Dissabte, 4 de febrer
[XI.11] Continua la recerca
A primera hora del matí vénen alguns companys a l’autocar. La recerca de refugiats continua, i hi ha hagut noves agafades. Si alguns són alliberats tot seguit, d’altres són retinguts. Fa l’efecte que gendarmes i policies han rebut últimament ordres més severes. Transitar pels carrers, i sobretot l’aturar-s’hi, és més perillós que mai.
–No podem seguir a Perpinyà! –s’exclamen els companys.
Els explico que en aquest departament fronterer els refugiats polítics no hi són ben vistos. És cosa d’anar més endins de França. Però el viatge costa diners, i hem d’esperar que la Generalitat ens en faciliti.
[XI.12] El cas Negrín
En el terrat del Centre Català, ple d’un sol daurat i fort, els grups de refugiats parlen de la guerra. Ja no hi ha optimistes, ni tan sols optimistes relatius. El pessimisme és unànime, absolut. Circulen notícies més o menys certes, però totes desfavorables. Els inventors i els corredors de rumors falsos, ara només n’inventen o en fan córrer de dolents. Hi ha qui, avançant-se als fets, declara:
–Els feixistes són a Figueres.
Negrín encara ha tornat a dir que la victòria de la República és segura. Ja no se’l creu ningú; no es creu ni en la seva sinceritat. Hom comenta el cas Negrín. Evidentment és un cas. Recordo que, a darrers de març del 1938, un conseller de la Generalitat, referint-se a l’esforç de Negrín per a prosseguir la guerra, va dir-me:
–Negrín és un geni o un boig.
Avui hom dóna per resolta la disjuntiva, i no pas en el sentit de declarar-lo geni.
És just de reconèixer que Negrín aconseguí, en la primavera de l’any passat, una galvanització de la resistència republicana, un redreçament de les energies bèl·liques i cíviques. Les seves consignes produïren un considerable efecte al començament. «Resistir, resistir!» «Resistir avui per a vèncer demà!» «Si hi ha resistència, hi haurà material»… El poble li obrí un crèdit de confiança. Quan hom creia inevitable la caiguda de Catalunya i l’arribada de l’enemic a Barcelona, l’ofensiva va ésser deturada a les vores de l’Ebre i del Segre i després, en ple estiu, l’ofensiva republicana de l’Ebre català revifà les esperances, com mesos abans les havia revifades la presa de Terol.
L’operació de l’Ebre reeixí en la seva primera fase –el pas del riu–; però fracassà en la segona –avanç cap a l’oest–. La zona ocupada a la vora dreta era massa petita perquè valgués la pena de conservar-la. L’entossudiment a mantenir-s’hi, per raons més polítiques que militars, va ésser un greu error, que portà com a conseqüència l’afebliment de l’exèrcit republicà de Catalunya i l’enfonsada del front en produir-se l’ofensiva franquista de Nadal. Les famoses consignes, rebregades per l’ús immoderat i inoportú, han anat perdent tot el valor, tota l’eficàcia. Si en aquestes últimes setmanes entristien, ara irriten. Repetir-les enmig de l’èxode tràgic és una follia o una burla.
Negrín mateix ha confessat, davant la Diputació Permanent de les Corts de la República, que en iniciar-se l’última ofensiva enemiga, no hi havia a Catalunya més que 37.000 fusells. I quan l’exèrcit republicà, en desastrosa retirada, ja toca a la frontera, quan ja tot s’acaba, l’home parla, com un màgic, de l’armament nou i potent que, segons conta, ha arribat o està a punt d’arribar: milers i milers de fusells i metralladores, centenars de canons i avions. Encara podia haver afegit milions de tones de proveïments. Aquest metge i biòleg, posat a dirigent polític i militar, ha demostrat que coneix ben poc la psicologia i àdhuc la fisiologia dels homes.
En la direcció de la guerra, Negrín no ho ha fet pitjor ni millor que Prieto. Però si aquest pecava de massa pessimista, aquell pecava de massa optimista. Però les dues majors culpes de Negrín com a governant són l’haver imposat un caràcter partidista –no ja polític– al comandament de l’exèrcit de la República, i l’haver donat als catalans la sensació que, àdhuc dins el règim republicà i en els moments transcendentals d’una guerra, eren manats i malmenats per una gent hostil.
La propaganda de Negrín, dels seus subalterns i dels seus òrgans periodístics ha tingut un sentit d’espanyolisme tradicional, hegemònic i absorbent que ha disgustat els catalans i els ha fet dir: «Aquests són tan unitaris i anticatalans com els altres!» I no és pas que hom no els fes notar la improcedència de llur actitud. El president Companys, verbalment i per escrit, adreçà enèrgics planys a Negrín i a Azaña. Davant les reclamacions catalanes, el cap del govern no volgué fer res i el cap de l’estat no pogué fer res. I a la frontera mateix, en les hores de l’èxode, molts catalans –entre ells alguns diputats– han sentit encara les injurioses vociferacions i malediccions anticatalanes d’alguns energúmens de l’exèrcit republicà.
