[31 de gener de 1939]
10. L’aturada del Voló
[X.1] Oració del pa
La nit del Voló no serà benigna per a nosaltres. Ens tocarà de dormir dins els cotxes. No hi ha més remei. Resignats, els expedicionaris ens disposem a passar una altra nit dura.
Per a consolar-nos tenim pa, un magnífic pa, ros, olorós, blanc i tou, com fa anys no n’havíem vist i menys encara menjat. És el pa que Pompeu Fabra ens ha presentat una estona abans com un trofeu. Les rodanxes d’aquest pa tenen per a nosaltres un gust de glòria i són el primer senyal de bon averany.
Algú ens fa saber que, a la fleca del poble, per una moneda d’argent espanyola de dues pessetes, donen un pa com aquells. A les mans dels expedicionaris apareixen, com per un feliç joc de prestidigitació, les monedes preades. I aviat, en la penombra de la nit del poble, les grosses barres de pa són la festa dels viatgers.
En tots els llavis, entre mossada i mossada, floreixen elogis del bon pa que trobem al Rosselló. Les rodanxes daurades són a totes les mans, i els ulls les guaiten abans d’ésser posades a l’abast de les dents. Oh, aquest pa tan esponjat, tan gustós! Mai cap confitura no haurà estat tan saborosa per al nostre paladar. Aquest pa ens sembla una menja pròpia dels déus. En els nostres cors s’alça, fervent i sincera, l’oració del pa.
[X.2] Sopar d’hostal
Encara hi ha, aquest vespre, una altra delícia per als pobres viatgers. Quan ja ens crèiem que hauríem de passar sense altra menja que el pa i unes preses de xocolata, ens és comunicada una gran nova. Avui soparem. Soparem a l’hostal del poble. Cap a l’hostal, doncs, que és aquí a prop.
En entrar-hi tenim tots una sorpresa. Asseguts davant una taula del cafè, hi ha el president Irla en persona i la seva família. En veure’m a mi, ell s’alça, s’acosta i m’allarga la mà. Altres amics el saluden. Està trist i cohibit. De sobte, Solé i Pla, tot determinat, va a trobar-lo. En els darrers dies d’estada a Can Perxers, el doctor havia pronunciat frases truculentes i havia dit que duia una arma al damunt. Hi haurà un drama? No. Els dos homes es donen les mans i Irla torna a seure. El diputat Conillera, amb les ulleres negres i el vestit també negre, seu a la mateixa taula, capficat i decaigut.
Aquest sopar d’hostal és modest, però ben cuinat. Ens sembla un gran àpat després de les escassetats que hem patit, a les quals no donem el nom de fam per un escrúpol. Bona sopa, bon tall, bon vi, bon pa. Que de pressa es buiden els plats amb les piles de llesques! La mossa de l’hostal no para de portar-ne. El Voló i el seu hostal ens semblen un primer pas en el camí de la felicitat.
[X.3] La nit del Voló
Si el sopar, modest i tot, ha estat bo, i ens ha deixat un record agradable, el dormir torna a ésser per a nosaltres un problema sense solució. No hi ha allotjament al poble; tots els hostals són plens, i no podrem anar a cap altra banda. Hem rebut ordre de la gendarmeria que no ens moguem dels vehicles, que seran els nostres dormitoris.
Aquesta és la nostra nit del Voló. La nit és serena, l’aire és fred, el cel és riquíssim d’estels tremolosos.
Abriguem-nos bé, i dormim, si podem, asseguts dins el carruatge. Demà serà un altre dia.
El pa blanc de França és com un miracle per als refugiats, després de tant temps de privacions i escassetat:
«El camió era aturat. Dreta a la carretera la seva mare se’l mirava i li allargava una llesca de pa. Era una llesca gruixuda de pa tou, de pa blanc. Pere ja se’l sentia a la boca; el crec de la crosta ben cuita, dolça penetració de les dents en la molla blaníssima. Sacsejà el cap per fer caure possibles teranyines dels ulls. Però al costat de la seva mare hi havia el seu pare i tot d’altres companys que mossegaven alegrement.
–Mira, Pere, pa francès! –deia la seva mare.
El noi va tornar a mirar-s’ho, i l’escala del seu somni es precipità a la llesca de pa francès, però ara amb tota la seva sabor, matisada fins a l’infinit. Sentí més fort que mai aquell impuls cap endavant al mentó, aquella sensibilitat aguda entre les dents i les genives. Hauria arrabassat el pa, l’hauria engolit voraçment. Però se li havia fet de sobte un gran nus a la gola.
Pere allargà el braç amb calma, palpà un instant el pa i es va posar a mastegar lentament, fent una cara extremament seriosa, mentre la seva contenció es resolia en dues inevitables grosses llàgrimes, que se li escorrien cara avall.»
C.A. Jordana, “Pa francès” (1939)
Un altre testimoni:
«Llavors, un home francès em féu senyal que m’apropés.
–Veniu, minyó!
Parlava un català sonor, com barrejat. Anàrem vers l’esquerra. Allí, unes dones omplien grosses panistres de trossos de pa blanc i d’una olor de pa de pessic que m’omplia la boca de saliva. Una de les dones em donà un tros quadrat de pa i l’home, un tall de bacallà sec, doble i blanc, tan blanc com el pa.
–Teniu!
–Gràcies.
I se m’ennuegaren les paraules. Allí mateix, sense esperar, com un afamat, vaig clavar les dents al tros de pa, barrejat amb la saliva abundant; després al bacallà, i així, mossada al pa i al bacallà, la gana es transformà en badall i el badall, en un rot desvergonyit.»
Norbert Orobitg, Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1995)