Dimecres, 1r de febrer
[X.4] Carrers del Voló
He vist, a través dels vidres de l’autocar, la claror de l’alba. No he dormit quasi gens. Quan s’hi veu prou, salto un moment al carrer. Fredíssima matinada. Dono uns quants passos i m’aturo a l’entrada d’un carreró estret i breu, amb cases de pagès menudes, velles, ruïnoses. Un rètol em diu que aquell és el carrer de Voltaire, no pas menys. Ho diu amb totes les lletres: Rue de Voltaire. Segueixo el passeig. Altres noms il·lustres, des de Rousseau a Diderot, apareixen a les plaques dels carrers. No hi ha cap dubte que al Voló tenen un consell municipal d’esquerra.
–No us allunyeu gaire –em diu un company.
Les autoritats no volen que els refugiats anem pel poble, i ho comprenem. Qualsevol transgressió agosarada podria dur-nos a un camp de concentració. Dins aquest petit vilatge hi ha una multitud de gendarmes; en tenim ben a prop alguns grups, i altres van i vénen. Sovint travessen el carrer soldats senegalesos, alts i bruns, que són l’admiració de la nostra mainada. Es presenten grups de refugiats, que han vingut per camins de muntanya; els gendarmes, després d’interrogar- los, els diuen on han d’anar.
Bons homes, aquests gendarmes del Voló! Són més benèvols que els del Pertús. A aquests la frontera els ha fet una mica rígids. Veig com els del Voló tracten paternalment un pobre home que va mig perdut, amb un sac al coll, l’esverament als ulls, la misèria per tot el cos.
Ressegueixo amb cautela els carrers i carrerons propers, mentre la majoria dels companys conversen al voltant dels carruatges. El dia és assolellat, dolç, tebi. Si haguéssim pogut dormir, només si ens haguéssim pogut ajeure, hauríem estat feliços en la nostra aturada al Voló. Guaito amb goig el cel clement, els rètols amb noms gloriosos i els carrers vilatans lluents de netedat.
Quan marxarem cap a Perpinyà? Ens crèiem, de primer, que marxaríem aquest matí, però no pot ésser. Costa d’aconseguir el permís. Pau Vila ha anat a gestionar- lo. Però passen les hores i encara no torna. Ja és la una de la tarda, i segueix l’espera, que es converteix també en espera del dinar.
[X.5] Els primers amics
Els homes de l’expedició portem a la faç el senyal 
de l’insomni, senyal accentuat pel fet de no haver-nos pogut afaitar. Alguns que s’han decidit a entrar en una barberia en surten al cap d’una estona satisfets, no sols amb la cara neta, ans amb el cor content. Els barbers, en efecte, no han volgut cobrar-los el servei.
Aquesta demostració de simpatia és d’un gran efecte moral. Hem trobat, en terra rossellonesa, els primers amics. Després d’heure’ns-les amb els gendarmes sorruts o compassius, els bons barbers del Voló ens han fet veure que a l’exili, si hom troba recels i malfiances, també hi troba proves de cordial amistat i de solidaritat. No tot són mirades esquerpes i alarmades; també hi ha una efusió que traspua als ulls i que, com en aquest cas, arriba fins als actes.
Personalment, però, no he aprofitat la generosa conducta dels barbers del Voló. Quan estava a punt d’entrar a la barberia n’he desistit en saber que no volien cobrar als refugiats. Els que hi han entrat de primer sense saber-ho, han tingut una agradable sorpresa davant la deferència afectuosa. Però anar-hi sabent per endavant que no han de cobrar el servei, no em sembla bonic ni correcte. Sacrifico a aquest escrúpol de consciència el plaer de dur la cara rasurada. Això sí, he sentit alegria per aquest gest dels barbers del Voló, encara que les conseqüències no hagin arribat a la meva barba.
[X.6] Il·lusió d’infant
Mentre jo medito sobre les causes de la tendència liberal i esquerrista que arreu tenen els barbers, el meu fill em fa adonar que a prop del lloc on som, al mig del carrer, hi ha la parada d’una venedora ambulant. Ell, que ha anat a guaitar-la, em parla de les coses que hi ha vist, unes coses meravelloses que ja feia temps que no veia: plàtans, pastissos, què sé jo.
