[23 de gener de 1939]
[II.5] El darrer capvespre a Barcelona
Caminant cap a Horta, pel trajecte tantes vegades seguit, a cada carrer, a cada cantonada, davant cada casa, em ve la mateixa idea: «Qui sap quan tornaràs a passar per ací! Potser no hi passaràs mai més…». A mesura que m’acosto al meu xalet, aquesta idea es va fent més penetrant i més obsessionant. Mai un crepuscle no havia estat més ombrívol, per a mi, que el dia 23 de gener de 1939.
Abans d’entrar a casa, un esforç de voluntat m’ha restituït tot el domini de mi mateix. El sentiment del propi deure m’ha fet reaccionar de pressa. Cal mantenir el cor fort i donar un exemple de serenitat. No tinc dret a deixar-me arrossegar per la ràfega sentimental.
La meva família és al rebedor, acompanyada d’un parent i d’unes veïnes. Tota l’estança és plena de maletes i farcells.
–Encara no marxem –dic en entrar, i explico breument el resultat de la reunió del carrer de Còrsega.
Tot sopant m’he esforçat per aparèixer tranquil i content. Em penso que ho he aconseguit. Faig una frase humorística a propòsit dels bagatges, que sempre m’han inspirat terror:
–Em fan més por les maletes que els feixistes.
He d’esforçar-me molt per mantenir aquesta aparença de bon humor. La veritat és que sento un dolor agut, com el d’un esquinç al cor.
[II.6] Examen de papers i de consciència
Els meus familiars se’n van als dormitoris. Jo em quedo al meu despatx per triar papers. És l’última tria. Destrueixo cartes i documents que podrien perjudicar o comprometre altres persones. Ara em ve a les mans una carta que, si fos trobada en un escorcoll, podria costar car a un antic amic que ha canviat de política tres o quatre vegades i del qual tinc greuges rebuts. Esquinço la carta a miques, unes miques més menudes que les de les altres cartes. En fer això sento com una purificació espiritual que em dóna un més alt coratge.
En aquesta hora de prova, sol en el silenci, em sento content de la pròpia conducta i del propi estat d’ànim. Els qui no han sentit mai aquesta impressió desconeixen un dels millors gaudis de l’home, un gaudi que ens compensa moltes misèries i molts desenganys. Alguna vegada he dit en conversa íntima:
–Jo no sóc ni orgullós ni modest. No sóc orgullós perquè em conec prou a mi mateix, i no sóc modest perquè conec prou els altres.
Aquests dies, però, he sentit de vegades un sentiment d’orgull. He vist, millor que mai, com són certs homes, i he vist, també millor que mai, com sóc jo. I de la comparança ha sortit aquest orgull, que no és ben bé orgull, sinó sentiment de la netedat espiritual.
Hom dirà que no és possible d’ésser ensems jutge i part, i que cadascú es decanta naturalment a donar-se la raó a si mateix. Inútil raonament de caràcter massa general, ara que, no ja per raó, sinó per intuïció, m’adono de la realitat claríssima i veig el fons dels homes, la veritat de les ànimes. Estic segur de veure-la bé. Els elements de parcialitat a favor meu que puguin entrar en el propi judici són més febles que els que puguin entrar en el judici de la gent que conec i tracto, i es troben contrarestats i superats per un pregon esperit de justícia, que és inseparable del meu esperit. Qualsevol mala acció que jo cometés conscientment, em deixaria un neguit que em fóra un càstig màxim. És aquest càstig allò que més temo en el món. Cap avantatge personal, cap satisfacció d’un desig o d’una passió, cap fugida d’un perill, no em compensarien el sofriment intens i durador que em produiria el saber-me culpable. Tal és el mecanisme psicològic de la meva consciència moral. La comparació, sobretot en les hores dramàtiques de la vida, de la meva conducta amb la de molts altres, em dóna un incomparable conhort.
Sento aquell plaer d’ésser sever i dur amb si mateix, de què ha parlat Nietzsche. Tota la meva vida he estat un jutge exigent per a mi, i la meva suprema aspiració consisteix a no sentir-me avergonyit davant els meus judicis. Allò que els altres pensessin de mi, m’ha preocupat molt menys que allò que jo en pensés. Qui té la consciència moral desperta, pot jutjar-se a si propi amb més coneixement i més justícia que ningú. Actor, testimoni i jutge alhora, els veredictes pronunciats en el secret de la meva consciència són els que tenen més fonament.
Això no és una digressió filosòfica. És el meu monòleg interior, mentre vaig regirant i esquinçant cartes, documents, apunts.
[II.7] Perdo la batalla del paper
És mitjanit. Endut pel corrent de les reflexions, continuo d’esma la feina. Sostinc una batalla contra els papers que em volten. Em sembla que en tinc més que mai. En surten de tot arreu: dels calaixos, de les caixes, dels caixons, dels armaris, de les prestatgeries, de les carpetes, de les taules i de les cadires. Com més n’esquinço, més en surten.
Aviat em declaro incapaç de la revisió total dels meus papers. No puc revisar-ne ni la desena part, i això que ja fa dies que treballo en aquesta feina. Desisteixo de continuar-la. Què en trauré de seguir la lluita, una, dues, tres hores més? Necessitaria algunes setmanes. Ja no hi sóc a temps. Em declaro vençut. Perdo la batalla del paper.
Abans d’anar-me’n al llit per provar de dormir dono un esguard adolorit i amorós als meus dipòsits de paper escrit i imprès, que ara veig transformats en munts i muntanyes, en una prodigiosa multiplicació.
Deixa un comentari