovent. Bosch-Gimpera, amb el seu cotxe oficial, obre la marxa.

[IX.3] Sortida de Can Perxers

Salutacions de comiat, braços i mans i mocadors que es mouen de pressa. La caravana es posa en marxa. Jo tinc el cor en un puny, perquè l’autocar emprèn la pujada immediata amb una trepidació alarmant; el motor fa un soroll irregular i esquerdat, que és presagi d’una aturada o de qualsevol accident. Aquest vehicle ens ha de dur a Perpinyà? Tinc por que no ens durà ni a Agullana, que és a un quilòmetre. En sec el motor entra en calor; espetega furiosament, però no avancem gaire. Arribarà a la carretera? A cada moment sembla que ha de parar-se o ha de retrocedir costa avall, cap al barranc d’on ha sortit. I bé: no passa res d’això. El nostre autocar és un vehicle vell o envellit, però es coneix que té un cert punt a quedar bé. En ésser al pis pla, el soroll del motor minva, el trontoll és menys violent, les rodes van més lleugeres. Començo a creure en la possibilitat d’arribar a lloc, o almenys d’acostar-nos-hi. Si aquest carruatge no es desfà en fustes i ferros i vidres al mig de la carretera, anirà endavant poc o molt.