–Em vols deixar comprar un plàtan? –em diu amb la veu suplicant d’un gran desig.
Sap ja quant val: seixanta cèntims de franc. I com que ell té, guardades a la butxaca, unes petites monedes franceses que mesos enrere jo li vaig donar –en suma, 1,40 francs– s’ofereix a pagar la cobejada mercaderia amb el seu propi capital. Concedida l’autorització, se’n va com un llamp al lloc de la venedora, compra el plàtan, l’alça triomfalment i tot seguit es posa a menjar-se’l. Té els ulls brillants i el posat d’un home feliç.
Al cap d’una estona la il·lusió torna a temptar-lo. Ve cap a mi i em diu amb la mateixa veu suplicant, aquesta vegada una mica trèmula per la temença de la denegació.
–Aquella dona ven pastissos. Me’n deixes comprar?
–Ja tindràs prou diners? –li pregunto.
Es treu de la butxaca les petites monedes que li resten i em contesta:
–Em sembla que sí.
Obtingut el nou permís, se’n va cap a la dona de la parada, li mostra les monedes –vuitanta cèntims– i li diu:
–Què podeu vendre’m per això?
La venedora, somrient, li dóna dos pastissos. Em sembla que hi deu perdre; però vol contribuir a satisfer una il·lusió d’infant. Els pastissos són consumits encara més de pressa que el plàtan. Heu-vos aquí esmerçat en pocs minuts tot el capital en francs que el petit portava. Es coneix que, en els seus deu anys, no té la previsió del demà, ni l’instint de l’estalvi. Ha fet, no obstant, un magnífic negoci: per una ínfima quantitat de moneda ha tingut el goig de satisfer una il·lusió. Els infants són rics, perquè viuen d’il·lusions, gran riquesa de la vida.
[X.7] Cap a Perpinyà
A les quatre de la tarda rebem la notícia que ens ha estat concedida l’autorització per traslladar-nos a Perpinyà. En acabar, tard, de dinar a l’hostal, surto un moment al carrer i trobo Bosch-Gimpera i August Pi i Sunyer, que vénen de fer les gestions a favor nostre. Els dono cordialment les gràcies. Feia temps –tres o quatre anys, potser– que no havia vist Pi i Sunyer major, i la salutació mútua ha estat efusiva. He pogut comprovar que el meu vell amic manté aquella mirada de lluïssor intel·ligent i aquell tracte senyorívol que l’han distingit tota sa vida.
Poc abans de la nostra sortida del Voló compareix a l’hostal amb aire d’home consternat, un bon amic, Joaquim de Camps i Arboix, de Girona, que ara és canceller del consolat espanyol de Perpinyà. Només hem tingut temps de canviar algunes frases. Encara no fa dos mesos que, en passar jo per Perpinyà de retorn de l’URSS, vaig anar a veure’l al consolat i li vaig dir, sobre el curs de la guerra a Catalunya, unes paraules que treien les meves preocupacions. Ara, el drama que jo pressentia és una realitat.
–En quines circumstàncies ens tornem a veure! –li dic.
Tots dos sentim a la gola el nus de l’emoció. Ens estrenyem fortament les mans i ens separem en silenci.
En sortir de l’hostal els expedicionaris, torna a venir cap a mi, aquesta vegada per a acomiadar-me, Josep Irla, més abatut encara que ahir, però cordial com en els seus bons temps. Està allotjat, amb la seva família, en aquest hostal de poble, perquè no ha trobat encara facilitat per a residir a un altre punt. Jo atribueixo al seu decandiment físic, que vull creure temporal, la desesma que mostrà dies enrere.
Quan el nostre autocar es posa en marxa, trontollant, adreço una mirada de simpatia a aquest vilatge del Voló, net i clar i alegre, que ens ha donat, enllà de la ratlla, la primera visió de repòs, els primers amics, la primera taula ben parada i el primer pa gustós i abundant.
Deixa un comentari