[V.3] La situació empitjora – [V.4] On són els consellers?

Dijous, 26 de gener de 1939

[V.3]  La situació empitjora

El nou dia ha desfet de seguida la inconsistent il·lusió nocturna. La primera cosa que sabem és que a l’hotel no hi ha res per a menjar. Després del sopar imaginari de Girona, no trobem esmorzar a Olot.

Va arribant gent de tot arreu i pertot arreu. Les habitacions de l’hotel ja són completament plenes. Una gran part han estat ocupades durant la nit per funcionaris catalans que han guanyat per mà als diputats. Dels col·legues que sortiren de Girona després de nosaltres, només Romeva, que sortí a continuació, ha trobat lloc. Hi ha també Josep Bilbeny i Francesc Arnau, que deuen haver vingut de Barcelona.

Els altres, que han arribat tard a la nit, en un camió de Sanitat militar adaptat ràpidament, han hagut de dormir damunt dels propis bagatges a la sala de sessions de l’Ajuntament. (Es veu que aquesta classe de sales estaven predestinades a servir de dormitori). Els he trobats tots malhumorats, i alguns fins indignats.

–Per a això ens han fet venir de Girona a corre-cuita i en un viatge de nit? Ací encara estem pitjor!

És veritat; però cal dir que la situació d’Olot era ahir bona fins a cert punt, i que en les darreres hores ha anat empitjorant a causa de l’afluència de gent durant la nit. Arriba ja a Olot una riuada humana com la que s’ha abocat damunt Girona. Aquest matí la ciutat és plena d’una multitud que no sap on va, ni on anar, ni on posar-se. Arriben també un gran nombre de soldats, taciturns i calmosos. El pas dels vehicles és difícil en extrem. Els principals carrers estan embussats.

En aquest ambient de malestar i d’inseguretat, el pessimisme s’accentua. Sembla que l’atmosfera s’espesseeixi i s’afeixugui. La fesomia dels homes fa por. Hi ha marcada la son, la fam i l’angoixa. Alguns diputats i d’altres que no ho són s’expressen en un llenguatge cru. Un col·lega se m’acosta i em diu:

–Ara acabo de parlar amb un amic que ha arribat de Barcelona: conta que els guàrdies d’assalt fugen com conills i vénen cap ací.

Jo no dic res, perquè les meves paraules serien aspres. Anava a dir:

–Deu ésser per l’exemple que els donen certs diputats.

Si avui no hi ha hagut esmorzar, en canvi hi haurà dinar. Un grup de funcionaris organitza la repartició de tiquets per a l’hotel. La feina és llarga. Sales, saletes, passadissos i escales de la Casa de la Ciutat són plens d’homes, dones i criatures que no han menjat ni dormit fa moltes hores. La perspectiva d’un dinar els ha reviscolat.

[V.4]  On són els consellers?

I els consellers de la Generalitat? Un amic m’assegura que Sbert és a Olot. Un altre, malfiat, no s’ho vol creure. Feliu Elias, que ha vingut a Olot des d’Agullana –on ja s’han instal·lat els intel·lectuals– està desolat, perquè dos dels consellers, Bosch-Gimpera i Carles Pi i Sunyer, se n’han anat d’Olot amb el cotxe que l’havia dut a ell i que l’havia de tornar a Agullana per a reunir-se de nou amb la seva família.

–Ve’t aquí –gemega– que ara no tinc cotxe per a la tornada i s’acaba la benzina!

–Però bé deuran tornar ací, els consellers! –li dic.

–Crec que tornaran al vespre –respon.

S’ha alçat una remor que trenca la meva conversa amb l’Apa. Unes paraules que ell ha pronunciat –«s’acaba la benzina»– han caigut com una bomba al mig de la sala. Fins els que jeien s’han redreçat. És una ràfega d’esverament. «Si s’acaba la benzina, això serà una catàstrofe», pensen molts. Un dels més pessimistes declara el seu pensament.

–Els consellers se’n van cap a França i ens abandonen a nosaltres ací!

–No ho crec –crido jo–. No crec que els consellers siguin capaços de fer tal cosa.

L’excitació de nervis, que va en augment pel mutual contagi, és causa que hom consideri com a probables i àdhuc com a certes les versions més exagerades i inversemblants.

Cap a migdia, cop de teatre. Es presenten alguns consellers. Tres exactament: Tarradellas, Sbert i Calvet. Tres consellers! No hi havia qui deia que tots eren ja a la frontera? La presència dels consellers reanima els presents, sobretot els funcionaris que han arribat de Barcelona cansats i trasbalsats i seuen, mig adormits, damunt dels fitxers i paquets de documentació de les oficines. Anirà de debò, la instal·lació provisional del govern i del Parlament de Catalunya a Olot? En llur ràpida conversa amb diversos amics, els tres consellers es mostren serens i somrients, però reservats. Llur somriure és una mica trist. No diuen res que permeti de confiar en una estabilització del front i, per tant, en una llarga estada a Olot.

Quan entrem a l’hotel per a dinar em topo amb un altre conseller, Pi i Sunyer. Tenim, doncs, quatre consellers a Olot. Pi m’abraça afectuosament.

–Ja ho veieu –fa en to amarg–. Aquestes pàgines d’història no les havíem previstes.

Jo rectifico, en to amical, l’apreciació:

–Potser eren de preveure, encara que no exactament en la forma que es produeixen.

Al final del dinar, s’escampa la nova que els quatre consellers que s’havien aplegat a Olot acaben d’anar-se’n. Alguns diuen que han de tornar al vespre; altres diuen que no hi ha res segur; altres insinuen que ja no tornaran. No han donat a ningú explicacions ni instruccions, que se sàpiga. L’aparició i la desaparició dels consellers a Olot semblen passos d’una sessió de màgica. Qualsevol diria que hi ha una trapa per on entren i surten.

A la sala de sessions de l’Ajuntament, on els homes i les maletes continuen amuntegats, comprovo que hi dominen novament el pessimisme i la inquietud. Aquest estat d’ànim s’accentua en avançar la tarda, davant la mancança de notícies sobre els consellers. Cau per terra la il·lusió efímera de la instal·lació del Govern de la Generalitat a Olot.