II. Caldrà sortir de Barcelona

0

Dilluns, 23 de gener de 1939

 0

[II.1]  Passos inútils sota les bombes

De bon matí tots els de casa anem a peu cap a Barcelona. Ja no puc ajornar més la qüestió del passaport, i em penso que l’he ajornada massa. Mentre fem camí hi ha dos bombardeigs, cap a la banda del port. El meu fill, que té 10 anys, camina sense cansar-se; però s’afecta visiblement per les fortes detonacions.

Hem arribat a quarts de deu a les oficines que té la Conselleria de Governació a la Gran Via, a prop del passeig de Gràcia. L’alt funcionari pel qual demano no ha arribat; un porter em diu que acostuma a anar-hi cap allà a les deu. A un quart d’onze hi torno. Encara no hi és. Un col·lega del Parlament que trobo allí, Francesc Arnau, m’adreça a un funcionari present que potser podrà servir-me. Desitjo que em sigui tornada la documentació, per tal d’acudir directament a l’oficina de l’Estat. Però tot allò que es refereix als passaports és dintre d’un fitxer, del qual té les claus una senyoreta funcionària que aquest matí no ha comparegut. El funcionari amic s’ofereix a iniciar la tramitació, i si bé comença a estendre un document per avançar feina, no pot tirar endavant sense altres documents. Com que la funcionària de les claus no ve, estamordida segurament pels bombardeigs continus d’aquest matí, quedem de tornar a la una.

Tenim dues hores per a fer altres gestions. Porto la meva muller i el meu fill a casa d’un parent; tot just hi entrem espetega un nou bombardeig. En cessar el soroll surto al carrer amb la meva filla. Ella es dirigeix a l’Escola de Bibliotecàries. No hi ha classe, perquè les classes estan suspeses a tots els establiments docents; tanmateix hi vol anar; comprèn el caràcter de comiat que tindrà aquesta visita, i n’està tota afectada. Jo em dirigeixo a les oficines del Departament de Presidència de la Generalitat instal·lades al vell palau egregi, que trepida aviat sota un altre bombardeig. Tot pensant que potser és la darrera vegada que hi entro, miro amb recança la galeria gòtica, desfigurada per les pilastres de maons que han estat alçades provisionalment entre les fines columnetes.

Manquen molts funcionaris. Quasi tots els absents són fora de Barcelona; uns, compresos en les classes mobilitzades, han anat a incorporar-se; uns altres han sortit en comissió de servei; també n’hi ha que se n’han anat per iniciativa pròpia.

L’ambient del Palau és d’un pessimisme absolut. Val a dir que hi ha funcionaris als quals caldria més aviat parlar d’optimisme, puix que veuen els esdeveniments amb satisfacció no gaire dissimulada. Els republicans, magnànims o càndids, han tolerat que hi hagi entre el personal burocràtic una part, no pas petita, de gent desafecta a la República i més o menys simpatitzant amb Franco.

A prop de migdia rebo per telèfon un avís amb caràcter urgentíssim. Em comuniquen que a dos quarts d’una hi ha reunió del ple de la Institució de les Lletres Catalanes.

–No hi faltaré –responc.

En sortir del despatx, la noia mecanògrafa que m’ha tramès l’encàrrec ve cap a la porta per a donar-me la mà. Sens dubte ha interpretat la crida telefònica com una indicació de la meva immediata sortida de Barcelona.

–A reveure! –em diu en el to de qui dóna un comiat per molt de temps.

–Els bons catalans ens tornarem a veure un dia o altre –li contesto.

Aprofitant el quart d’hora que em queda abans d’anar a la reunió, entro al despatx de la Sotssecretaria de la Presidència, a fi de parlar amb Martí Rouret, que la setmana passada m’havia ofert el seu cotxe per dur la meva família a Girona. El meu amic, enfeinadíssim, no arriba a donar l’abast a les contínues crides per telèfon, consultes i visites.

–La setmana passada –m’explica– hauria pogut fer-se fàcilment el viatge, però ara em trobo amb grosses dificultats. Hi ha un munt de gent que ha de sortir de Barcelona, i tenim pocs cotxes, pocs xofers i poca benzina. De totes maneres trobaré una solució o altra per a vós i la vostra família. Ja ens veurem al Majèstic a l’hora de dinar.

Després de recórrer algunes sales del Palau, amenaçat novament de profanació, surto al carrer. Em sap greu de no haver pogut acomiadar-me d’un porter, amic servicial i cordial, una mica filòsof i una mica humorista –escèptic, per tant– que ha estat ocupat durant molts de mesos a col·leccionar caricatures i dibuixos periodístics relatius a la guerra. No fa gaire que, en un mal moment de la lluita, vaig dir-li:

–Això no serà res! Quan calgui, traurem el Sant Crist Gros.

La darrera vegada que el vaig veure –abans-d’ahir, dissabte– va dir-me:

–El Sant Crist Gros ja no hi és a temps.