[VIII.4] Barcelona ha caigut! – [VIII.5] Els escriptors i els diputats

[28 de gener de 1939]

.

[VIII.4]  Barcelona ha caigut!

Fa dos o tres dies que no sabem gaire cosa del que passa a Catalunya, ni del que passa al món. A Can Perxers no hi ha aparell de ràdio; ningú no ha tingut la iniciativa de portar-n’hi un dels que, a centenars, haurà calgut abandonar.

Com que les notícies autèntiques manquen, les notícies falses abunden. Hom parla del desembarcament de nombroses tropes republicanes procedents del sector de Madrid, proveïdes de poderós material. Els allotjats a Can Perxers es mostren escèptics –han tingut tantes decepcions– però n’hi ha que no han perdut del tot les confiances. Dies enrere va circular per Barcelona la notícia d’un desembarcament de tropes procedents de València. Sembla que era un contingent petit, d’uns dos mil homes, amb alguns grups de voluntaris internacionals llicenciats; però la imaginació de la gent va quintuplicar i fins decuplicar la xifra. S’arribarà encara a alçar el barratge de què tant s’havia parlat? Entre Barcelona i els Pirineus hi ha alguns rengles de muntanyes i alguns cursos de rius que tenen un gros valor per a la guerra defensiva.

A mig matí arriba, com a cosa certa i confirmada, una mala notícia, la pitjor notícia: Barcelona ha caigut! I aquella defensa que organitzava el general Riquelme? Des del primer moment vam sospitar que no va ésser sinó un recurs per a fer creure en la resistència militar de la ciutat i evitar el moviment que, en nom d’una defensa desesperada, preparaven, o es deia que preparaven, certs elements extremistes. Amb tot i no ésser inesperada, la notícia de la pèrdua de Barcelona ha produït emoció i consternació. Hi ha companys que s’han tornat més pàl·lids i altres que han deixat caure els braços en senyal de descoratjament.

Han arribat al mas algunes persones que vénen de la capital catalana, i expliquen que el dimecres, dia 25, les tropes republicanes van evacuar-la gairebé del tot, i prengueren posicions en alguns suburbis. L’alcalde de Barcelona, Hilari Salvador, seguia a la ciutat. Dijous al matí les tropes franquistes no hi havien entrat encara, però ja començava a actuar la «Cinquena columna », que esvalotava pels carrers, paquejava en alguns barris i havia posat a la Rambla unes grosses pancartes que deien: ¡Arriba España! Un xicot badaloní, conegut de Pompeu Fabra, explica que ell sortí abans-d’ahir, dijous, de Badalona, on encara no havien arribat els franquistes, amos ja de Barcelona.

Així, l’exèrcit de Franco entrà a Barcelona el dia 26 a la tarda. La meva temença, puc dir el meu pressentiment, s’ha confirmat. La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l’aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l’exèrcit del Marquès de Los Vélez. Aquests dies deuen voltar per Catalunya, amb ulls de flama i veus de dolor, dues grans ombres: l’ombra de Pau Claris, l’ombra de Francesc Macià.

Decennis enrere els catalans vam perdre la despulla de Pau Claris. Perdrem ara la de Francesc Macià? Haurà estat profanada la tomba del primer president de la nova Generalitat en aquella plaça de la Fe que correspon al lloc per on l’any 1641 van atacar els invasors la fortalesa de Montjuïc, amb els irlandesos al davant? Aquell matí d’un 26 de gener, el cap del terç irlandès queia mort sota les descàrregues catalanes, i hores més tard els assaltants de la muntanya fugien derrotats cap a la plana, on la cavalleria enemiga era desfeta i delmada al seu torn per la cavalleria francocatalana. El 26 de gener de 1939, la conquesta de la muntanya defensora de Barcelona ha estat fàcil per als invasors, que hauran pogut plantar llurs banderes damunt la tomba de Macià. Hauran esventat les cendres i escampat els ossos? Aviat sabem confidencialment que no han pogut fer-ho. Els franquistes poden destruir la tomba, escampar les pedres, remoure la terra; però el cos de Macià no el trobaran.

En qualsevol dia que Barcelona hagués caigut, la seva caiguda m’hauria ferit l’ànima; però la coincidència del dia atziac amb l’efemèride històrica, fa més dolorosa la meva ferida. Hauran pensat els invasors en aquesta data? L’hauran buscada deliberadament? Em sembla que no. Així i tot, en la coincidència de les dates veig un sarcasme que m’humilia com a patriota i com a historiador.

Sento la necessitat d’estar sol; surto cap a la terrassa del mas i em passejo amunt i avall, tot guaitant d’esma el paisatge, el cel insegur, els núvols foscos i inflats que passen amb aire d’amenaça. Voldria cridar tots els exèrcits i tots els herois de la Catalunya nacional perquè vinguin a defensar la terra en perill, la terra que s’estremeix sota la petjada dels invasors.

Oh, Barcelona! Torre mestra del Principat, mare de Catalunya! Perdre Barcelona és, per a Catalunya, molt més que perdre un membre, una entranya: és perdre la força que fa viure. Recordo aquella frase d’un general de Felip V: «Per a abatre Catalunya, cal descarregar els cops damunt del seu cap, Barcelona». Ara que Barcelona s’ha perdut, les muntanyes catalanes que tinc al davant, el cel que tinc al damunt, la terra catalana que tinc al dessota, sembla que fugen, que es perden, que s’acaben com una cinta que arriba al seu extrem. A cada tomb del meu curt passeig comprovo la presència de les muntanyes, del cel i de la terra, que és la presència material de Catalunya. Una presència d’agonia, però. Clavo els ulls en el paisatge amb l’avidesa de qui guaita la faç d’un ésser estimat que està finant.

[VIII.5]  Els escriptors i els diputats

Uns companys escriptors vénen cap a mi per a explicar-me algunes coses. Estic abstret, i la conversa no em distreu. Un em diu que el president Companys és a Agullana, en un mas proper. Un altre afegeix que també hi ha Rouret i que ell mateix l’acaba de veure a la vila. La rotllana creix i s’eixampla amb altres companys. Aviat el tema de les converses és la invasió del mas, que es fa cada hora més alarmant. Hi ha planys i recriminacions.

–No havíem quedat –em pregunta en to aspre un escriptor– que aquest mas estava reservat als intel·lectuals?

–Així s’havia dit –responc–. Però el tracte no va fer-se en cap escriptura. Coses que eren possibles tres dies enrere, avui ja no ho són. ¿Voleu que aquesta gent que arriba ací es quedi per les carreteres o sota els arbres?

Un amic que acaba d’afegir-se al grup concreta:

–Van venint tots els diputats!

–On voleu que vagin? –insisteixo–. Fa quatre dies que roden com ànimes en pena d’un lloc a l’altre, sense trobar on jaure ni on menjar. D’ençà que van sortir de Barcelona no han passat dues nits seguides en un mateix lloc. De Barcelona a la Conreria, de la Conreria a Girona, de Girona a Olot, d’Olot a Cantallops, de Cantallops a Agullana. Han patit més que els intel·lectuals. Amics escriptors: compadiu-vos dels pobres diputats!

–Sobretot dels diputats pobres –salta un ironista.

El joc de paraules m’irrita, a despit del fons de veritat que conté. Penso encara en la caiguda de Barcelona, i tots els planys sobre l’allotjament i sobre les subsistències em fan l’efecte d’un insult a la categoria històrica d’aquests moments.