I. La desfeta militar 

Diumenge, 22 de gener de 1939

[I.1]  La visió del perill

Aquesta matinada, en el neguit de l’insomni, no he pensat en altra cosa sinó en la guerra. Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l’exèrcit franquista serà a Barcelona. Allò que temps ha pressentia, ja ve, s’acosta, és molt a prop. Hi ha els dies comptats…

M’ha estat impossible de tornar-me a adormir, i m’he llevat d’hora. Avui no em tranquil·litza la quietud del xalet on habito, a la barriada d’Horta. La claror del nou dia no ha esvaït, com havia esvaït altres vegades, el pòsit negre que l’insomni deixa. Assegut davant la meva taula de treball, entre papers i llibres, no he tingut, durant una llarga estona, esma d’escriure ni de llegir.

La guerra absorbeix el meu pensament. Recordo que, fa dues setmanes, Joan Comorera, en un discurs, posava en guàrdia el nostre poble contra les versions optimistes segons les quals l’ofensiva franquista iniciada el 23 de desembre —l’ofensiva de Nadal— havia fracassat. «No és cert —declarava— que hagi fracassat l’ofensiva franquista». I per a estimular la gent a fer un esforç suprem, afegia: «Però si no ha fracassat, fracassarà». En el fons, les paraules de l’orador significaven que, sense una reacció extraordinària i immediata, la batalla de Catalunya estava perduda per als republicans. Per això demanava que aquella mateixa nit, en acabar-se el míting, s’obrís una llista de voluntaris a fi d’organitzar ràpidament uns batallons de metralladores.

S’ha fet l’esforç que calia? Si s’ha fet, no ha tingut eficàcia o no n’ha tingut prou. Va deixar-me un regust amarg la reunió que en un xalet de les Tres Torres, a Sarrià, van tenir fa nou dies els diputats de l’Esquerra Republicana de Catalunya i altres elements del partit. Alguns companys hi havien anat amb la il·lusió —il·lusió de miracle— que es tractava de realitzar un gest enèrgic i salvador per part de la Generalitat. El lloc de la reunió va ésser mantingut en secret; quan els diputats pujàrem als cotxes que ens hi havien de portar, no sabíem on ens portaven, ni sabíem tan sols si el lloc era dins o fora de Barcelona. (Petit pròleg d’aire novel·lesc, que havia estat posat ja a altres reunions polítiques semblants). Els pocs que s’havien il·lusionat sofriren una desil·lusió. Dins una sala gran, habilitada escaientment a tota pressa i adornada amb draps barrats, s’aplegaren un centenar de persones. Lluís Companys va exposar, en un discurs franc i serè, la gravíssima situació militar: confessà les seves temences per la sort de Catalunya i contà amb tots els detalls una recentíssima entrevista seva amb el cap del govern espanyol, Juan Negrín. El president de Catalunya mostrà en aquell discurs un gran domini de si mateix; parlava pausadament, gesticulava abundantment, com és en ell habitual; però amb ritme i fins amb elegància, enmig de la improvisació. Cas curiós: en comptes d’un discurs vehement davant la pàtria en perill, Companys pronuncià en aquella tarda un discurs que, per la seva forma i el seu to, pot ésser qualificat d’acadèmic, potser el més acadèmic de tots els que ha pronunciat en la seva vida. En les paraules, en els gests i sobretot en la faç de l’orador, es reflectia la recança de no tenir mitjans adequats per a defensar Catalunya en cada una de las seves valls, en cada una de les seves muntanyes, tal com ell mateix havia demanat feia pocs dies al nostre poble. De les coses que va dir Companys i de les que van dir els altres que intervingueren en la discussió, hom deduïa que la catàstrofe era inevitable i àdhuc inajornable. Josep Tarradellas volgué donar una nota relativament encoratjadora; però se li coneixia que la donava, més que per convicció, per complir allò que ell creia el seu deure de dirigent. D’altra banda, les coses vistes que alguns dels presents relataren en conversa particular, abans i després de la reunió, acabaven de fer més ombrívol el quadre.

Prenen ara un fort relleu en el meu record unes manifestacions que, dies enrere, féu Lluís Nicolau d’Olwer —evidentment ben informat pel seu càrrec de governador del Banc d’Espanya— als companys de la Institució de les Lletres Catalanes.

—Els dos exèrcits republicans que actuen a Catalunya —ens va dir—, el de l’Est i el de l’Ebre, es captenen aquests dies molt diferentment. L’exèrcit de l’Est combat, es defensa, contraataca. L’exèrcit de l’Ebre, desarticulat pels primers cops, no existeix. I la inexistència de l’exèrcit de l’Ebre farà probablement inútil la resistència de l’exèrcit de l’Est.

Jo li vaig preguntar:

—Així, Barcelona està en perill d’ésser presa o encerclada?

Nicolau em respongué amb un lleu però definit signe afirmatiu.