76

Barcelona, diumenge 6 de juny de 1937

Estimada Mercè:

Ja sé per l’Esperança que en Màrius està millor de la seva recaiguda; suposo que quan rebràs aquesta ja deurà fer la vida normal del sanatori.

Comprenc aquesta mena d’amargor que hi ha a la teva carta; també jo la sento a moments, la sentia sobretot mentre era a la «columna Durruti». Voldria encomanar-te la meva alegria d’ara, la meva fe en el futur; aquesta fe, que potser és cega, és l’únic que m’aguanta després de tot el que hem viscut durant aquests deu mesos llargs. Voldria que fugissin del teu front aquests «ocells de l’hivern»:

Que ets obscur de somnis, ocell
de l’hivern, i el teu cant que vell!

Voldria fer-te sentir, amb tota la força que la sento jo, l’alegria d’aquesta primavera i el goig de l’ahir i del demà. Tot el que no sigui viure de records i somnis és pura bogeria; només hi ha el passat i el futur. El present és una pura abstracció, com el punt geomètric. Oblidem-lo doncs.

Vosaltres heu de recobrar la salut i vosaltres i nosaltres, tots, hem de recobrar la pau; aleshores viurem a Barcelona i ens veurem sovint; fins potser podrem llogar o comprar entre tots un mas per passar-hi hores d’allò més bucòlic i barallar-nos a cor què vols tot discutint vora el foc de totes les coses divines i humanes.

No és pas segur que pugui pujar a Puig d’Olena; dijous haig de ser a Alcanyís, a presentar-me al quarter general de la meva nova divisió, la «Macià-Companys». No cal que et digui l’alegria amb què vaig saber que, per fi, m’hi destinaven. Per poc que poguéssim,la Nurii jo pujaríem a veure-us el dimecres; ens agradaria saludar personalment el doctor Ribes Soberano. Li havia promès que el tindria sempre al corrent de la marxa d’aquest assumpte, en el qual havia demostrat tant d’interès.

Aquesta vegada me n’aniré de Barcelona content; és la primera satisfacció que em procura el servei d’ençà que vaig sortir de l’Escola de Guerra. Reveuré l’Usall, que està malalt a l’hospital d’Alcanyís; no ens hem vist d’ençà que se’n va anar cap al front d’Aragó el mes de gener passat. Crec que també el germà d’en Màrius pertany a aquella divisió. Estic contentíssim de pensar que hi trobaré camarades tan bons; després dels mesos passats amb els «durrutis» em fa l’efecte d’un somni.

Algun dia, quan farà més temps, potser us explicaré detalls dels monstres amb qui he hagut de conviure durant aquests cinc mesos; ara, més m’estimo no recordar-me’n. I no seria decent oblidar que barrejats amb ells hi havia milicians boníssims. Sempre serà per a mi un misteri com tants xicots excel·lents poden trobar-se entre els anarquistes; no hi veig més que una explicació plausible i és que als seus ulls la Divina Acràcia és una religió. ¿És que en la nostra no convivien —i potser conviuen encara— els sants amb els inquisidors, els màrtirs amb els botxins? Que n’és d’estrany aquest món i de contradictòria l’espècie humana. Ara, per parlar-te dels «durrutis», tinc massa obertes encara aquelles nafres i d’altra banda estic massa content.

Aviat farà un any que va començar la guerra; he trigat molt a veure realitzat el desig que he tingut des del primer dia: servir entre els meus. ¡Com ha canviat tot d’ençà d’un mes! Avui la premsa va plena de la notícia de la dissolució de les patrulles de control. Quan se n’escrigui la història, farà escruixir. ¿Com no hem de sentir-nos feliços ara que les coses s’encaminen? Cert que s’ha trigat massa a posar a rotllo la FAI, però ve que tot arriba. És clar que la guerra s’allargassa i res no ens diu que s’hagi d’acabar aviat; almenys la poguéssim fer d’una manera neta, com els bascos, sense haver d’anar barrejats amb assassins i incendiaris. De moment, també als fronts es coneix el nou ordre ¡que lluny que som d’aquelles jornades de novembre, quan la cavalleria mora feia recular per les planes d’Extremadura i Castella la Nova les desorganitzades milícies armades d’escopetes! Cal no perdre l’esperança; tinguem fe en la justícia de la nostra causa, que per a nosaltres és la de la Catalunya lliure.