VI. La nit de Cantallops

Divendres, 27 de gener 1939

[VI.1]  Un autocar en un camí de carro

És més de mitjanit quan entrem a Cantallops. Fins a aquest poble el viatge ha estat feliç. Però la darrera part, o sia el trajecte que va del poble a la masia on hem d’allotjar-nos, presenta dificultats que no havien estat previstes. Som aturats per carrabiners, que en saber qui som i on anem, ens adverteixen que l’autocar no podrà arribar fins a la masia, perquè el camí que hi porta és un camí de carro, sovint enclotat, per on passen els cotxes petits, però no pas els grossos. I la masia és cinc quarts lluny.

Les circumstàncies ens tornen tossuts i audaços. Volem arribar al mas, de totes passades. Farem, doncs, entrar un autocar per un mal camí de carro?

Dos dels companys es destaquen per a explorar el camí, llanterna en mà. Aviat els perdem de vista. Des de l’autocar aturat a la carretera no veiem altra cosa sinó la porta del lloc dels carrabiners, instal·lat en una casa alta, a la qual s’entra per una escala exterior. El poble dorm. La contrada és deserta i silenciosa. Sovint s’encenen i s’apaguen resplendors llunyanes d’autos en marxa. El temps s’escola lentament i l’espera es fa llarga. Al cap de mitja hora de rellotge, sembla que hagin passat dues o tres hores.

Una viva resplendor esqueixa la fosca vora la carretera. És la llanterna dels companys exploradors. El llum va acostant-se. Ja són ací.

–Podem tirar endavant –dictaminen–. Amb precaucions i a poc a poc anirem avançant fins a prop de la masia.

Un moment després l’autocar s’endinsa pel mal camí. El vehicle ja només avança per decímetres i amb aturades a cada pas.

Tinc la sensació que hem començat una aventura. Hem començat l’aventura que bategem amb el nom de «La nit de Cantallops». No hi haurà hagut, en aquesta nit, cap violència, cap truculència, cap gros perill; però trobo una profunda significació en les hores nocturnes que passem en aquest indret pirinenc. La soledat muntanyenca ens allunya de l’ambient febrós de l’èxode de les multituds, i sento una emoció nova, suau i penetrant. És una emoció que té puresa i noblesa d’art. Aquest és un d’aquells moments en què el drama esdevé poesia. L’emoció estètica domina el cansament i el neguit.

A mig camí del mas ens cal baixar de l’autocar. Ja no és possible seguir endavant ni un metre més. Hem fet dos quilòmetres en una hora de marxa: tot un rècord. Ara el viarany s’encaixona i la seva estretor no permet el pas del gros vehicle. A les fosques i a peu, amb la càrrega dels bagatges, anem avançant en renglera pel camí ple de fang, foradat de clots i sembrat de còdols. Fa tres quarts que caminem quan apareix davant nostre, entre les ombres, una ombra més negra, en la qual es destaca la silueta d’una alta torre rodona. És la masia on hem de pernoctar. La processó fantasmal d’homes, dones i criatures, amb els mossos d’esquadra que obren la marxa, entra dins d’un edifici rònec.

[VI.2]  Mig masia, mig castell

Som al mas Bell-lloc. Decepció, de primer antuvi. És un vell castell desmarxat, ruïnós. Tot seguit notem que hi fa molt de fred. Mentre caminàvem, l’exercici de la marxa atenuava la cruesa de la temperatura. El fred dels interiors és el més difícil de resistir.

En aquesta casa gran –mig masia, mig castell– hi ha pocs mobles: poques cadires, poques taules, pocs llits, cap comoditat. No hi trobem sopar ni viandes per a fer-lo. Els masovers no ens poden donar altra cosa que unes llesques de pa, uns talls de botifarra i un vas de vi dolç. Ens ho ofereixen amb bona voluntat i ens fa bon profit.

Si amb una mica d’imaginació podem pensar-nos que hem tingut sopar, amb tota la imaginació del món no podem pensar-nos que tinguem llit. No ens queda ni el recurs de posar matalassos a terra, perquè no hi ha matalassos. No hi ha ni màrfegues. Si tinguéssim almenys aquells bancs de la nit de Girona! La nit de Cantallops serà més dura.

Mentre els masovers se’n van cap a dormir en el llit on dormen cada dia, únic que hi ha al mas, les trenta persones que ens hi allotgem ens distribuïm per diverses estances, que fem servir de dormitori. La meva muller i jo hem d’apel·lar a l’enginy de fabricar uns jaços amb farcells, maletes i flassades. Com que només hi caben els nostres fills, ella i jo passem la nit asseguts a les cadires.