[1r de febrer de 1939]

11. Cinc dies a Perpinyà

[XI.1]  Cursa d’obstacles

Teníem l’esperança que arribaríem a Perpinyà sense més dificultats.

–Tot està resolt! –ens havien dit, després de les gestions fetes.

Aquest optimisme no es confirma. Prop de Perpinyà ens obliguen a parar-nos, i ens cal donar novament explicacions per a seguir endavant. Ja ens crèiem dins de la ciutat; però tot just a l’entrada hem de fer un nou atur, d’una hora almenys.

Durant aquesta espera hem corregut el perill més gros del viatge. Hom volia de totes passades portar-nos a un camp provisional de concentració establert prop de Perpinyà. Es veu que la multiplicitat i la rapidesa de les disposicions, ordres i contraordres de les autoritats franceses sobre el cas dels refugiats, ha produït confusió entre els agents diversos: policia, gendarmes, funcionaris municipals i departamentals. Cada una d’aquestes categories d’agents té una diferent línia de conducta i fins un diferent grau d’amabilitat. Els més rígids són els agents de policia. Els que ho són menys, els agents municipals.

A còpia d’explicacions, de consultes telefòniques i de conferències entre els agents diversos s’aconsegueix al capdavall l’autorització perquè els nostres vehicles entrin dintre la ciutat i hi facin nit. Tenim unes quantes hores de coll. No hi ha, però, gaire confiança de poder-nos quedar a la capital del Rosselló. Es parla de continuar el viatge, aquesta nit mateix, cap a Tolosa. De sobte el xofer de l’autocar ve cap a nosaltres i ens diu amb una perfecta convicció:

–A Tolosa? Aquest cotxe no arribaria ni a mig camí.

Desistim del projecte i determinem quedar-nos uns quants dies a Perpinyà, si és que no ens en treu un dels rams de l’autoritat francesa.

[XI.2]  Primera nit de Perpinyà

Hem pogut entrar a la ciutat a les vuit del vespre, i fem parada al lloc de la via pública que ens ha estat assenyalat. És una petita plaça, on hi ha restaurants i hotels.

De menjar, ja menjarem; allò que tampoc no trobarem ací és l’hostalatge. Sopem en un d’aquests restaurants, el «Negresco» –un «Negresco» de Perpinyà– i a despit d’haver estat el sopar ben passador, Soler i Pla, en una recaiguda del seu pessimisme, ha dit a un grup de dones, en l’hora del llevant de taula:

–Passarem una misèria terrible!

Algunes dones s’han tornat pàl·lides, i la meva muller, aquest vespre, s’ha trobat malament.

Amb l’excepció d’alguns expedicionaris que s’allotgen en cases d’amics personals, el gros de l’expedició ha hagut de dormir, per segona vegada, als carruatges, que han anat a situar-se en un lloc de parada d’autobusos de línia, al llarg de la barana del canal per on la Tet s’escola. Asseguts dins l’autocar, albirem a l’altra banda del corrent d’aigua, l’ombra del Castellet. Aquesta nit els records de la història ens faran companyia.

 ————————————————————————

Per Sant Jordi, en la diada del llibre, recordem l’obra d’Antoni Rovira i Virgili

i especialment

Els darrers dies de la Catalunya republicana