81

Calanda, dilluns 21 de juny de 1937, a la nit

Estimada Mercè:

De moment sóc en unes golfes que abans servien de corral de conills; n’han tret els conills per instal·lar-m’hi a mi. Aquesta bona gent del país ens estima molt; la 30 divisió representa als seus ulls la garantia contra el «comitè» anarquista. Dies enrera corregué per Calanda el rumor que el nostre batalló se n’anava; van volar a veure el comandant per suplicar-li que no els abandonéssim, creguts, en la seva «sancta simplicitas», que això depenia del «bon plaisir» del comandant. Els aterroritzava la perspectiva de tornar a caure sota el poder dels anarquistes locals.

Tot plegat et farà comprendre que tinguin tantes atencions amb nosaltres. No volen tornar de cap manera al règim de gran propietat anterior a la revolució; els amos, segons expliquen, els explotaven i tractaven sense consideracions però encara els repugna més la col·lectivització que els anarquistes volien imposar per la força bruta. Voldrien, en una paraula, un règim de petita propietat com el que de fa segles tenim a Catalunya.

El terme de Calanda, en el cor d’un desert que duu el seu nom, és com un gran oasi, molt ric; té sobretot grans olivars. Aquest capaltard m’hi passejava i m’he assegut sota una olivera; m’hi estava tan quiet que els corbs es posaven a terra al meu voltant, a quatre passes, sense cap por. N’hi ha a centenars. Cap a la banda de migdia el ter­reny fa un tall fondo i estret per on corre el rierol, que duu prou aigua per nodrir un bé de Déu d’horts amb tota mena de fruiters. En altres partides del terme hi ha vi­nyes, que fan un vi acceptable per bé que dolç i pastós. El terme és pla, tancat a migdia per unes muntanyes baixes, ermes i rocoses. El poble passa de cinc mil ànimes; el «comitè» va restar-ne dues-centes. Ara aquests horrors han passat a la història; la guarnició catalana inspira un terror salutífer als caníbals. Per això la gent del poble ens mira amb un respecte gairebé supersticiós.

Em ve tant de nou aquest ambient de simpatia popular després de cinc mesos de llegir en els ulls dels desconeguts la malfiança que inspirava la meva gorra de «durruti»… Els calandins asseguren que les calandines són més maques que les noies dels altres pobles de la comarca; jo, la veritat, trobo que tota comparació és odiosa però per la resta ¿què tindria a objectar-hi?