[24 de gener de 1939]

.

IV. A Girona

[IV.1]  Carretera de la costa

El xofer que condueix el cotxe és un home de mitja edat, de mirada viva i posat decidit. Ha resolt de passar per la carretera de la costa, prescindint de totes les combinacions d’itinerari imaginades pels amics experts, i no mostra ni la més lleu vacil·lació, ni la més petita aprensió. Aquest home és tot el contrari del xofer que la nit passada ens va dur a la Conreria.

Baixem a prop de Badalona, entre vols d’avions, alarmes i detonacions repetides. Tornem a viure un moment l’ambient tràgic dels bombardeigs aeris. Sentim que ens acostem de nou al perill. On deuen ésser ara els franquistes? Estaran ja a punt d’entrar a Barcelona o de tancar-la pel nord?

El cotxe marxa a bona velocitat, arran de la mar en calma. Dia clar i temperat. No es nota cap símptoma de desordres interiors ni de revolució extremista. Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. Les dones i els infants van dalt dels vehicles, asseguts damunt farcells i atuells; els homes menen els animals o segueixen silenciosament darrere el vehicle que marxa amb lentitud entre freqüents aturades, avançat sovint per camions i cotxes ràpids… La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.

Poc abans d’arribar a Arenys de Mar, el xofer ens assenyala, entre encuriosit i estranyat, uns vaixells que naveguen molt a prop de la costa, la proa cap al nord. Un soldat que fa guàrdia en una cruïlla alça el fusell per aturar el nostre cotxe i ens avisa:

–Compte, que hi ha uns vaixells de guerra aquí al davant!

El xofer, que ha alentit la marxa sense aturar-se, arronsa les espatlles i segueix endavant. Petits grups de curiosos deturats vora la carretera guaiten els vaixells. Hom sospita que són franquistes. Alguns autos, camions i carros s’han aturat per precaució. Més amunt una colla de gent, que també s’interessa pels vaixells, ens diu que són francesos. Ara els veiem de més a prop: n’hi ha un de gros i dos de mitjans, segurament un creuer i dos torpediners. Ens trobem davant de Caldes d’Estrac, on tenen la residència els representants diplomàtics de l’estranger.

Si l’aparició d’uns vaixells només ha estat una falsa alarma, no succeeix la mateixa cosa amb l’aparició d’uns avions. Un vol de cinc aparells franquistes passa per damunt de la carretera que seguim, i al cap d’una estona, força més avall, retrunyen les explosions. El nostre xofer intrèpid no en fa cas. No l’esvera ni l’atura res: ni la guerra de l’aire ni la de la mar. Sentim per aquest home silenciós i coratjós una admiració creixent.

[IV.2]  La zona de més perill

Un cop hem travessat Arenys de Mar, s’agreugen les dificultats del viatge. Entrem sens dubte a la zona de màxim perill aeri. Un soldat que s’avança fins al cotxe crida:

–No convé passar per aquesta carretera!

El xofer no ha girat el cap, i segueix en la mateixa direcció i amb la mateixa marxa. Un tros més amunt, un altre soldat es planta al bell mig de la carretera amb els braços estesos, en un dels quals porta el fusell.

–No es pot passar! –diu.

Aquesta vegada el xofer ha aturat el cotxe.

–Ja sé el que em faig! Tinc ordre de passar –contesta.

El nostre xofer no porta galons, però el to de la seva veu li dóna autoritat. D’altra part, a la portella de l’automòbil hi ha l’escut de la Generalitat de Catalunya. El fet és que el soldat es desconcerta i s’arramba a un costat. Seguim endavant per la carretera ampla que va directament a Girona.

Aviat, però, tot un escamot de soldats i mossos d’esquadra ens atura davant d’un embrancament de rutes.

–No podeu seguir més enllà –ens diu un mosso–. A cada moment bombardegen i metrallen la carretera. Trenqueu per aquí –afegeix assenyalant l’embrancament. A despit del to sec amb què parla el mosso d’esquadra, el nostre xofer insisteix.

–He de tirar endavant –diu.

–Doncs no hi podeu tirar.

–És que tinc ordres.

–Jo també –replica el mosso amb una decisió que no admet rèplica.

El nostre xofer no replica i es resigna de mala gana a canviar de ruta. Mentre torna a agafar el volant s’exclama:

–Ui! Quins tombs que haurem de fer!

Heu-vos aquí un home que no està per tombs. És un home directe, parlant i guiant el cotxe.

Ell, en sortir de la Conreria, m’havia dit, en resposta a una pregunta meva, que a les onze fórem a Girona.

–Hi arribarem molt més tard –em diu ara, contrariadíssim. Endevino que allò que més el contraria no és fer tard, sinó fer tombs.

A mi no em desplau, en canvi, el passar per aquestes carreteres secundàries, estretes i poc transitades, que tomben i giren entre pujades i baixades suaus. I no em desplau, no sols perquè així evitem el risc de les bombes i de la metralla, sinó perquè veiem un paisatge més atractívol. Hem entrat en una comarca muntanyenca, el baix Montseny. És una bella terra, amb petits prats verds i humits, comes coronades de pins, masies brunes a prop de les quals fan de sentinella els pallers daurats, poblets presidits pel campanar que vermelleja sota el sol del migdia. Però el meu estat d’ànim no em permet ara de gaudir les meravelles del paisatge.