[31 de gener de 1939]
[IX.7] La Catalunya francesa
Guaitem les cases del Pertús i els establiments que hi ha instal·lats. La llengua francesa senyoreja en els rètols, mentre que els cognoms que hi apareixen són, quasi tots, catalans.
Pel carrer passen els gendarmes, que miren la caravana amb un aire d’indulgència, i els soldats senegalesos, que la miren amb un aire d’incomprensió. També hi ha una multitud de dones i criatures refugiades que han pogut passar la frontera, mentre que els homes de llurs famílies han estat obligats a retrocedir, d’acord amb les més recents instruccions del ministre de l’Interior, M. Albert Sarraut: «Les femmes et les enfants, on les acuillera; les hommes, on les refoulera».
Comprovem, com ja hem pogut fer-ho altres vegades pel camí, que la gran majoria de les primeres onades de fugitius són gent de parla castellana i sobretot gent de les altres terres de la República que estava refugiada a Catalunya. La massa de la població sobreposada ha estat la primera que, diguem-ho així, s’ha desglaçat davant la invasió i ha format la davantera del corrent emigratori. Aquest detall és important, i convé posar-lo de relleu, puix que molts francesos i fins molts rossellonesos han pres per catalans alguns grups de refugiats que, si bé venien de Catalunya, no en són fills. A cadascú el que sigui seu, i a cada terra la seva guerra i la seva gent.
[IX.8] El Canigó
Hem sortit del vilatge i marxem novament per la carretera. Som al darrer tros del coll del Pertús, estret i aspre.
Aviat desemboquem en una plana que ens deixa estendre l’esguard damunt un bell i fort paisatge, plenament català. Alguns quilòmetres enllà fem una parada, que ofereix ocasió als expedicionaris per a baixar a la carretera i escampar-se pels costats. Entre els grups d’amics les converses es fan animades sota el cel de la tarda rossellonesa. Els escriptors parlen del Canigó. És una coneixença literària. Jo exploro el paisatge amb els ulls i m’adono d’una muntanya propera, que la boira fa semblar més allunyada. En sentir que un del grup anomena el Canigó, estenc el braç i dic:
–Mireu-lo!
Tots adrecen la vista en silenci a l’alta muntanya de cim blanc, que havien cregut encara molt lluny. El gegant encaputxat de neu és allí, davant de nosaltres. Jo cito els versos de Jacint Verdaguer:
El Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu es bada.
En l’hora de la posta de sol, aquest últim dia de gener del 1939, els versos de Verdaguer prenen el caràcter d’una jaculatòria de l’oració a la pàtria en llavis d’uns catalans que emigren. Damunt l’asfalt dur de la ruta francesa els nostres peus tenen una sensació de seguretat. El vell Canigó protegeix un tros de terra catalana, que no trepitjaran els enemics de la nostra pàtria i de la nostra llengua, la mateixa llengua del Rosselló.
La parada no és molt llarga. Altre cop a muntar als carruatges. Ah, el nostre autocar, com fa bondat! Li hem posat afecte, i les seves nafres ens inspiren més compassió que repulsió. Trontolla més o menys i és incapaç d’anar de pressa. Però ja estem segurs que ens portarà a lloc.
[IX.-9] Un altre trencacolls
Anem cap a Perpinyà, on comptem d’arribar aquest vespre. Hi anem, però no hi arribem. Per avui no passarem del vilatge del Voló (Le Boulou, segons el nom francesitzat). I encara tenim sort d’arribar-hi. Hem pogut evitar, en efecte, una aventura desagradable. En ésser a un cert punt de la carretera, uns gendarmes han aturat el nostre comboi:
–Refugiats? –ens pregunten–. Doncs per ací, per ací!
I ens assenyalen una branca de la carretera. Poc després d’haver-hi entrat ens trobem en una plaça on hi ha diversos carruatges parats i grups de gent, sobretot dones i criatures, que seuen per terra. Hem de baixar? Ens hem aturat, i no sabem ben bé on. Del que ens diuen algunes de les persones amb qui parlem, deduïm que això és un camp de concentració provisional. La gent que s’hi atura és després conduïda als llocs d’estada designats per les autoritats franceses. Ens alarmem. Per què ens han fet venir ací? Deu tractar-se d’un altre malentès, que convé aclarir de seguida; del contrari haurem de fer nit en aquest camp i demà potser ens duran lluny, els uns per un cantó i els altres per un altre. Mentre deliberem sobre la manera de sortir del mal pas, veiem venir cap a nosaltres, en la claror minvant del capvespre, Mestre Pompeu Fabra, que encara no s’ha assabentat del nou perill que correm, i content com un infant alça amb aire triomfal dos grossos pans de barra, un a cada mà.
Ha vingut un cap de l’exèrcit francès i Bosch-Gimpera va a trobar-lo per a explicar-li el cas nostre. És la sisena o setena explicació d’aquest gènere que ha fet durant la jornada. Gràcies a l’explicació de Bosch i a la comprensió del militar ens treuen del camp.
Ja en som fora. Ja tornem a ésser a la carretera. El Voló és allí a prop. Quan hi som, ens hi hem d’aturar. No podem passar endavant. Cal un permís especial perquè els nostres vehicles puguin anar cap a Perpinyà, i no hi ha manera d’obtenir-lo avui. Haurem de fer nit en aquest vilatge. No ens sap greu, perquè tot seguit d’entrar-hi, el Voló ens ha plagut.
Deixa un comentari