[IV.8] Màgica de les desaparicions

25 de gener de 1939

[IV.8]  Màgica de les desaparicions

La primera notícia que rebo avui, després de llevar-me, és aquesta:

–Cerezo ha passat la frontera aquesta matinada a les sis.

Me l’ha donada Pau Romeva, que a aquella mateixa hora havia anat a dur la seva família al Pertús, d’on ell ha hagut de tornar per raó de l’edat militar. Poc després altres amics em repeteixen la notícia en termes crus:

–Cerezo ha fugit fa tres hores.

En dies extraordinaris succeeixen coses extraordinàries. Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions s’ha conduït com un home serè i enter, ha abandonat ara l’alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? És el contagi dels mals exemples? S’ha sentit ofès o amenaçat per l’actitud de certs elements locals? Ahir a la tarda va córrer la veu que els sindicats obrers gironins preparaven un cop, que seria el de la presa del poder per la classe treballadora; es tractava segurament dels mateixos rumors que havien corregut a Barcelona. Jo atribueixo a motius confessables la desaparició de Cerezo . D’altra banda, ell feia sovint viatges d’anada i tornada.

La veritat és que avui hi ha a Girona un ambient més carregat i perillós que ahir. El cas de Cerezo és molt comentat. Els uns, en assabentar-se’n fan un gest de sorpresa; uns altres es limiten a un mig riure misteriós que vol dir: «Ja m’ho pensava». Miquel Santaló, que aquests dies es mou i parla amb una serenitat remarcable, es mostra estranyat:

–Ah, és fora en Cerezo?

La seva fesomia, però, no expressa cap gran sorpresa. Em fa l’efecte que ja ho sabia. Més encara: que potser ja ho sabia per endavant.

La malfiança és encomanadissa. Molts s’imaginen noves sortides i fugides. Es comenta l’absència d’Irla. No se’l veu enlloc, no se’l troba enlloc. S’ha fet fonedís. Ha anunciat que vindrà a Casa la Ciutat, però no ve. Els seus secretaris, unànimes, declaren que no saben on és. Algú diu que ha marxat cap a la frontera. D’altres diuen que ha marxat la seva família. El fet és que passa el temps i Irla no compareix. Els diputats malpensen.

A primeres hores de la tarda arriba Martí Rouret, i la confiança reneix. Aviat marxa, i corre la versió que ha anat a Agullana per a veure si troba allotjament per als diputats.

Un dels secretaris d’Irla entra i em diu:

–El president em telefona que ve cap ací.

Són quarts de quatre de la tarda. Comunico la notícia als companys, i es tornen a reanimar. Però en allargar-se l’espera i davant la incompareixença d’Irla, cauen una vegada més en el pessimisme.

Què han de fer? On han d’anar? On és el govern de la Generalitat? El Parlament ha d’actuar, o almenys els diputats catalans hem de restar aplegats?

Un nou motiu d’inquietud s’afegeix als motius que ja hi havia. Diversos amics fan saber que a les carreteres que menen al nord, el trànsit s’espesseeix i es fa a cada moment més difícil. Des d’abans d’arribar a la Jonquera fins al Pertús, l’embotellament és formidable. No saben quina és la situació militar. Si es tracta de resistir a Barcelona o en una línia més al nord, els diputats del Parlament de Catalunya, almenys una gran part dels que som ací, estem disposats a continuar a Girona o a anar allí on ens diguin. Jo repeteixo la meva tesi, segons la qual un diputat no ha de sortir del territori català mentre no en rebi l’ordre i mentre hi hagi soldats que lluitin damunt aquest territori. Existeix el propòsit d’establir un nou front de combat? Es procedeix a una retirada per escalons? O bé es tracta d’una retirada en desordre, d’un campi qui pugui? Romeva, en el seu viatge del matí, ha pogut veure que pels costats de la carretera hi ha un gran nombre d’automòbils i camions estimbats i abandonats, i remarca que això és un senyal de la sortida precipitada de molta gent. Predomina el parer que els diputats, per allò que pugui ésser, haurien de situar-se en un punt més proper a la frontera.

–És de témer –al·leguen alguns– que d’ací dos o tres dies ja no puguem arribar a la frontera amb els bagatges, per mancança de cotxes o per estar obstruïda la ruta.

El desassossec s’accentua davant la trigança d’Irla i Rouret. Alguns escriptors que es troben a Girona, entre ells Pous i Pagès, s’ajunten al grup dels diputats. Pous, davant la manera com van les coses, té un esclat d’indignació.

La llarga espera es fa anguniosa.

–L’Irla no ve –diu un.

–En Rouret no torna –diu l’altre.

Sense ésser clarament formulada, es transparenta una doble sospita: ja deuen ésser a França! Entre realitats i suposicions, la renglera dels fugitius augmenta. I els consellers Tarradellas, Sbert i Bosch-Gimpera, són de debò a Olot? No seran ja fora també? S’ha creat un ambient de malfiança general. Tothom sembla sospitós d’haver fugit o de voler fugir. Si aquell company que fa unes hores era al vostre costat, se n’ha anat de sobte cap a França sense dir res, qui assegura que aquest i aquest altre no pensen ara mateix fugir o no tenen preparada ja la fugida? A través de les paraules i de les mirades, hom endevina que aquest pensament es fa obsessionant.

És un d’aquells casos en què la realitat, ja prou desagradable, apareix deformada i exagerada per la suggestió, que si sovint és forta en l’individu isolat, és molt més forta quan esdevé col·lectiva i encomanadissa. Coneixem Rouret, i el concepte que en tenim no s’avé amb la hipòtesi que hagi fet servir un viatge a Agullana per a anar-se’n a la frontera i entrar a França, mentre els companys esperen que torni per a saber el resultat de les seves gestions.

No ens equivocàvem. Serra Húnter ve cap a nosaltres per a declarar-nos que, contra allò que havia cregut, Rouret no ha sortit cap a Agullana. Per tant, no n’ha de tornar. Ha anat a Sant Hilari Sacalm per a veure el president Companys, que és allí.

El cas Rouret queda aclarit. El d’Irla encara no. Ni ha vingut ni ha tornat a telefonar, ni ha tramès cap encàrrec, ni ningú en sap res. Els secretaris, sense el president, volten esmaperduts per les sales de l’Ajuntament gironí. Es produeix el cas invers al del cos que ha perdut la seva ombra. Ara és l’ombra que ha perdut el seu cos.