Dijous, 2 de febrer
[XI.3] Policia i gendarmeria
Ens hem aixecat de matí, si us plau per força. Massa de matí. Encara no s’hi veu. La policia i la gendarmeria van a la recerca dels refugiats que s’han introduït a Perpinyà sense autorització i compareixen davant dels nostres vehicles uns gendarmes que ens donen a tots els homes l’ordre de baixar.
Ja som a baix, al mig del carrer, agrupats i arrenglerats. I altra vegada les mateixes explicacions que hem donat deu o dotze vegades des del Pertús a Perpinyà: qui som, d’on venim, on anem, què ens proposem, quins documents tenim. Molts de la colla exhibeixen llurs passaports en regla. El resultat és satisfactori. Podem tornar als cotxes; cal, això sí, que obtinguem tot seguit una autorització personal i escrita per a restar a Perpinyà. Una comissió va a explicar el cas a Bosch-Gimpera, que és al seu domicili perpinyanès. No hi ha més remei que despertar-lo a aquelles hores de la matinada, per tal que faci les gestions necessàries. Però les ordres s’han fet més severes en les últimes hores, i l’autorització no ve. Tot allò que ha pogut obtenir-se és que els nostres vehicles continuïn provisionalment a la ciutat, per bé que canviant el lloc d’estacionament.
Compte, a sortir fora del vehicle i sobretot a allunyar-se’n gaire! Rondes de gendarmes van pels carrers de Perpinyà i demanen els papers a tota persona que els sembla que fa cara de refugiat, especialment si porta farcells o maletes. Els estrangers que no tenen els papers en regla –i tal com les autoritats els volen ara, no els té en regla quasi ningú– són detinguts i portats al camp de concentració.
A mig matí l’alarma és extraordinària entre la nostra gent. Sabem que han estat detinguts una pila de companys dels dos sexes: Avel·lí Artís i la seva família, Domènec Guansé, Anna Murià, la senyora Baldó de Torres. Hom fa gestions i al cap d’un parell d’hores són alliberats. L’esverament és general en els nombrosíssims refugiats que hi ha a Perpinyà. Els més prudents dels nostres companys ens aconsellen de no moure’ns del carruatge. Però tots sortim, un moment o altre, bo i procurant no aturar-nos ni formar grups, a fi de no cridar l’atenció. Mentre anem i venim, ens sembla que cent ulls ens guaiten i que cada vianant és un policia o un espia.
[XI.4] Troballa d’un amic disfressat
En una de les breus sortides que he fet amb la meva família, hem entrat a una botiga de queviures del Curs Palmerola, per comprar algunes petites coses. Mentre la dona que ens despatxa embolica la mercaderia, noto que un dependent de la botiga em mira amb insistència. Després d’un moment se m’acosta, i quan el tinc a prop veig qui és: és un amic meu, el president del Centre d’Esquerra Republicana d’una barriada barcelonina. Ens hem reconegut mútuament i ens estrenyem efusivament les mans.
L’amic m’explica que és el gendre de l’amo de la botiga, i que havent arribat fa pocs dies a Perpinyà, per no ésser dut a un camp de concentració s’ha disfressat de dependent. La disfressa, val a dir-ho, és una mica sumària. Si els policies i gendarmes de Perpinyà es topen amb ell, al primer cop d’ull descobriran aquest refugiat català que no ha pogut transformar-se fàcilment en un minyó d’ultramarins.
Envejo, en certa manera, la sort del meu amic i coreligionari. Si tots els que hem arribat poguéssim acudir al recurs de disfressar-nos, Perpinyà es veuria envaït per una multitud de comparses de Carnaval. Però aquest episodi sainetesc de la nostra tragèdia no ha passat del cas del company de causa que té la sort de posseir un bon sogre perpinyanès.
[XI.5] El problema del menjar
Aquest migdia encara hem dinat al restaurant. Però Pau Vila ens adverteix que el fons col·lectiu de l’expedició, facilitat per la Conselleria de Cultura, s’ha exhaurit. La cosa greu és que l’exhauriment ve quan encara no ha arribat a mans dels expedicionaris la modesta quantitat de francs que, en principi, ens ha estat assenyalada. A aquests efectes jo resto inclòs en la categoria de diputat. Els qui no tenim francs propis, ni manera d’obtenir-ne amb bitllets espanyols «de sèrie» (és a dir, posats en circulació abans de la revolta militar) ens trobem en una situació difícil.
Faig arqueig del meu capital familiar: unes deu mil pessetes en bitllets espanyols, cap dels quals no resulta ésser «de sèrie» (ni els meus familiars ni jo no sabíem la numeració d’aquests bitllets); cent seixanta pessetes en monedes d’argent, i setanta francs (un bitllet de cinquanta i una peça de vint) que em van sobrar del viatge que vaig fer a París pel juliol del 1936 com a un dels representants del Parlament de Catalunya, per a afers relacionats amb aquella Olimpíada Popular que havia de començar a Barcelona el diumenge mateix en què hi esclatà la revolta, la qual no era pas en el programa olímpic. Els bitllets posats en circulació pel govern de la República durant la guerra civil no tenen a les cases de canvi altre valor que el de l’u per cent. Cèsar-August Jordana ve de canviar tres bitllets d’aquesta classe, de cent pessetes cada un, i porta tres francs justos i rodons com a producte de l’operació. Els bitllets «de sèrie» són valorats entre el 20 i el 30 per cent.
Les nostres angúnies econòmiques comencen ben d’hora. Tindrà raó Solé i Pla? Per a l’immediat problema del menjar hi ha tres solucions: la dels que tenen amics particulars a la capital rossellonesa i són convidats a taula; la dels que posseeixen alguns centenars de francs propis i paren en un hotel o mengen al restaurant; la dels que, sense francs ni amics, accepten, amb gratitud, els menjars col·lectius organitzats al Centro Español, que té molts socis i dirigents catalans.
Aquesta última solució del problema –solució provisional– és la que hem adoptat tot un rengle de polítics i escriptors. Tot un rengle, he dit, i no me’n desdic. Ens trobem arrenglerats en les cues que cal fer al Centro Español en espera del torn, dins l’atmosfera carregada, d’unes sales a peu pla, l’aire de les quals és viciat per les estufes de la calefacció i per l’alè de centenars de persones. Diputats i funcionaris, professors i literats, menestrals i obrers, hem format en una mateixa cua, ens hem assegut en un mateix menjador pleníssim i hem menjat les mateixes menges a les taules de la caritat.
[XI.6] El problema del dormir
Comprovem un cop més que, en el cas nostre, és molt més complicat el problema del dormir que el del menjar. Es menja d’una manera o altra. Però moltes vegades no es dorm de cap manera. Trobar un bocí de pa és més fàcil que trobar un bocí de llit o de jaç.
On dormirem els que no tenim francs per anar a l’hotel o a l’hostal? Haurem de dormir als carruatges; ja ens hi anem acostumant. Ara els vehicles que ens serveixen de dormitori estan situats més enllà del canal, al costat d’una placeta. Hem de repetir l’exercici de dormir asseguts. Som tants, que no hi ha lloc per a estirar-se.
Els petits dormen, els grans no tant. Estem estrets i incòmodes. L’estretor té en aquest cas un avantatge: així sentim menys fred.
El fred, però, es declara contra mi. Prop del meu seient, l’autocar té un ample forat per on entra un corrent d’aire. A despit d’haver tapat el forat amb papers i cartons, tota la nit sento, com una fulla d’un ganivet molt fi, l’aire tallant de la nit perpinyanesa.
Deixa un comentari