[XI.13] La guerra que s’havia de perdre
Els republicans –i amb els republicans, els obrers– han perdut la guerra civil que els militars provocaren. El fet consumat de la guerra perduda –i a Catalunya virtualment acabada– posa una ombra més fosca en els ulls dels exiliats.
Els dirigents de la República espanyola, i així mateix els del proletariat, han conduït malament la guerra. I tal com l’han conduïda, s’havia de perdre forçosament. Les possibilitats de victòria, que sovint s’han insinuat, han estat ofegades per l’errònia política que s’ha seguit. Els més funestos errors han estat comesos en el domini de la política internacional.
La meva opinió sobre aquest punt ha estat sempre que per a guanyar la guerra –i militarment podia ésser guanyada– calien alhora dos factors: una política interior d’ordre i justícia i una política exterior de serietat i modèstia. La manera com, des dels darrers mesos del 1936, es descabdellà la política anomenada de no-intervenció, em va fer pessimista. Només un canvi de posicions en l’escaquer europeu ens podia salvar de la derrota final. Sense un tal canvi, la derrota podia ésser només ajornada, i ho ha estat per més temps del que hom podia calcular al principi. Per aquest cantó, les equivocacions dels Estats democràtics són innegables. Però també hi ha hagut culpes, i ben grosses, per part dels antifeixistes, entre les quals convé citar: els excessos injustificables dels incontrolats durant els primers temps de la lluita (més greus encara al centre d’Espanya que a Catalunya); el desori en la formació de les milícies, degut en gran part al predomini d’elements sense cap preparació i sovint amb pensades extravagants; els entrebancs posats, per falòrnies pretesament ideològiques, a la constitució d’un exèrcit veritable i eficient; la indisciplina d’alguns sectors populars; el desgavell en el treball industrial i agrícola; la persecució dels menestrals i petits industrials i comerciants; la incapacitat escandalosa de molts dirigents republicans i obreristes; el depriment espectacle de les desavinences i 
topades, de vegades sagnants, entre els partits i les sindicals que combatien contra el franquisme; la diplomàcia vanitosa d’Álvarez del Vayo, tota feta de notes i discursos efectistes i altisonants, justos moltes vegades en el fons, però sovint inoportuns, quasi sempre inútils i de vegades contraproduents; la política de guerra de Negrín, principalment en els últims mesos, que feia la impressió a l’estranger d’ésser dictada de Moscou estant, encara que això no fos prou cert.
No sempre he pogut, en el curs de la guerra, exterioritzar públicament les meves opinions. Però alguns dels meus amics saben com pensava. Conservo fidelment a la memòria una conversa que, el mes de novembre del 1936,vaig tenir amb Josep Tomàs i Piera, que feia pocs dies havia deixat d’ésser ministre de la República. Sols tots dos en el seu despatx d’advocat vaig dir-li:
–Si Mussolini té el propòsit decidit de fer guanyar Franco, Franco guanyarà, perquè els països democràtics no voldran arriscar-se a una guerra per la República espanyola.
–Podeu estar segur que Mussolini té aquest propòsit –em digué amb to greu el meu amic.
Tots dos restàrem un moment silenciosos. Posades les premisses, resultava clara i segura la conclusió.
I la conclusió ja és aquí.
Ara ja no podem fer altra cosa sinó atenuar els efectes del desastre i preparar l’acció futura damunt unes bases millors.
[XI.14] El primer auxili econòmic
Cap al migdia, un gran moviment al terrat i a la sala del Centre Català em treu de la meva meditació. Hi ha bones noves. No pas del front de guerra, sinó de la caixa de la Generalitat.
I les noves es confirmen. A la tarda hom comença a repartir els socors. Uns quants amics marxen avui mateix cap a Tolosa amb llurs famílies. Nosaltres quatre marxarem demà. Però mirem amb horror la perspectiva de passar una altra nit dins l’autocar glacial. Un amic em facilita l’adreça d’un hotel i em diu que donat el meu nom hi trobaré una habitació confortable. Afegeix que cal que ens allotgem de seguida regularment, perquè la recerca dels refugiats es fa cada hora més implacable.
A l’hotel trobem una acollida amistosa. L’encarregat ens explica que s’hi han allotjat, en diverses dates, tota una pila de catalans i espanyols, de Blasco Ibáñez a Marcel·lí Domingo. La veritat és que ens proporciona una habitació confortable i neta que només ens costarà vint francs diaris. Hi ha dos llits grans, lavabo amb aigua, i un balcó que dóna al carrer. Ens hi instal·lem i ens sentim reviscolats. Serà la nit millor del nostre èxode. En la tèbia temperatura de la calefacció, a les nou del vespre, ens posem al llit i fem el propòsit de dormir llargament, fins que els ulls ens diguin prou.
Deixa un comentari