[V.5] Reunió de diputats – [V.6] Una escena teatral – [V.7] Sortida d’Olot

[26 de gener de 1939]

[V.5]  Reunió de diputats

A quarts de sis de la tarda tots els diputats que som a Olot (uns quinze) ens reunim en una cambra de l’hotel per a tractar del que calgui fer. La nerviositat es reflecteix en les paraules i en els gestos. En el canvi d’impressions predomina l’opinió que hem de sortir d’Olot. Ens han assegurat que ací hi havia el govern de la Generalitat o almenys unes quantes conselleries, i això, remarquen alguns, no resulta cert.

Farreras i Duran, en termes enèrgics, demana que el Parlament exigeixi al poder executiu de la Generalitat que faciliti mitjans als diputats per a traslladar-se a un lloc més avinent i que si no ho fa dins el termini de dues hores, sigui destituït. Jo faig notar que aquesta reunió oficiosa de diputats no és el Parlament i nosaltres, en tals condicions, no podem destituir ningú. És evident que Farreras ha llegit la història de la Revolució francesa. A la reunió de les Tres Torres, dotze dies abans, ja va proposar que el Parlament de Catalunya, assumint tots els poders, es constituís en Convenció.

Finalment es pren un acord de caràcter pràctic: anar a trobar Dardalló, cap dels serveis de Governació de la Generalitat, present a Olot, a fi que ens proporcioni els vehicles necessaris per traslladar-nos a Cantallops (un poblet proper a la frontera francesa, a la dreta de la carretera que va al Pertús). Farreras i Duran, que ha proposat aquest lloc com a residència dels diputats, assegura que podrem allotjar-nos en una gran masia del terme i que hi estarem relativament bé. El nom de Cantallops, suggestiu, ha estat ben rebut pels companys. En les actuals circumstàncies, el nom de tots els pobles fronterers fa bon so.

[V.6]  Una escena teatral

Inesperadament sobrevé una escena, que és tota una escena teatral. Han sonat uns trucs secs a la porta de l’habitació on estem reunits.

–Endavant! –cridem des de dins.

La porta, que només estava ajustada, s’obre de bat a bat, i en el marc apareix, amb aire sever i gairebé solemne, Josep Irla. Una sorpresa. No sabíem que fos a Olot, i més aviat el suposàvem a l’altre costat de la frontera.

Tan sorpresos hem quedat els diputats presents, que hi ha un moment de silenci. Irla té la impressió que ha fet un cert efecte i vol aprofitar-lo. Avança dos passos cap a l’interior de la cambra i passeja la mirada per damunt de nosaltres amb un lleu somriure irònic. Els seus ulls petits i brillants sembla que ens diguin: «Ja uns tinc!».

Què vol? Què ve a fer? L’home parla. La seva veu és prima i sacsejada. Ve a queixar-se i a renyar-nos. Acusa els diputats d’haver-se portat malament amb ell, d’haver desacatat les seves ordres, d’haver obrat sense la seva autorització.

–¿Amb quin dret –ens pregunta– heu sortit de Girona per venir a Olot? No havíem quedat que el Parlament es reuniria a Girona? Més val que us n’aneu d’ací, perquè la reunió que celebreu és una reunió clandestina i us poden dur a la presó.

Tots quedem perplexos davant d’aquesta sortida. Però no triga a produir-se la reacció. Cauen damunt d’ell una pluja de respostes, dures com cops de pedra. Irla queda una mica desorientat. Li tremolen lleument les mans, els llavis, els mots.

–Davant les proves de desconfiança que em doneu –declara per fi–, jo no puc continuar a la presidència del Parlament.

Ens fa saber que ve d’acompanyar la seva família a la frontera, però que ell no marxa encara. I pretén delegar-me a mi, vicepresident primer, perquè el substitueixi.

Li faig notar que la pretesa delegació és irregular, puix que no hi pot haver delegacions en aquest cas; només hi cap una tramesa de funcions presidencials amb caràcter provisori. Si es fa la tramesa en regla, acceptaré el lloc de president accidental. Irla insisteix, es retira i les coses queden així.

Mentre ell surt, jo m’exclamo:

–Ara no es tracta de delegacions, sinó de conduir-se tots com a amics.

–No n’hi ha, d’amics! –salta ràpidament Farreras i Duran.

Em sembla que aquesta escena imprevista ha vingut d’una informació equivocada que Irla ha rebut. Algú li deu haver comunicat que els diputats estaven reunits per a destituir-lo, i ell ha corregut cap a Olot i s’ha presentat davant de nosaltres en un estat d’excitació. Tot plegat, un malentès.

[V.7]  Sortida d’Olot

El problema immediat és el de trobar un vehicle per a sortir de la ciutat d’Olot, cada hora més atapeïda de gent, de carruatges i d’inquietuds. A la Casa de la Ciutat l’atmosfera s’ha espesseït encara més, materialment i moral. La nova que els diputats estan disgustadíssims i que se n’han anat a celebrar una reunió per a prendre acords, ha fet pujar la febre. A més a més ha estat ací, a mitja tarda, el coronel Enric Pérez-Farràs, governador militar de Girona, i ha explicat a un grup d’amics alguns episodis del front, que proven l’esfondrament de l’esperit de resistència.

Dardalló, davant del requeriment dels diputats –quatre o cinc l’interpel·len amb els braços estesos i en actitud comminatòria– s’avé a posar a la nostra disposició un autocar. Un i prou. El mateix carruatge haurà de fer diversos viatges d’Olot a Cantallops. Cal establir tres torns. La meva família i jo som del primer. Els d’aquest torn rebem ordre de concentrar-nos en una plaça propera, on l’autocar ens vindrà a buscar. A les fosques portem els bagatges a la plaça, i ens esperem sota els estels de la nit freda.

–Trigarà a venir l’autocar? –pregunto.

–No gaire –em contesten–. Ara fa cua per la benzina.

Encara hi ha benzina, doncs. Mentre no s’acabi abans que li toqui el torn! Però no; aquí el tenim. L’autocar ja ve. Són quarts de nou del vespre quan marxem. Dues parelles de mossos d’esquadra ens acompanyen.

Tres hores després, travessem Figueres sense aturar-nos. Pensem arribar a terme abans d’una altra hora. Cantallops! Aquest nom de paüra, ara ens sembla un nom d’esperança.